8 de Març | Vaga Feminista

Les mestres que van reinventar l’educació després de la dictadura: “La societat deia que l’espai de les nenes no estava a l’aula”

La Maria Antònia i la Montserrat són mestres jubilades que van començar el seu periple per l’educació a una escola de monges del franquisme. D’allà, fins que van superar les barreres socials i de gènere que deien a la dona que el seu lloc no estava a les aules, van anar descobrint el poder de la revolució personal i la coeducació en la que, finalment, van basar el model educatiu que van haver de crear quan va passar la dictadura

Sandra Vicente
 
 
 

La Montserrat i la Maria Antònia, dues mestres jubilades que van ser alumnes al franquisme i van passar a reformar l’educació en democràcia | SANDRA VICENTE

La Maria Antònia i la Montserrat són mestres. Són dones. Van ser alumnes, anys enrere, quan la dictadura franquista estava en la seva màxima expressió: d’aquelles aules els queda un record “horrorós”, però van seguir l’estela d’aquell joc simbòlic que practicaven tantes nenes, que “s’imaginaven a sí mateixes com a mames o mestres”. Totes dues asseien les seves amigues del barri a la vorera i jugaven a ensenyar-les. Poc a poc, mentre la dictadura anava quedant enrere, aquell joc es va anar convertint en la seva professió. Però el seu transit per aquesta educació que van haver de reformar des de zero no va ser fàcil, igual que tampoc no ho va ser la transició a la democràcia.

La Maria Antònia, mestra d’infantil jubilada i membre de la PAH i de l’associació de mestres RELLA, riu sense complexos quan se li pregunta per aquells referents positius de les aules a la seva infància. “Totes dues venim d’escoles de monges durant el franquisme i bons records d’allò t’asseguro que no n’hi ha”, exclama, parlant també en nom de la Montserrat, que va ser mestra de bressol. Parlem del principi dels anys 50 i recorden “classes molt massificades, òbviament només de nenes. Ens feien anar a netejar l’aula i el pati els dissabtes i els diumenges havíem d’anar a la capella de l’escola a missa. I si passaves el cap de setmana fora havies de dur un justificant del cura del lloc on haguessis estat, que corroborés que havies anat a missa”.

La Montserrat explica que en aquella època tot estava relacionat d’alguna manera amb l’església i, en el seu cas, va ser a l’escola on va començar a adonar-se del classisme que marcava la societat. “Jo anava a les monges de Sant Andreu. També hi havia les de Casp i les de Sant Gervasi. I després hi havia les que s’anomenaven ‘les pobres’. La diferència de classe ens marcava dins l’escola: les riques anaven amb uniforme sencer, nosaltres anàvem només amb tirants i les pobres no portaven uniforme, eren les que netejaven les classes, servien el menjar…i tot plegat només perquè se’ls finançava l’educació. En aquella escola ens deixaven molt clar qui era qui”.

Així, la Montserrat fa un repàs pels seus anys d’escola i afirma que sí que va aprendre moltes lliçons, però lliçons que la van fer entendre que “mai no exposaria les meves filles a una educació com aquella”. Les diferències marcades entre nenes que “eren nenes igual que les riques” es van sumar a la suspicàcia que hi havia al centre respecte a les relacions emocionals i fraternals que s’establissin entre les alumnes: “Quan tenies una amiga molt amiga et separaven d’ella, no fos cas…”, afirma.

A més, l’educació del propi cos, com la parla del català, era tema tabú. “Només dir que jo quan era petita no sabia com banyar-me. Les monges m’havien dit que sota cap concepte no em podia tocar i, a l’hora d’ensabonar-me, no sabia com fer-ho”, recorda la Montserrat, ara amb un somriure als llavis, d’abant “l’absurd de la situació”. Amdues destaquen el “sentiment de culpa que tenies sempre. Et feien sentir que havies fet quelcom malament i que no eres prou intel·ligent per estudiar”, rememora la Maria Antònia. Tot i així mai no van dubtar de ser mestres. “Òbviament no per les monges, jo volia ser mestra pel meu avi, que el van matar a la guerra”, explica la Montserrat.

Els nens a l’acadèmia i les nenes a estudiar comerç

Aquestes dues mestres expliquen que l’educació per les nenes s’acabava aviat: “la meva germana va deixar d’estudiar perquè les monges li van dir que no servia, i els meus pares van fer cas”, rememora la Montserrat. Per aquelles que continuaven, l’opció era estudiar comerç per acabar exercint de taquígrafa o secretària. Però tant la Montserrat com la Maria Antònia sí que van passar al Batxillerat, “tot i que no era el normal”, recorden. Tot i que van assolir superar aquesta primera barrera, cap de les dues el va finalitzar a la primera; la Maria Antònia ho va deixar per un problema de salut del seu pare i la Montserrat “perquè volia sortir de l’escola fos com fos. Recordo el meu pare plorant, perquè volia que tinguéssim l’educació que ell no va tenir, però jo volia treballar”, recorda.

Anys després, totes dues havent tingut ja una criatura, van tornar a estudiar, no sense abans fer un tastet del món laboral. La Montserrat va exercir de secretària a una oficina amb gent que “no havia llegit mai un llibre, tot eren homes que només sabien parlar de futbol i prostitutes…”. La Maria Antònia, per la seva banda, no es va desvincular massa del seu objectiu final i treballava a Protecció de Menors, ja que en aquella època “no calia tenir el títol per exercir de docent”.

