Del dret i el deute

La nena que amb tres anys arribava a la porta de l'escola amb el somriure posat, avui surt del centre de secundària amb setze anys i una ganyota de fastig i avorriment en el rostre

Jaume Martínez Bonafé
 
 

La nena arriba a la porta de l’escola amb el somriure posat. Té 3 anys i els seus ulls s’inunden en els de la mestra en un brot d’esperança. És l’educació. És el seu dret. Són milers, milions, les nenes i els nens que esperen que l’escola compleixi amb el seu dret a l’educació. Van a escola a desenvolupar plenament la seva personalitat, a aprendre a construir la llibertat, a viure l’autonomia i la capacitat de judici crític, a aprendre a llegir la realitat que els va tocar viure amb els ulls de la crítica i la transformació, van l’escola a educar-se… és el seu dret!

Aquesta nena que amb tres anys arribava a la porta de l’escola amb el somriure posat, avui surt del centre de secundària amb setze anys i una ganyota de fastig i avorriment en el rostre. Quin jutge podrà interpretar com un robatori el procés de transformació del somriure en el rostre fastiguejat? Què se’ls ha anat llevant, d’aquell dret que es va iniciar amb el seu naixement, al llarg del camí de l’escolarització?

L’inventari del deute pot ser llarg i cruel. La cultura, l’experiència quotidiana, el sentit i significat de la classe social, el territori, la identitat i l’opció sexual, el reconeixement, la llengua, el cos, la llibertat, l’autonomia, la creació, l’aventura, l’emoció, el temps… són conceptes que remeten a un debat encara no obert sobre la tasca inconclusa de l’escola, sobre el que moral i jurídicament se li va sostreure a la infància i la joventut.

L’escola obre les seves portes cada dia recolzada en la promesa de l’educació. És la seva legitimitat, i se sosté amb l’esforç tributari de la població i el desig i la creença col·lectiva en el seu valor d’ús. La seva universalització va ser una conquesta popular, (encara no aconseguida, per cert, en alguns països del planeta on a l’absència de l’escola li acompanya la fam i la pobresa). Però aquesta inicial obertura a la promesa és al final un cop de porta de sortida, sense voler mirar enrere, sabent que ens anem amb molta d’aquesta promesa incomplida. Se’m dirà, ja ho estic sentint, que gràcies a l’escola els nens i les nenes de qualsevol condició, aprenen a llegir i escriure, els joves van a l’institut i la universitat, obtenen diplomes i graduacions que, probablement els serveixi per trobar treball i etcètera, etcètera. Però home, no! Jo estic parlant d’una altra cosa, jo parle de l’educació, del que els devem, els sostraiem, als nens i els joves, quan diem que els hem educat.

  • Lluís Lledoner

    Ahir mateix, una noia propera m’explicava com s’havia arribat a avorrir a l’escola. Una noia brillant, d’una família culta però amb greus dificultats econòmiques. L’estiu passat va acabar la segona carrera universitària, però encara no ha trobat feina.
    Em deia: qui no entenia el que deia el professor, s’avorria, i qui ja ho tenia assumit, encara més; els del mig que aprofitaven la classe eren minoria.
    Segurament, quan feia el batxillerat sortia de l’escola amb cara d’avorrida.
    I no crec que aquesta noia odiés l’escola i encara menys que hagués perdut la il·lusió per aprendre, senzillament la rutina quotidiana de l’escola, l’avorria sobiranament.