Entrevista

Cristina Tébar: “Fa anys poca gent fora de l’àmbit educatiu sabia qui era Montessori, ara es coneix molt més”

La divulgadora Cristina Tébar convida les famílies a aplicar a casa les idees de la pedagoga italiana Maria Montessori.

Mònica Bergós
 
 

Cristina Tébar, als horts del projecte Hort al Balcó, del centre cívic Vil·la Florida / © Sandra Lázaro

Cristina Tébar, madrilenya afincada a Almeria i llicenciada en Ciències Ambientals, va cursar el Certificat d’Adaptació Pedagògica quan va acabar la carrera, però el món de les oposicions no la va convèncer. Va canviar de rumb laboral per anys més tard, després de ser mare, reprendre el seu interès per la pedagogia des d’una altra òptica. Va descobrir el mètode Montessori, es va formar, i s’ha convertit en una de les seves principals divulgadores. El seu llibre Montessori en casa (Plataforma) ha estat tot un èxit, i a les xarxes socials compta amb centenars de milers de seguidors. Tébar presenta ara nou llibre: L’hort a casa a l’estil Montessori, publicat per la mateixa editorial.

Les idees de la pedagoga italiana Maria Montessori, de 100 anys d’història, encara es consideren innovadores. Per què?

Va ser una dona molt avançada al seu temps. Va afrontar l’observació del desenvolupament infantil amb molta humilitat, posant-se al mateix nivell que els infants, i això va fer que el que va descobrir fos revolucionari. Hi ha pocs científics que hagin observat els nens des d’aquesta perspectiva, tan humil, i no des de la torre d’ivori en la qual moltes vegades estem els adults.

Estem vivint una onada d’innovació educativa i Montessori torna a estar en boca de molts.

Sí, s’ha posat de moda. Quan vaig començar a interessar-me pel tema, i vaig pensar en crear el meu blog, fa quatre anys, tot gairebé no trobava textos en castellà que parlessin de Montessori, la majoria estaven en anglès. Llavors poca gent sabia qui era fora de l’àmbit educatiu. Ara es coneix molt més.

Vostè té 140.000 seguidors a la seva pàgina de Facebook i no paren de pujar.

La veritat és que hi ha molt d’interès. Quan vaig començar la majoria de lectors eren de Catalunya, Madrid i el País Basc, però ara ja formen part de tota la geografia espanyola.

Com funciona el seu blog?

Cada setmana hi publico una entrada. I als que hi estan subscrits, els proposo reptes per treballar i la gent explica la seva experiència.

Una ullada a la biografia de Maria Montessori resulta apassionant. Va ser la primera dona metgessa d’Itàlia. El seu mètode va ser prohibit a la Itàlia de Mussolini. Va residir llargues temporades a Barcelona. Va estar exiliada a Holanda en un petit poble de pescadors i durant la Segona Guerra Mundial va viatjar a l’Índia on va crear una escola de formació. Què és el que més destacaria?

Tot el que ella va haver de moure’s pel món no va ser per iniciativa pròpia. Va fugir de les guerres. Això la va marcar molt. A l’Índia va tenir contacte amb Gandhi i va anar posant el focus no només en què els nens es desenvolupessin de manera autònoma, sinó en què poguessin créixer com a éssers humans plens en un entorn de pau.

Què va ser el que més la va atraure del mètode Montessori quan va començar a interessar-s’hi?

Al principi els materials. En la meva època d’estudiant sempre se m’havien donat malament les Matemàtiques. Quan vaig descobrir que es podien veure i tocar vaig al·lucinar. Més endavant em va anar interessant també tota la part filosòfica. La idea que el nen neix amb un mestre intern, i que cal deixar que es desenvolupi. Aquesta visió de respectar el desenvolupament del nen, no destorbar-lo massa.

En els últims anys moltes escoles han incorporat part del mètode Montessori, sobretot en l’Etapa Infantil. Com valora l’actual presència de Montessori a l’educació reglada? Troba a faltar alguna cosa?

Depèn de cada escola, però de manera general el que percebo és que en la majoria dels casos només utilitzen materials. Falta donar suport a aquests materials amb la filosofia i la manera de tractar el nen. El més important és que l’adult tingui preparació, no s’aconsegueix de la nit al dia. És un treball personal.

Podria concretar?

Per exemple, qüestions com gestionar els conflictes. Se segueix posant els nens al racó de pensar, castigant-los o obligant-los a que es facin un petó després d’una baralla, quan potser no estan preparats per a això.

El racó de pensar no és bo?

És una manera d’imposar al nen que pensi sobre el que ha fet, però pot ser que no compti amb el suport necessari per a això, i no entengui bé per què hi és.

Quina alternativa ofereix Montessori?

La taula de pau. Els nens parlen sobre el que ha passat, i sobre com s’han sentit. Hi ha un mediador. S’intenta arribar a una solució del conflicte.

I aquest mestre interior de què parlava Montessori es respecta en l’educació que s’ofereix majoritàriament a nens i nenes?

No. Normalment s’intenta que tots els alumnes encaixin en el mateix motlle. Se suposa que els nens d’una mateixa classe han d’aprendre el mateix de la mateixa manera, quan no tots els nens tenen el mateix interès ni els mateixos ritmes de desenvolupament.

Porta els seus fills a una escola Montessori a Almeria, n’està contenta?

Molt. Es respira un ambient molt familiar perquè el centre té pocs alumnes.

Segueix sent una opció minoritària.

