Deixeu-nos treballar!

El Govern del PP, amb el suport de Ciutadans (o per fer-los callar), realitza contra l'escola pública catalana un atac terrible. La recentralització que defensen va embolcallant la nostra realitat i el nostre dia a dia com una serp que et vol ofegar.

Adelina Escandell
 
 
 

Manifestació en defensa de l’escola catalana pel centre de Barcelona / @assembleagroga

El 155 els és una autopista. Però no ve d’ara, perquè tothom recorda Juan Ignacio Wert, que va ser ministre d’Educació del 2011 al 2015 i que podria passar a la història per molts motius (augments de ràtios, retallada en el pressupost d’educació, supressió d’Educació per la Ciutadania, retallada de beques…), però a Catalunya el recordem per la seva frase «Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes». I quan diu això fa referència no només a la llengua sinó a com estan confegits els currículums, especialment en Ciències Socials però també en tot el que fa referència a l’educació científica que ens permeti entendre el món i la realitat de manera objectiva.

Però no ens ve de nou. Qualsevol feixisme reprimeix l’educació i al professorat en general. Ho veiem en la recent història d’Espanya; la República va fer un esforç titànic per elevar el nivell d’educació del país tant per les persones adultes com les criatures; A Catalunya es van implementar els mètodes pedagògics més novedosos i científics i les persones que ens expliquen el seu pas per aquelles escoles recorden aquells temps amb gran felicitat. Però amb el triomf del feixisme el col·lectiu professional més reprimit van ser els i les mestres, que van ser depurats, van marxar a l’exili o senzillament van ser assassinats.

A partir d’aquell moment sí que podem parlar d’adoctrinament en els dogmes de l’Església catòlica i en los Principios del Movimiento. Les escoles d’ordes religioses van adquirir el dret d’educar les criatures de les classes dirigents. I va quedar l’educació pública –nacional en deien-, com a subsidiària per ensenyar les quatre regles i per ensenyar a obeir a les filles i fills de la classe treballadora. També ho veiem amb el govern actual, que mentre retalla educació artística o esborra la filosofia dels plans educatius té una ministra de defensa que signa un acord de col·laboració amb els centres privats (que vol fer extensiu als públics i concertats) valorant la importància d’inculcar la cultura de les Forces Armades als més joves com a garants de la unitat d’Espanya.

La gent d’esquerres sempre hem defensat l’educació pública com a garant de llibertat, de cohesió social i per compensar dificultats. I darrera d’escola pública hi hem posat adjectius que definien els principis: laica, catalana, científica, coeducativa, compensadora de desigualtats…

No serveix de res que l’alumnat de Catalunya en diferents proves objectives obtingui uns resultats en llengua castellana superiors a la majoria de comunitats de l’Estat que només tenen el castellà com a llengua pròpia. O tots els estudis que demostren que poder utilitzar dues o més llengües de manera significativa i comunicativa afavoreix el desenvolupament cerebral. O, com ens recorda Neus Tomàs, «els resultats de les proves d’accés a la universitat demostren que les notes mitjanes en castellà són superiors a les obtingudes en català. Al 2016 la nota mitjana en llengua catalana i literatura va ser un 6’09 mentre que en llengua i literatura castellana va ser un 6’17. No és una excepció, ja que si s’analitzen les dades des del 2012, els alumnes catalans que aspiren a entrar a la universitat han aconseguit sempre millor nota en castellà que en català».

Ho sabem, l’objectivitat i les valoracions científiques estan renyides amb els hereus dels feixistes. Ja ho deia Ovidi Montllor: «Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no a els agrada que es parle, s’escriga o es pense».

I ara tota la màquina PP-PSOE-C’S, amb l’aplicació del 155, posen en el centre de la polèmica les escoles catalanes. Segons el document de MRP (Moviments de Renovació Pedagògica) «La campanya per desacreditar l’Escola Catalana que arrosseguem ja fa uns anys amb l’anterior Ministre i amb l’actual conjuntura social i política, amb dures i infundades declaracions que han realitzat diferents representants del govern espanyol i polítics de diferents partits, tenen la intenció de trencar la bona convivència i treure valor a la professionalitat dels i les mestres, professors/es i professionals de l’educació, per a desacreditar el model consolidat d’escola catalana, compromesa amb la seva societat». L’escola catalana és fruit de l’esforç, l’impuls i les lluites de molta gent de classe treballadora que van entendre que les seves filles i fills per sentir-se ciutadania lliure havien no només d’aprendre la llengua del país on vivien, sinó ser capaços de pensar-hi.

He treballat 40 anys com a mestra. He conegut mestres molt motivats per la seva feina que consideren vocacional i d’altres que senzillament la consideren una feina qualsevol. He conegut mestres de procedència diversa, d’interessos variats, mestres comunistes, socialistes, anarquistes, independentistes, sense criteri polític; mestres feministes i d’altres que ni s’ho han plantejat; mestres apassionats per les matemàtiques i d’altres per la literatura o l’educació física. Sí diversos i diverses, com diversa és la societat. Com diverses són les mares i pares de l’alumnat i l’alumnat mateix. Assumpta Baig, en un article al Diari de l’Educació, ens recorda una frase de Marta Mata: «Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política i/o religiosa. I que són tan mestres que no la inculquen».