Així, ja entrada la dècada dels 70 van tornar a estudiar, la Montserrat a dedicació complerta i la Maria Antònia compaginant treball i el Batxillerat nocturn. “Allà ens vam trobar amb moltes dones que també havien tornat a estudiar de grans: moltes havien estudiat comerç i d’altres van tornar a les aules després d’haver format una família. Quasi totes teníem canalla, ens casàvem tan d’hora…”, rememora la Maria Antònia.

Expliquen que pels nois també era difícil, però “més per la situació política i social, que no pas per l’educativa”. I és que dels nois s’esperava que estudiessin i “als que valien, se’ls ajudava”. En canvi, “en nosaltres poca gent confiava, teníem altres tasques assignades que no passaven per l’aula”, apunta la Montserrat. Així, la pregunta “que no tens res millor a fer?” que formulava a la Maria Antònia la seva mare quan la veia amb un llibre a les mans, encara ara l’assalta, acompanyada del sentiment de culpa quan s’asseu a llegir. “Tota aquesta educació moralista que ens havien inculcat aflorava quan volies rebel·lar-te en les formes més minses: ja sigui estudiar el que volies, no casar-te per l’església o deixar d’anar a missa”, es queixa.

La Montserrat i la Maria Antònia, dues mestres jubilades que van ser alumnes al franquisme i van passar a reformar l’educació en democràcia | SANDRA VICENTE

A l’adolescència floreix la llavor de la coeducació

La Maria Antònia recorda la seva joventut amb una llum als ulls que la transporta als seus 19 anys, època en la que va entrar a l’escoltisme, ja de monitora. “En aquell moment em vaig començar a obrir i va ser quan vam començar a plantejar la coeducació. Aquesta revolució educativa va venir acompanyada d’una de personal: “vaig començar a sortir amb nois, vaig deixar d’anar a missa…tot allò que a casa no em deixaven fer”.

Per la Montserrat, la joventut també va ser època de revolució, però per a ella, de la mà del seu company, que la va treure de l’educació “simplista i esbiaixada que rebíem a l’escola sense saber-ho”. “Amb ell em vaig començar a relacionar amb gent que havia pogut anar a la universitat, que tenien ales i que ens van donar ganes de lluitar i ens van fer veure què era important i que ho podíem reivindicar tot”,

Preguntades per si es consideraven feministes en aquell moment, cap de les dues té clar tan sols i ho és ara: “M’agradaria ser-ho…tot i que no sé fins a quin punt parlaria de feminisme. Només crec que hi ha d’haver igualtat. Hi ha moltes injustícies que no suporto, però no sé si d’això se’n diu feminisme”, apunta la Montserrat. En canvi, la Maria Antònia, emmarcada en el seu cabell de color lila afirma que “el model social de mascle guapo que t’havia d’anar al darrera per a que estiguessis contenta a mi no m’agradava. No sé si feminista, el que sé és que jo mano en mi, compartint el que vulgui amb qui vulgui, però sent lliure”.

La democràcia, el moment de donar a llum tot un nou sistema educatiu

La Maria Antònia va començar a exercir a un centre d’educació infantil encara en dictadura, època que recorda “fosca, tot ple de taules i cadires atapeïdes que no et deixaven atendre a les criatures”. Ho va deixar per un temps i va tornar a les aules en democràcia, amb una única premissa: “no repetir res del que jo havia viscut a l’escola”. Llavors, havent deixat Franco enrere, van haver de pensar i “parir” l’escola des de zero. “Van ser mestres valents i valentes els qui van lluitar per una educació que fos, simplement, humana”, reivindica la Montserrat.

Així, en aquesta quarantena d’anys que ens separen d’aquell moment s’han fet molts canvis, “potser massa i tot”, opina la Maria Antònia, qui explica que la llibertat a l’aula era quelcom que van assolir i que poc a poc s’ha anat perdent, tot i que ara “torna a reivindicar-se”. Explica que tenien una granja amb un porc que mataven i cuinaven amb l’ajuda de les famílies, que portaven màquines per fer botifarres, tot fent una festa. “Ara tot això està prohibit”, es lamenta, mentre critica “la febre de l’homologat”.

La Montserrat opina que hi ha una deriva de “sobreprotecció dels infants. Entre els protectors de cantonades, els pinça-dits, la dèria d’esterilitzar els materials naturals…els nens i nenes cauran al primer graó quan surtin de l’escola”, exclama. Així, creuen en recuperar el carrer i l’autonomia i en obrir les portes d’una escola que creuen “s’ha tancat en sí mateixa”. Reivindiquen l’aprenentatge obert, no només a l’escola, sinó a tot arreu: “ens cal una revolució total de nou”, sentencia la Maria Antònia.

Així, aquestes mestres jubilades s’ho miren des de fora però no de lluny. Continuen vinculades al món que les va enamorar quan encara per a elles l’aula era sinònim de males experiències. Es qüestionen tots els canvis que han anat vivint en els seus darrers anys de docència, que continuen inexorables ara que elles ja no hi són. Una crítica a l’estandardització dels ritmes i allò asèptic a les aules,però la Maria Antònia i la Montserrat són també una oda als sorrals, a la llibertat d’aprenentatge, a l’ensenyament lliure i a la coeducació. A la revolució i a la igualtat. I, encara que potser no tenen clar si ho són o no, una oda al feminisme a l’aula.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*