De Plató a Kant: les frases més masclistes dels pilars de la filosofia occidental

En 'L'aritmètica del patriarcat', Yadira Calvo repassa les legitimacions del sexisme o la misogínia a través de la ciència o les humanitats. El llibre incorpora multitud de cites i idees d'autors com Aristòtil, Darwin, Kant, Rosseau o Schopenhauer.

Ignasi Franch
 
 

retrato-anonimo-immanuel-kant_ediima20161018_0693_19

Retrat anònim d’Immanuel Kant

L’aritmètica del patriarcat (Bellaterra, 2016) és una espècie de museu de la vergonya amb què l’assagista Yadira Calvo es proposa denunciar els pilars masclistes de la cultura occidental. Ho fa encadenant cita rere cita d’autoritats de la ciència i les humanitats. L’autora ens mostra així la ubiqüitat de discursos que, amb un to variable, han donat cobertura intel·lectual a l’exclusió o subordinació de les dones.

Calvo cita multitud de pensadors i investigadors: clàssics de la cultura grecollatina (Aristòtil, Plató), referents del cristianisme hispànic (Fra Luis de León, Fra Antonio de Guevara), autors clau en el desenvolupament científic d’Occident (Charles Darwin) o revolucionaris (Pierre-Joseph Proudhon).

Abasta, per tant, períodes històrics i disciplines molt diverses, i això implica una certa exigència cap al lector. Però la costa-riquenya desplega el seu discurs amb una prosa propera, poc donada als tecnicismes, molt oberta a l’ús de la ironia i el sarcasme.

Filòsofs del sexisme

Al llarg de les pàgines de l’assaig, apareixen frases menyspreables d’alguns dels principals pensadors del cànon filosòfic imperant. Per a Hegel, les dones “no estan fetes per a les ciències més elevades”, Auguste Comte va parlar de la “debilitat intrínseca del seu raciocini” i Fichte va afirmar que “en el matrimoni, la dona expressa lliurement la seva voluntat de ser anul·lada davant l’Estat per amor al marit”.

També apareix esmentat l’anarquista Pierre-Joseph Proudhon, per a qui l’impuls sexual femení era “el més baix i repugnant que existeix en la naturalesa”. Otto Weininger, autor de Sexo i carácter, va equiparar el feminisme amb la prostitució.

Calvo també dedica diverses pàgines al programa educatiu, melindrós i extremadament paternalista, que Kant hagués destinat a les dones. I recull cites d’Arthur Schopenhauer: “Només si se’ls infon terror es pot mantenir les dones dins dels límits de la raó”. El filòsof alemany apareix de manera reiterada al llibre. Segons Schopenhauer, elles “es queden nenes tota la vida”, només resulten atractives fins als 28 anys i mai posseeixen intel·ligència. Aquesta “miopia intel·lectual” que els atribueix explicaria que mai fossin capaces “de produir una obra perdurable”.

Artur Schopenhauer

Artur Schopenhauer

Ciència al servei de l’exclusió

Calvo també traça línies d’unió entre masclisme i imperialisme, entre la infantilització soferta per les dones i els homes no blancs. En l’àmbit literari, compara el colonialisme de Robinson Crusoe amb el paternalisme de l’Emili de Jean-Jacques Rosseau.

A més, l’assagista recorda que la ciència també ha legitimat rols socials subalterns o esclaus, a través de mesuraments de cranis i pesatges de cervells. Per al paleontòleg ED Cope, les característiques de les dones eren similars a les dels “homes durant l’estadi inicial del seu desenvolupament”. El naturalista Ernest Haeckel també va afirmar que les dones i els homes negres representaven el mateix estat evolutiu “que els nens homes blancs”.

Al llarg de la història i durant segles, han perviscut nocions vergonyants en el camp científic. L’úter s’ha considerat un òrgan errant els moviments del qual, a causa de la falta de sexe i embarassos, provocaven tot tipus de malalties. També s’ha vist la menopausa, fins i tot en plena era hippie, com un procés malaltís que condueix al trastorn mental.

Un psiquiatre popular, Robert A. Wilson, animava a consumir estrògens per combatre “la misèria fora mida de l’alcoholisme, la drogoaddicció, el divorci i les llars trencades” derivats de la fi de l’edat fèrtil.

Calvo ens recorda amb la seva contundent successió d’exemples que el sexisme i el masclisme jeuen en les arrels de la nostra cultura. Una contribució intensa que qüestiona uns discursos que encara impacten i ressonen en el nostre present.

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*