El desemparament dels orfes per violència masclista: “L’Estat els ha oblidat”

No hi ha ajudes específiques per als menors que han vist com els seus pares exercien violència contra les seves mares fins assassinar-les: 168 en quatre anys

Marta Borraz - eldiario.es
 
 
 

L’Estat no ha dissenyat protocols específics per als menors orfes per violència masclista \ PotironLight – Compfight

Són les víctimes ocultes de la violència masclista. No solen ser nomenades als discursos polítics i poques vegades apareixen a les lleis o als titulars de premsa. Són protagonistes del silenci que, moltes vegades, ha conduït la història de les seves pròpies mares i s’enfronten a un sistema per al qual tot acaba en l’assassinat. De fet, els errors d’aquest sistema compliquen l’aplicació de la llei que els reconeix com a víctimes directes de la violència masclista.

Des del 2013, any en què el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat va començar a comptabilitzar-los, 168 menors s’han quedat orfes per violència de gènere –vuit en el que va d’any–. Més de tres anys després, l’Estat no ha dissenyat protocols específics, no fa seguiment dels casos, obvia la posada en marxa d’ajudes per a la seva recuperació i no garanteix l’accés a determinades prestacions que sí que els corresponen.

“No és que l’Estat vulgui perjudicar-los, és que ni tan sols els contempla. És una cosa que no té ni reconegut”, analitza Marisa Soleto, directora de la Fundación Mujeres. Aquesta organització gestiona des de fa un any el Fons de Beques Fiscal Soledad Cazorla per a nenes i nens orfes per violència de gènere i a principis de març va organitzar unes jornades al Congrés per denunciar la seva invisibilitat.

Un dia després, la ministra Dolors Montserrat es va comprometre al ple del Senat a garantir que tots els orfes cobrin la pensió d’orfandat sense excepció, però l’endemà, coincidint amb la celebració del Dia Internacional de la Dona, el PP va tombar a la mateixa Cambra la proposta d’Unidos Podemos per universalitzar aquestes prestacions. El PSOE manté registrada una proposició de llei amb la mateixa finalitat i, previsiblement, serà una cosa que inclogui el futur pacte d’Estat que ja s’està gestant al Congrés.

Molts d’aquests menors no han rebut pensions d’orfandat perquè, per a fer-ho, la seva mare hauira d’haver cotitzat almenys 15 anys o estar apuntada com a demandant d’ocupació. Aquests eren els requisits fins a la reforma de la Llei de la Infància a l’agost de 2015, però no van ser eliminats amb efecte retroactiu.

Per això els nebots de Josean Picazo, de 15 i 8 anys, no cobren pensió d’orfandat tot i que la seva mare va ser assassinada pel seu pare el 2013. Tots dos viuen amb la seva àvia materna, la mare de Picazo, en un municipi de Conca, qui té la guarda i custòdia dels menors des que la seva filla va ser assassinada. “Aquests requisits són incongruents perquè molts agressors exerceixen contra les dones violència econòmica, els impedeixen treballar o els fan xantatge”, assegura.

Àvia materna, el perfil de cuidadora

Picazo porta des de llavors denunciant el desemparament a què s’enfronten els nens en la seva situació, que carreguen amb el pes d’haver viscut violència a la llar fins acabar perdent una figura de referència, la seva mare, a mans del seu pare, que també desapareix quan entra a la presó. “Als meus nebots l’Estat els ha oblidat. Ni les forces polítiques ni el Govern els tenen en la memòria. Som les mateixes víctimes les que hem de buscar recursos, bregar amb les institucions i responsabilitzar-nos de tot”.

L’assassí de la seva germana va ser condemnat a 12 anys de presó en una sentència emesa per l’Audiència Provincial de Conca dos anys i mig després. La dilatació dels processos és un altre dels punts negres del sistema perquè “va contra de l’estabilitat emocional dels menors”, apunta Soleto, que insisteix que “els procediments per decidir la custòdia han de ser ràpids”. No sempre això es resol amb celeritat, de manera que hi ha famílies que han de seguir tramitant-ho fins i tot després de la condemna del pare.

A aquesta situació s’uneixen, en moltes ocasions, les dificultats econòmiques de les persones que comencen a tenir cura dels menors. La Fundación Mujeres ha identificat que és freqüent que siguin les àvies maternes les que es fan càrrec d’ells, que “s’enfronten a situacions d’insuficiència de recursos”, però “el Govern no ha dissenyat cap pla d’ajudes específiques a famílies com aquesta”, afegeix Picazo.

L’únic ingrés que percep la seva mare jubilada per cuidar els seus néts és de 72 euros al trimestre en forma de “prestació familiar per fill a càrrec” i l’Ajuntament del municipi en el qual resideixen els dóna beques per cobrir l’import dels llibres de text. “72 euros al trimestre és un ingrés ridícul per fer-se càrrec de dos nens, la seva educació i les seves necessitats. Sembla que es riuen de nosaltres”, explica Picazo.

L’estratègia de l’oblit

A més, moltes d’aquestes famílies tenen problemes per deduir de la declaració de la renda la desgravació fiscal prevista per a la cura de fills o filles per “una interpretació restrictiva” de la norma, assegura Soleto.

Per a l’experta, aquests obstacles són una mostra que “són persones oblidades. Fins i tot les pròpies famílies utilitzen l’estratègia de l’oblit com a tècnica de recuperació. És el consol que queda quan ningú et fa cas. Les institucions han de conèixer la seva realitat, fer un seguiment i posar en marxa mesures específiques per recuperar els danys com toca”.

En aquest trànsit de recuperació, l’atenció psicològica hi té un paper clau. Els nebots de Picazo porten des de l’assassinat de la seva mare acudint a teràpia, que no en totes les comunitats és especialitzada. “En algunes es fa en els serveis generals, però els menors que han experimentat aquestes situacions tenen necessitats específiques”, analitza Pablo Nieva, psicòleg coordinador del programa d’atenció a menors víctimes de violència masclista a Castella-la Manxa.

Nieva identifica la negació a l’entorn del que ha passat i “la manca de reconeixement d’aquestes experiències tan brutals” com un dels obstacles que impedeixen la recuperació psicològica. “En molts àmbits hi ha una legitimació que arriba a les oïdes dels menors. Comentaris que posen en dubte la dona assassinada, que la qüestionen mitjançant el clàssic ‘alguna cosa haurà fet’. Ara mateix, per exemple, fa dos anys que treballem amb un menor sobre la figura de la seva mare, sobre el que realment va fer, el que es deia al poble i el que és veritat i no”, conclou l’expert.

Aquest és un article publicat a eldiario.es