La crisi castiga el professorat però no perjudica (per ara) els resultats dels alumnes

L’Anuari 2016 de la Fundació Jaume Bofill demana que la reinversió en educació tingui en compte també la gratuïtat en l’accés i la lluita per l’equitat

Pau Rodríguez
 
 
 

Una activitat a l’escola Octavio Paz / Robert Bonet

Els costos de les polítiques d’austeritat dels últims anys han recaigut sobre les espatlles del professorat, però no han arribat a afectar els resultats dels alumnes. La reducció del pressupost destinat a educació, d’un 21,7% entre els anys 2009 i 20014, va tenir impacte directe en les condicions dels docents, encara que indicadors com la taxa de repetició o el nivell de competències bàsiques han millorat.

Així ho constata L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2016, l’informe elaborat per la Fundació Jaume Bofill que radiografia l’evolució del sistema educatiu a Catalunya. En un context de revifalla econòmica, a més, l’estudi reclama que el possible increment de la inversió en educació no se centri tan sols en el professorat –com ha succeït en els darrers pressupostos–, sinó que se centri també en qüestions com ampliar la gratuïtat en l’accés de les famílies més pobres a les escoles bressol o en augmentar els recursos dels centres d’entorns més desfavorits.

L’informe analitza amb detall l’impacte de les retallades pressupostàries en el sistema educatiu català, i conclou que ha conduït a “un empitjorament de les condicions d’educabilitat”, en paraules de Francesc Pedró, codirector de l’estudi i al seu torn responsable de Polítiques Educatives de la UNESCO.

“Han tingut un efecte directe sobre les condicions en què s’exerceix l’ensenyament, i malgrat això no hem trobat efectes negatius en els resultats; és a dir, que tenint el vent en contra, el professorat ha respost amb resiliència i compensant la situació desfavorable treballant més i millor”, ha sintetitzat Pedró.

L’estimació que fa l’Anuari és que del global de retallades en educació, un 47% han afectat directament el cos docent, com és el cas de les reduccions de salari, l’ampliació de les hores de feina o els augments de les ràtios. Si el 2009 hi havia 11 alumnes per cada professor, actualment n’hi ha 12,5.

En els últims dos cursos, amb tot, els pressupostos de la Generalitat han recuperat part de la inversió perduda en matèria educativa. Els 5.684 milions pressupostats per Ensenyament i Universitats aquest 2017 estan encara vora un 10% per sota dels de 2017, però han suposat un increment respecte dels comptes dels anys de la crisi que han servit per rebaixar la càrrega lectiva sobre el professorat i millorar les condicions dels substituts i interins. Aquest curs 2017-2018 els docents han aconseguit una hora menys de classe i s’han incorporat unes 5.500 nous professionals al sistema escolar.

Resultats positius a l’espera del llarg termini

La majoria d’indicadors que tenen a veure amb el progrés acadèmic dels alumnes catalans són positius malgrat la situació d’emergència social viscuda en moltes llars en els últims anys. Els repetidors als 15 anys han passat de ser un 32% a un 25% entre els anys 2007 i 2015. En el mateix període, la taxa de graduació de l’ESO ha passat del 79% al 88%, i l’abandonament educatiu s’ha reduït del 31% al 18%.

En la mateixa línea, el nivell de competències bàsiques dels estudiants –en ciències, llengües i matemàtiques– ha millorat, fins al punt que s’ha anat reduïnt la diferència que hi havia entre els alumnes d’entorns més privilegiats i els de famílies més empobrides. En les proves de competències bàsiques que la Generalitat passa als alumnes de Quart d’ESO, s’observa que en llengua catalana, castellana i matemàtiques la distància entre els alumnes de classe treballadora i els de classe benestant és avui de menys de 10 punts, quan abans del 2013 tendia a ser superior.

Ara bé, la valoració dels autors de l’Anuari és lluny de ser positiva en aquest aspecte, ja que alerten que en matèria educativa sovint les conseqüències de les polítiques mostren els seus efectes a llarg termini. “Els efectes més clars de la crisi sobre els alumnes es deixen veure sobre les condicions d’educabilitat dels més joves i dels que estan en situació de partida més desfavorable, però probablement no recollirem els fruits agres d’aquests efectes fins d’aquí uns anys”, aventura Pedró.

A més, afegeix que el que analitza l’Anuari és tan sols la part de la vida escolar dels joves que té a veure amb els seus resultats i la seva trajectòria acadèmica, però no amb l’impacte que pot haver tingut la crisi en les seves relacions socials o afectives. “Aquesta és una mirada que l’Anuari no pot donar, però que caldria completar parlant amb els mestres, que són els qui han viscut més de prop els drames de molts infants juntament amb les seves famílies”, afegeix l’autor de l’estudi.

Una reinversió que tingui en compte en l’equitat

“Si volem fer un salt endavant hem d’incidir on tenim els alumnes més desfavorits; invertir més en l’atenció a l’alumnat més desfavorit ens ajudarà a apujar la mitjana de les competències del país”, sosté Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, que ha recollit en l’Anuari una sèrie de prioritats en la inversió de cara un horitzó de recuperació econòmica. De l’increment de la despesa educativa en els darrers dos anys, una part important ha anat destinada a restituir les condicions laborals del professorat, però des de l’entitat alerten que hi ha altres àmbits escolars que necessiten una major inversió i que tenen a veure amb l’equitat.

Universalitzar l’accés a les escoles bressol per part de les famílies en situació de vulnerabilitat i garantir la gratuïtat real dels ensenyaments serien dues prioritats per l’entitat, que fins i tot n’ha quantificat el cost. Per fer que els 60.000 infants de 0 a 3 anys que hi ha a Catalunya en risc de pobresa puguin anar a una llar d’infants, caldrien 205 milions d’euros anuals. I amb 404 milions estimen que es podrien eliminar les barreres econòmiques que actualment hi ha a les escoles concertades (en forma de quotes no reconegudes) i també a les escoles públiques (en forma de despeses gairebé oblidades, com els llibres de text o les colònies).

Les altres prioritats que han volgut ressaltar de cara a un possible creixement de la inversió són la universalització de l’accés als estudis postobligatoris, l’augment dels recursos per les escoles d’alta complexitat (amb un 30% més de professorat) i la millora de la personalització i l’acompanyament en els ensenyaments.

Tot això costaria, segons es recull a l’Anuari, uns 1.200 milions d’euros addicionals, un fet que situaria la inversió en educació a Catalunya en un 4,4% del PIB, la mitjana espanyola d’inversió en educació (actualment el sistema català es troba en un 3,6%). Des de la Fundació Jaume Bofill consideren que aquesta petició “no hauria de ser una carta als reis, perquè són necessitats bàsiques” –en paraules de Pedró–, però alhora precisen que un factor que explica la baixa despesa pública en ensenyament en relació al PIB és el model de finançament autonòmic.