Són centres privats, que a més no poden ser homologats al sistema espanyol perquè no s’ajusten a tots els requisits, com el fet de barrejar a l’aula a nens de diferents edats. S’acrediten com col·legis estrangers. En el cas de l’escola dels meus fills, s’ha catalogat com un col·legi britànic.

Cristina Tébar ha contribuït a popularitzar el mètode Montessori a través del seu blog i xarxes socials / © Sandra Lázaro

Com poden els pares incorporar Montessori en l’entorn familiar?

Recomano que els pares s’empapin de la filosofia, i facin aquest treball personal de canvi de xip respecte a com ens han educat.

Com han d’estar preparats els ambients de la casa?

Cal intentar que el nen tingui les seves coses a l’abast. Que, per exemple, per agafar el seu abric pugui agafar-lo sense necessitat de demanar-ho a un adult. O agafar un got d’aigua. Coses senzilles que fan que el nen sàpiga regular-se, sigui capaç de fer coses, no senti que és un món d’adults. Que pugui tenir una escombreta per quan se li caigui alguna cosa, recollir-la. Que se senti capaç i pugui participar.

Com ha de ser la seva habitació?

Si és per a nadons, l’àrea de descans o somni pot estar a terra des dels quatre mesos, perquè pugui baixar i pujar del llit quan vulgui.

Però això és segur?

Hi ha gent que posa una barrera a la porta, per si surten del llit. La barrera permet que es quedin a la seva habitació. Això passa moltes vegades, i hi ha pares que poden dir: ‘Quin desastre: el nen s’ha despertat a mitja nit i s’ha adormit a l’alfombra’. Cal canviar el xip: si s’ha adormit a l’alfombra no està tan malament.

Per què és bo el llit a terra?

Permet que el nen sigui més independent. En no tenir els barrots, pot tenir una visió més real del lloc en el qual es troba. No se sent tancat.

Com haurien de ser els mobles?

Còmodes per al nen. Per exemple, no posar un armari súper alt perquè el nen no hi arriba i no és adequat. Si l’armari alt ja està comprat, als calaixos de sota pots posar-hi la roba al seu abast, que vegi totes les samarretes, de manera que pugui escollir quina es vol posar.

I com ha de ser l’àrea de joc?

L’ideal és que les joguines i materials estiguin en prestatgeries baixes i que estiguin ordenats i separats. Intentar que no sigui una caixa amb totes les joguines a dins. Que siguin menys joguines, i que estiguin totes separades i cada cosa al seu lloc. Així poden anar adquirint el sentit de l’ordre.

Quines activitats recomana a casa?

Molta vida pràctica. Que els nens participin en les activitats de cuina i en la neteja. Que tinguin estris adaptats a la seva mida. Per exemple, talladors per enciams que no fan mal o ganivets de plàstic. Escombretes i recollidors per recollir les molles, o cultivar un hort casolà i cuidar les plantes.

Montessori no era amiga dels premis i els càstigs.

Els càstigs poden substituir-se per conseqüències. Cal intentar veure la conseqüència natural d’una acció. Per exemple, si el nen juga amb els retoladors i els deixa oberts, el puc castigar sense sopar, però no tindria cap sentit. No hi ha cap relació entre els dos fets. Una conseqüència natural seria deixar que els retoladors s’assequin i que el nen quan vagi a pintar la propera vegada se’ls trobi secs. El nen intentarà fer les coses bé no per evitar el càstig sinó per evitar-ne la conseqüència.

I per què no es consideren bons els premis?

Perquè la motivació hauria de ser interna, no externa. Que el nen no esperi un afalac per fer les coses bé. Si fa alguna cosa bé, cal intentar donar-li la volta. Si per exemple fa un dibuix, en comptes de donar-li un afalac buit se li pot dir: ha quedat bonic, t’ha costat molt esforç? Com ho has dibuixat? Comentaris que se centrin en l’esforç que ha fet el nen i en com se sent. En comptes d’estar a expenses del que diuen els altres, que ell generi la motivació interna.

Per Montessori, el període sensible del llenguatge s’estableix de 0 a 6 anys. És aquesta l’edat per introduir un idioma estranger?

Aquesta és l’etapa en la qual el nen pot aprendre pràcticament qualsevol idioma al que estigui exposat. Montessori parlava de la ment absorbent. A partir d’aquesta edat s’aprèn amb més esforç. Però ell ha de veure que aquest idioma li resultarà útil. Si per exemple veu que per comunicar-se amb la professora d’una classe d’anglès també pot usar l’espanyol, pot ser que això no funcioni tant.

Les últimes troballes de la neurociència, d’altra banda, no recomanen insistir en la lectoescriptura fins als 7 anys, ja que fins llavors la part lingüística no està prou madura. És contradictori amb Montessori?

No té per què ser-ho. En Montessori s’ofereix contacte amb les lletres als nens des que entren a l’escola amb 3 anys, però no vol dir que s’esperi que aprenguin a llegir i a escriure a aquesta edat. Cada nen arriba a la lectoescriptura quan hi arriba.

En el seu nou llibre planteja cultivar un hort a casa a l’estil Montessori. En què consisteix aquest enfocament?

L’objectiu no és tenir un hort súper bonic, sinó que els nens siguin protagonistes. Segurament caurà aigua i terra per terra, però l’important és que els nens aprenguin i participin de manera activa.

Tébar és autora del llibre ‘Montessori en casa’ / © Sandra Lázaro