‘Democràcia i educació’ i Informe Coleman: aniversaris per compartir

Revisitar Dewey i Coleman pot ser una estratègia fecunda, cent anys més tard, cinquanta anys més tard, per acompanyar l'abordatge dels petits i grans reptes que com a comunitat tenim plantejats, en el camp de l'educació i de la vida pública.

Antoni Tort
 
 

És ben sabut que aquest 2016 que enfila la seva recta final hem celebrat el centenari (1916) de l’aparició del llibre de John Dewey Democràcia i Educació. I, també, el cinquantenari (1966) de la publicació de l’Informe Coleman. Dues peces diferents pel seu context, pel seu registre, pel seu temps i per les seves circumstàncies, però dos documents indispensables per transitar i revisitar l’educació del segle XX. Afortunadament, hem pogut llegir comentaris i articles de reconeguts historiadors i sociòlegs de l’educació del nostre entorn, sobre la importància d’aquell llibre de filosofia de l’educació i d’aquell informe d’investigació sociològica, però no voldríem deixar de parlar-ne, tot i que sigui breument.

Segurament, Democràcia i Educació de John Dewey (1859-1952) ocupa un lloc de gran centralitat en el conjunt del pensament pedagògic del seu autor. Ja havia publicat diverses obres i en vindrien moltes més, però Democràcia i Educació, com si es tractés d’un mirall de les seves concepcions pedagògiques, és un text que recapitula, repassa, reconstrueix i obre cap al futur l’evolució educativa als Estats Units, però amb una vocació universal. I, efectivament, el seu impacte va ser consistent i ampli; tant o més fort en la vella Europa, el que no va deixar de sorprendre algun dels seus coetanis nord-americans.

Cinquanta anys més tard de l’aparició de l’obra de Dewey, es publicava l’informe dirigit per James S. Coleman (1926-1995), per encàrrec del comissionat d’Educació del govern del president nord-americà Lindon B. Johnson, arran de la promulgació de la Llei de Drets Civils (1964). L’anomenat Informe Coleman sobre la igualtat d’oportunitats en educació aporta dades, condicions de possibilitat i límits respecte de la capacitat del sistema educatiu per reduir les desigualtats. Apunta al nucli més sensible del que hauria de ser un sistema democràtic. Una pedra de toc a les esperances de John Dewey sobre la democràcia i de l’esdevenir de la institució escolar com a motor de canvi social. Un avís i una brúixola sobre cap on poden anar les polítiques educatives (socials, econòmiques) i les pràctiques pedagògiques, perquè, efectivament, l’educació, en les institucions escolars i més enllà d’elles, generi progrés i benestar a totes les persones.

El mateix any 1966, i a un nivell més domèstic, se celebrava a Barcelona la primera Escola d’Estiu organitzada per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, acabada de crear un any abans. Aprofitant les esquerdes creixents en el mur de la dictadura franquista, es recuperava una tradició iniciada a principis del segle XX, de mestres que es reunien per aprendre junts, conversar, formar-se.

Avui, cinquanta anys més tard, el paisatge educatiu compta amb nous actors, noves dinàmiques, noves estratègies. Però avui, com ahir, hi ha alguns equips de mestres que, sense demanar permís, ni sense esperar l’aquiescència o les instruccions dels seus administradors o d’altres jerarquies, posen en marxa processos de discussió, de reflexió, de canvi, de manera horitzontal, sense subvencions però sense massa lligams. A les aules, als seminaris i a les xarxes. Segurament molts d’ells signarien una asseveració d’un altre “gran”, Ivan Illich, quan declarava, poc temps abans de la seva mort: “No aspiro a exercir una influència qualsevol. Vull alimentar una reflexió amb cercles d’amics compromesos amb un esforç comú”.

En aquesta dinàmica activa i canviant del camp educatiu, la conversa esdevé un element de construcció d’un espai comú, per dir-ho en termes deweynians, en oposició a una simple contemplació de l’estat de les coses. I en aquest procés, pot ser interessant compartir la lectura o la relectura de Dewey i Coleman: els seus treballs i també les crítiques que van rebre, a banda i banda de l’Atlàntic, i a un costat i l’altre de l’espectre ideològic.

No té cap sentit citar, com si es tractés d’un santoral, sense matisos i de memòria, els grans noms de la pedagogia del segle XX, com un conjur que per art de màgia ens converteixi en mestres renovadors o en escoles estupendes, sense que hàgim canviat res de les nostres accions. Ben al contrari, revisitar Dewey i Coleman, per exemple, pot ser una estratègia fecunda, cent anys més tard, cinquanta anys més tard, per acompanyar l’abordatge dels petits i grans reptes que com a comunitat tenim plantejats, en el camp de l’educació i de la vida pública.