Criar fills sense parella, una cursa d’obstacles amb poques ajudes públiques

L'últim informe de l'INE revela que el 53,3% de les famílies monoparentals viu en risc de pobresa. "Cada vegada que hi ha ajustos a l'empresa et poses a tremolar perquè, si jo deixo de treballar, la meva filla no menja", sosté la Sonia

Marta Borraz - eldiario.es
 
 
 

2419745726_b6f84653ae_zLa Sonia -nom fictici- es va quedar embarassada fa tres anys i quan el pare de la que avui és la seva filla se’n va assabentar, va abandonar la llar. Ella va decidir continuar perquè volia ser mare malgrat les dificultats que, per a algunes persones, suposa criar un menor sense parella. Les famílies monoparentals han estat durament colpejades per la crisi i, segons les dades publicades el 26 de maig passat per l’INE, més de la meitat (53,3%) viuen ja en risc de pobresa.

La Sonia ha notat la crisi “igual que moltes altres persones”, diu. Cobra 900 euros exercint el càrrec de coordinadora en un call-center, un sou que no ha deixat de baixar des de l’inici de la recessió. No obstant això, se sent una privilegiada tot i que arriba amb prou feines a final de mes. “Necessito l’ajuda de la meva família. De fet, ara estem vivint a Lleó amb la meva mare, però hi ha gent pitjor que jo”, comenta. Paga 100 euros per la llar d’infants de la seva filla i 450 per la hipoteca d’un pis “els inquilins del qual no em paguen el lloguer”, sosté.

Tot i mantenir la feina, a la Sonia la por de quedar-se aturada no deixa de perseguir-la. “Cada vegada que hi ha ajustos a l’empresa et poses a tremolar, és horrible aquesta inseguretat perquè si jo deixo de treballar la meva filla no menja”, sosté. María García, fundadora i presidenta de la Fundació Isadora Duncan de famílies monoparentals, opina que “quan una llar depèn d’un sol salari i, a més, precari, la dificultat d’arribar a final de mes augmenta”.

García denuncia la manca de suport institucional d’aquest tipus de famílies. Abans de la crisi, podien accedir als ajuts generals, per a tota la població, com les beques destinades a costejar els llibres de text o el menjador, “però, s’han retallat molt i gairebé no hi ha mesures específiques”. Per això, per a la fundació és necessària la posada en marxa d’una llei de famílies monoparentals a nivell estatal, de la mateixa manera que passa amb les famílies nombroses, que els “garanteixi un mínim de protecció”.

Una mesura “electoralista”

En la mateixa línia s’expressa Carmen Flores, presidenta de la Federació d’Associacions de Mares Solteres, que insisteix que “l’única ajuda específica és el pagament únic de 1.000 euros per cada naixement o adopció per a llars monoparentals que guanyin menys d’11.000 euros”. A més, la Sonia va estar cobrant 100 euros mensuals destinats a tot tipus de famílies amb fills menors de tres anys, que la seva filla ja ha complert. Ella corrobora amb la seva experiència el que Flores explica. “Em vaig recórrer totes les institucions i no hi havia res més”, reconeix.

La prestació que va cobrar la Sonia ara forma part del Pla de Suport a la Família, aprovat pel Consell de Ministres el passat 14 de maig. Des de febrer es pot sol·licitar aquest xec familiar, que el Govern ha fet extensiu a contribuents amb fills amb discapacitat, a famílies nombroses o monoparentals amb, almenys, dos fills (i que consisteix en la deducció en l’IRPF de 1.200 euros anuals). Una ajuda que porta paralitzada diversos mesos. Per Flores és una mesura “electoralista i molt discriminatòria per a les que només tenen un fill o no estan treballant i arribarà a molt poques famílies”. La Sonia, per exemple, no podrà sol·licitar-la.

María García sosté que això ocorre amb altres mesures de protecció com la moratòria del Govern contra els desnonaments, de la qual llars monoparentals amb un fill a càrrec no poden beneficiar-se. “Les persones que crien a un fill soles no són famílies per a les institucions”, opina. Moltes de les prestacions depenen de les comunitats autònomes, però, “les poques que hi havia abans de la crisi, com el carnet de família monoparental de Catalunya, han anat desapareixent”, diu Flores.

Un 90% estan encapçalades per dones

Les llars monoparentals representen un ampli ventall de possibilitats (persones divorciades, solteres, o vídues) que no han deixat de créixer en els últims anys (el 2013 la xifra era un 9,4% més alta que el 2011, segons l’INE). D’elles, un 90% estan encapçalades per dones, el que en paraules de García “augmenta el risc de pobresa i exclusió social”.

En paraules de Flores, “les dones tenim feines més precàries i mal pagades”. De fet, segons un informe d’UGT les dones cobren a l’any un 23,9% menys que els homes per exercir treballs d’igual valor. La conciliació és un altre dels aspectes que preocupa les associacions de suport a aquest tipus de famílies. La Sònia ha tingut sort i la seva empresa li ha permès treballar en jornada reduïda per poder cuidar la seva filla el temps que no està a la guarderia. No obstant això, amb això ha tingut més dificultats.

De fet, s’ha vist obligada a canviar-la a una guarderia privada perquè, en la seva opinió, “les públiques solen ser per a famílies amb dos pares perquè amb prou feines donen facilitats”. Segons Flores, “si no tenen suports d’altres familiars, moltes dones perden la feina perquè han de cuidar els seus fills”, denuncia.

Per a les associacions, la solució és que es posin en marxa mesures urgents de protecció social i conciliació perquè ser família monoparental “no sigui només un privilegi per a certes classes socials”, i que les institucions facilitin que aquest tipus de llars tinguin una feina que coincideixi amb l’horari escolar. Els seus representants parlen també d’abandonar “l’estigma social” que pateixen. “Tothom entén que les famílies nombroses necessiten més ajuda, però no és així amb les monoparentals”, afirma Flores. “No pot ser que se’ns representi sempre com que vivim del cuento“, conclou García.

Aquest és un article publicat a eldiario.es