Desplaçar el centre: per un ‘nosaltres’ més ampli

Davant les fotos dels terroristes, les difoses en primera instància pels Mossos, no veig gihadistes ni marroquins ni musulmans. Només sóc capaç de veure adolescents. Adolescents dels que érem també coresponsables i als que no vam ser capaços de protegir

Guadalupe Jover
 
 

Dues infermeres, una amb d’elles amb el vel, baixen per La Rambla entre el reconeixement de la població / © Sandra Lázaro

Un esquinç ha trasbalsat els docents després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A l’horror per la violència desfermada, al dolor per les víctimes de la barbàrie, s’hi suma l’estupor per la joventut dels terroristes, fins fa ben poc uns més entre els nostres estudiants.

La Noura, en Bilal, en Moha. Encara recordo amb nitidesa els noms i les cares dels meus primers alumnes marroquins, igual que recordo els noms i les cares dels meus primers alumnes procedents de la Xina, de Polònia, de Romania, de l’Equador. Després de més d’una dècada compartint el dia a dia amb noies i nois de cognoms procedents de geografies molt diferents, la meva mirada ha naturalitzat aquesta diversitat fins al punt de gairebé no parar-hi atenció. Quan algú em pregunta si hi ha molts immigrants al meu institut, a les meves classes, he de parar-me i reflexionar. Per mi és igual ja la Salma que la Natàlia, en Khalid que en Dani, en Hristian que l’Hugo. Els meus nois i noies han nascut aquí, dominen l’idioma, i les seves escissions biogràfiques i culturals –algunes, ho sé ben bé, molt doloroses– no estan sempre a la vista. Somric quan m’adono del contrast en la indumentària entre els que comparteixen pupitre –la Rachida amb el cap cobert, la Jéssica amb la seva cenyida samarreta de tirants-, i celebro que entre els primers de la classe hi hagi en Moha i la Khaoula com ho estan també en Carlos i l’Alejandra. Ara que tant es parla de preparar els estudiants per a les incertes professions del futur, s’oblida la urgència de preparar-los per la vida del present: una vida –la de les nostres ciutats, el nostre món– decididament multicultural i mestissa. Aquest aprenentatge essencial –el de la convivència amb els qui tenen diferents costums, llengües i creences, però als quals mirem en pla d’igualtat i les sabates dels quals som capaços de posar-nos des de la naturalitat que sorgeix de la proximitat i l’afecte– és un aprenentatge que no es pot brindar en l’àmbit familiar ni tampoc es pot comprar amb diners. Només l’escola el pot oferir –o escamotejar, convé no oblidar-ho–.

Però les desigualtats socioeconòmiques pesen, i l’entorn dels que van haver de deixar la seva terra per poder viure segurs multiplica les dificultats quotidianes també en l’àmbit escolar i en l’acadèmic. És sagnant constatar que l’heterogeneïtat dels grups disminueix en la major part dels instituts a mesura que passem de Primer a Segon d’ESO, i de Segon a Tercer o a Quart. Molts –ells, sobretot– es queden pel camí. L’alumnat difícil acaba per tenir un perfil recurrent, i per més que els mestres ens multipliquem fins a l’extenuació reclamant els recursos que podrien salvar aquests nois –també a aquestes noietes, encara que dels seus riscos no ens n’alerta una trajectòria de disrupció o fracàs escolar– tot és en va. Algú no està fent els seus deures, i no és just imputar-ho en exclusiva –sense eximir-les de la part de responsabilitat que els correspongui– a aquests adolescents i a les seves desbordades famílies. El curs passat vaig sortir més d’una vegada de les meves classes de Primer d’ESO apretant les mandíbules per la ràbia i la impotència per com de sols els estàvem deixant, que ens estaven deixant.

Els atemptats recents de Barcelona i Cambrils m’han provocat una commoció de la qual no aconsegueixo sortir. L’inevitable l’estupor, el dolor, la tremolor quan intueixo que qualsevol dels meus, dels meus fills fins i tot, hauria pogut ser-hi. Miro els rostres dels que van veure segades les seves vides i imagino què van poder pensar, sentir, patir. Un nen. Un jove. Una dona. Ells –els morts– som també nosaltres. La violència cega ens deixa atordits, desarborats, emmudits.

Però si passen els dies i l’estupor i el dolor i la tremolor no disminueixen és perquè per primera vegada he sentit que amb ells, amb els terroristes, s’ha mort també una part de nosaltres. De la mateixa manera que davant els nens soldat no veig soldats sinó nens, davant les fotos dels terroristes, les difoses en primera instància pels Mossos, no veig gihadistes ni marroquins ni musulmans. Només sóc capaç de veure adolescents. Adolescents dels que érem també coresponsables i als quals no vam ser capaços de protegir. I no parlo només de la responsabilitat de l’escola, sinó de la de tots aquells que, per acció o omissió, van fer viable la captació d’aquests joves per part dels que no van veure en ells més que instruments eficaços per sembrar el terror.