I amb tota aquesta diversitat es constitueixen els claustres i les AMPA diverses i plurals. Arribar a acords no sempre és fàcil. En algunes escoles la implementació de la immersió va generar tensions; en altres decidir el pas a la xarxa pública; en altres adoptar una organització de centre que acollís l’alumnat nouvingut… Molt professorat ha fet vagues per motius sectorials, però també han participat en vagues generals. I prendre decisions a nivell de centre sempre comporta tensions. I quan a la societat hi ha tensió i debat, en el si del centre i de les aules també n’hi ha.

I el professorat treballa dia a dia amb la realitat de l’alumnat: algunes i alguns que pateixen un desnonament; d’altres que participen en un creuer. Mares i pares arquitectes, policies, mestres, o professionals en un hospital, en la botiga de la cantonada o estan a l’atur.

Mestres d’infantil, primària i secundària, pedagogs i estudiants de magisteri van ser els protagonistes del debat de Rosa Sensat Adoctrinament o pensament crític?, moderat per Jaume Funes2. Compartim una de les idees: «El que realment té valor no és el que diem, sinó el que fem. Els valors no s’inculquen, es mostren. Puc estar molt a favor de la no-violència i fer-ne un discurs, i tenir actituds molt violentes a classe. El que és indiscutible és que el mestre ha de permetre que a l’escola es faci el debat sobre allò que els nens viuen. El problema és quan els nens intenten que allò que dius ho redueixis a una política de bons i dolents».

En el document Programar per Competències a l’educació primària d’octubre de 2017 podem llegir en l’apartat de Currículum: «L’alumne ciutadà del món. Coneixements per comprendre, habilitats per actuar i actituds per comprometre’s. L’alumne com a protagonista actiu del seu aprenentatge. L’avaluació: continua, global, formativa i formadora» I en les consideracions generals sobre l’educació secundària obligatòria, podem llegir: «El currículum estableix que els objectius transversals de l’educació per a la ciutadania de l’etapa han d’estar incorporats en el projecte educatiu de centre, així com els continguts de les dues matèries que s’han d’impartir a tercer i a quart curs d’ESO: l’educació per a la ciutadania i drets humans i l’educació etico-cívica, respectivament».

Per tant, quan en una aula es debat, es parla, s’estudia el conflicte o conflictes de la societat, el que es fa és acomplir el que es planteja en els objectius generals de l’educació.

A molts centres educatius podem veure la pancarta contra les retallades. Perquè aquest que és un problema real a l’escola catalana, però també a la de la resta de l’estat. Com assegurar els objectius que ens proposen les lleis quan any rere any el pressupost educatiu es veu retallat? Com donar resposta a les necessitats de la gran diversitat de criatures? Del 2015 al 2018 la retallada a nivell de l’estat ha sigut del 18%. Però pel proper any els pressupostos educatius perdran 567 milions; es passarà del 4% al 3,8%. Mentre, el pressupost de Defensa augmentarà.

Espanya té un problema greu amb l’educació. I Catalunya, també. Perquè qui governa a l’Estat i ha governat a Catalunya és una dreta neoliberal, que per tant mai defensarà o invertirà en allò que és públic. Segons dades del 2014, amb un 4,1% del PIB, Espanya se situa a la cua de la UE en inversió en educació, només per davant de Romania (3%). En canvi, Suècia, Finlàndia, Bèlgica i Portugal superen el 6%. Però atenció, perquè les dades de Catalunya encara són pitjors: aquí invertim en educació el 2,8% del PIB català –igual que països com Perú, Laos o Guatemala–, segons un recent informe de la Fundació Bofill a partir de les dades del 2013. No anem bé. Si hi afegim l’existència de la doble xarxa, la penetració d’empreses privades en els centres públics, el nombre alt en l’abandonament escolar… podem concloure que el problema no és la llengua ni que el professorat adoctrini.

I faig meves les paraules d’Assumpta Baig: «Aquests dies es polemitza si hi ha escoles i/o mestres o professors que adoctrinen, i possiblement alguns n’hi deu haver, però una minoria mai ha de permetre una generalització en un col·lectiu tan gran com el dels mestres i professors, educadores del lleure… que diàriament treballem perquè infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes cívics i responsables individualment i col·lectivament dels afers públics»

Doncs hem d’exigir i reclamar que deixin treballar al nostre professorat i a les nostres escoles. Que no posin les seves mans brutes i el seu odi cec en les nostres vides i les de les criatures. I que si volen ajudar, que augmentin els pressupostos que dediquen a l’educació, i que més enllà del món educatiu, assegurin treball, salaris dignes, lloguers assumibles per les famílies, que aprofundeixin en la democràcia, acabin amb la corrupció… i veuran com el debat a les aules serà diferent.

Parlar, debatre, analitzar, plantejar arguments científics que ens ajudin a interpretar la realitat, és exercir i aprofundir la DEMOCRÀCIA. I aprofundir en la democràcia mai pot ser un delicte ni al Parlament ni als centres educatius. I no tolerarem cap agressió a un model lingüístic que ha demostrat la seva utilitat i que no ha representat mai cap problema.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*