De qui és el fracàs dels qui fracassen?

Aquest és un cas real i no ho és, perquè cada any hi ha molts nois i noies que es troben en aquestes circumstàncies. Què hi ha al darrere dels casos que no culminen amb èxit un curs decisiu com el segon de Batxillerat? És només responsabilitat del noi o noia que fracassa?

Teresa Terrades
 
 
 

Teresa Terrades és professora de secundària i coach educativa.

Havia escollit aquell batxillerat perquè tota l’orientació rebuda indicava que era el més adient per a ell. El primer curs va ser de descoberta: un nou sistema, nous llenguatges, noves formes d’estudiar. S’hi va anar adaptant. Al principi amb il.lusió, després amb un cert cansament i cap al final amb cert desencant. Un parell de matèries pel setembre van comportar-li un estiu feixuc però finalment ho va aprovar tot. Estava intranquil per un treball de recerca que no veia massa clar com afrontar-lo, sense un tutor present ni atent que l’inspirés cap confiança. Havia demanat un canvi però la casuística generada per la baixa de maternitat de la tutora de classe i la seva coincidència amb el termini de dies per a gestionar el canvi, li ho havien impedit. Estrany però cert.

Va iniciar el segon curs immers en una crisi personal: amors frustrats, desorientació al voltant de les decisions de futur que se li acostaven i un entorn poc amable a l’institut. Un còctel poc digerible per a fer front al ritme d’un curs molt curt, molt intens i que no està per punyetes. Es va espavilar com va poder amb el treball de recerca. En acabar-lo se’l va mirar de fit a fit i li va agradar. No estava malament: complia els requisits bàsics i d’aquell tema n’havia après. Un aprovat amb baixa nota el va desmoralitzar, però calia continuar. Les hores del TREC li havien endarrerit les feines i l’estudi de les matèries. El final  d’avaluació s’acostava. Tal com havia intuït els resultats van ser decebedors.

Les seves dificultats, lluny de fer-se petites, s’engrandien. Sol no se n’estava sortint. Ho veia clar, però què podia fer? Dir-ho al tutor? Dir-ho als pares? esperar que ho notessin? Evadir-se? Com és lògic el seu entorn no es va quedar quiet. Els pares van buscar-li suport i van començar les classes de repàs. Els professors li deien: et falta una mica,  esforça’t que no treballes prou. Organitza’t! Amb aquelles paraules ell no en treia res en clar: s’esforçava el que podia però sense massa convicció. Era un esforç amb poc sentit. No sabia perquè havia de lluitar per un curs que es tancava amb una tria d’estudis que, de moment, era ben poc inspiradora. Què sabien els seus adults dels problemes que tenia per concentrar-se i estar a l’alçada del que li exigien? Ell estava molt ocupat buscant-se a sí mateix, a intentar saber qui era i què volia, a entendre perquè la primera relació amb aquella noia se n’havia anat en orris. Però d’això ningú n’hi parlava, i això a ell li prenia molta energia.

Amb el repàs va aconseguir entendre més i escurçar la distància entre ell i el ritme del curs. Una mica més, sense que fos suficient per aconseguir un segon trimestre millor que el primer. Malgrat tothom es pensava que abandonaria, ell va fer el contrari. Va decidir continuar lluitant pel curs, es va dir a sí mateix que encara no llençava la tovallola i miraria de demostrar-se que era capaç de sortir del seu propi bucle. Algunes matèries van millorar i fins i tot algun professor li va reconèixer. Es va sentir reconfortat. La inèrcia el va empènyer cap aquell final de curs. I van arribar els exàmens de recuperació. A segon de batxillerat no hi ha setembre i tot es tanca al mes de maig, amb una convocatòria extraordinària al juny. Se’ls va preparar motivat, amb ganes d’aprovar el curs. Havia decidit fer un cicle de grau superior i allò el començava a il.lusionar. Era un estímul per afrontar un paquet d’exàmens considerable.

Va posar-hi hores i molta intenció. Començava a veure la llum al final del túnel. Però el destí havia previst un final diferent al que ell havia imaginat. En recollir les notes va saber que no havia aprovat cap de les matèries a les que s’havia presentat. Les explicacions van ser vagues i confuses. Seguia faltant una mica d’esforç, seguia faltant organització, seguia faltant, seguia faltant…Es poden comprendre uns resultats així, sense que això afecti a l’autoconfiança i la confiança en els professors?

Ell no va entendre res. Va caure en la foscor durant un bon grapat de setmanes i després de poder pair el que havia viscut aquell curs, va decidir que volia repetir-lo… O potser no, potser va decidir que no tornaria mai més a uns institut i que se n’anava a buscar feina, o que potser se n’anava a voltar món, qui sap…

Aquest és un cas real i no ho és, perquè cada any hi ha molts nois i noies que es troben en aquestes circumstàncies. Què hi ha al darrere dels casos que no culminen amb èxit un curs decisiu com el segon de Batxillerat? És només responsabilitat del noi o noia que “fracassa”? O estem fracassant tots els qui d’alguna manera tenim un paper destacat en aquesta pel.lícula? En la història que ha servit per il·lustrar aquesta situació hi surten de resquitllada els principals agents implicats en el procés formatiu d’aquest alumne imaginari. Hi ha uns pares, hi ha un centre educatiu, uns professors,  amics, i de manera menys visible però amb una presència d’alt impacte hi ha una administració, unes lleis educatives, una societat, unes expectatives de futur, una visió del món. Totes elles intervenen, ens agradi o no, en la manera d’afrontar i resoldre un curs que demana una bona dosi de maduresa als nois i noies d’aquesta edat.

Ens n’hem de sentir responsables tots els agents implicats en aquestes situacions? Jo crec que sí. Sense treure un gram de responsabilitat a cada noi o noia, i precisament per aconseguir que siguin responsables de les seves vides, hem de saber resoldre millor com els expliquem  el sentit i la visió dels estudis que estan duent a terme, hem de saber orientar millor les possibles sortides acadèmiques i professionals, hem d’acompanyar millor la construcció de la personalitat dels adolescents que se senten desbordats quan no s’entenen a sí mateixos ni als altres, hem de saber il.lusionar-los amb reptes, l’objectiu dels quals ha de ser poder-los superar. Han de poder comprovar que l’esforç té recompensa , la millor de les quals és la satisfacció interna de sentir-se capaç d’assolir les fites proposades. Hem d’avançar en el com els expliquem què esperem d’ells , què estan fent bé i què han de millorar. Hem de saber –los dir que per damunt de tot creiem en ells i confiem en la seva evolució, perquè potser sinó, els que estem fracassant som els que any rere any veiem passar casos com els que hem exposat i seguim fent el mateix sense canviar una coma del guió preestablert. Amb aquest guió antic, fem gran el contenidor dels mal anomenats fracassats escolarsamb l’agreujant que a ells ni els ha quedat clar el què ni el com ni el perquè.

Ben cert que ens podem agafar a la falta de recursos, a unes condicions laborals que no deixen espai al bon acompanyament, a unes retallades injustes per explicar-nos aquestes realitats, i és cert que tots aquests factors estan tenint un paper decisiu , però la realitat dels nostres joves està, en la mesura del que ens pertoca, també a les nostres mans.

Teresa Terrades
About Teresa Terrades

Teresa Terrades és professora de secundària i coach educativa. Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*