L’endemà de l’atemptat a la sala Bataclan de París –novembre de 2015–, els meus estudiants de Quart d’ESO m’esperaven a classe necessitats de parlar sobre el que havia passat: les morts, les reaccions, els comentaris. I si alguna cosa es va quedar gravada en la meva memòria van ser les paraules ferides de l’Amal, d’en Mounir, d’en Hatim en relatar com se sentien tàcitament acusats quan caminaven pel carrer, quan entraven al supermercat o quan jugaven a la plaça. “Per què ens miren així?”, “Que jo porti un mocador al cap no vol dir que aprovi aquesta salvatjada”. L’únic territori en què se sentien fora de perill –encara bo– era l’institut.

Mesos més tard, em va passar alguna cosa a Primer d’ESO que tampoc he oblidat. Estàvem treballant amb relats fundacionals de diferents cultures –de la tradició oral africana al Mahabhárata, dels mites grecollatins i la Bíblia a Les mil i una nits i el Popol Vuh). Havia proposat jo el fragment bíblic en què Jahvè exigeix ​​d’Abraham el sacrifici del seu fill com a prova d’obediència i lleialtat i havíem realitzat diferents activitats al voltant del text. En un moment donat, la Houda em va advertir que aquest episodi també apareixia a l’Alcorà, tot i que amb diferències significatives. Jo ho ignorava. Això ens va portar a parlar de les semblances entre la Bíblia i l’Alcorà, entre el Cristianisme i l’Islam, i em vaig confessar avergonyida del meu absolut desconeixement de la religió i la tradició cultural d’un percentatge significatiu del meu alumnat.

Crec que el desconeixement de gran part de la societat espanyola sobre la religió islàmica –els seus orígens, els seus principis, els seus diferents corrents– està en l’origen de tants estereotips, prejudicis i rebutjos. La desaparició de la religió confessional de l’escola –la desaparició de qualsevol filtre que agrupi l’alumnat en funció de les seves creences religioses– i la incorporació al currículum escolar de la història i cultura de les religions és ja una urgència inajornable. Però no només. El nostre repte és la construcció, també des de l’escola, d’un nosaltres molt més ampli del que reflecteixen els programes escolars. Un nosaltres en el qual capiguem tots els que hi som, començant per les dones. Haurem d’aprendre, com reclama Ngugi wa Thiong’o, a “desplaçar el centre”. Desplaçar el centre del lloc que s’ha assumit com a tal, Occident, a una multiplicitat d’esferes en totes les cultures del món. I desplaçar el centre també “de les minories de classe establertes a l’interior de cada nació als centres veritablement creatius entre les classes treballadores, en condicions d’igualtat racial, religiosa i de gènere”. De no fer-ho així estarem empenyent a la cuneta als que inevitablement se senten permanentment fora de lloc.

D’aquí a uns dies començarà un nou curs, i no podrem entrar a les aules com si res hagués passat. Haurem, abans de res, d’escoltar el que alumnes i alumnes hagin de explicar-nos. I això haurà de constituir el fonament dels itineraris d’aprenentatge que entre tots anem construint. Estan obsolets, perquè contribueixen poc a il·luminar el present i a forjar un futur més dignament habitable. Comencem modestament des de baix i anem compartint materials i propostes. Però haurem de fer-ho amb tacte i intel·ligència, no fos cas que enduts per  la nostra bon voluntat contribuïm a estigmatitzar encara més a un col·lectiu ja prou assenyalat des de dins i des de fora.

I si la nostra tasca d’educadors no s’acaba amb la jornada escolar, el nostre compromís cívic no es pot tampoc aparcar a la porta l’escola: haurem de reclamar polítiques educatives i socials que combatin l’exclusió i contribueixin a l’equitat i la justícia, i polítiques a seques que vagin als responsables últims d’aquesta barbàrie tan gran.

Guadalupe Jover
Sobre Guadalupe Jover

Professora d'Educació Secundària Més articles

  • andr0mina

    Compartisc les raons d’aquest escrit, hi he compartit aquests dies la perplexitat i el dolor sobre què ha passat, però també cal recordar un fet: els terroristes havien passat per l’escola i aquesta havia acomplert amb ells la seua funció integradora. Els discursos fan semblar-nos que es tractava de joves marginats i exclosos, i això no és així. Potser preferim veure que ho era per no haver de modificar les nostres lògiques, però eren joves que havien tingut èxit a l’escola, s’havien integrat a la societat i tenien, la major part d’ells, feina (fins i tot fixa, com el cas del conductor de la furgoneta de la Rambla). Per tant, no dubte que hi haja una relació entre exclusió i manca d’integració i terrorisme, però en el cas de l’atemptat de la Rambla aquesta no és una relació directa; potser, d’indirecta.

    Ara es parla que cal fomentar el coneixement de l’altre. Que cal no caure en l’islamofòbia. Totalment d’acord. Però em molesta que hi parlen justament els qui fa anys que pugnen per podar el currículum de continguts (ja sé que no és el cas de l’autora de l’article, però sí de molts altres). Els orígens de l’Islam jo els vaig estudiar en Història, no en cap projecte ni en cap eix transversal. No cal crear una àrea nova, senzillament reforçar les que tenim i no deixar que els continguts es dissolguen en la metodologia “projectil”. Els continguts esdevenen coneixements, els coneixements ens fan cada volta més cultes, i la cultura és una condició sine qua non contra la barbàrie.

    És una condició sine qua non, però malauradament no és cap garantia de res: perquè la barbarie beu en realitat d’una ideologia. Una ideologia que en l’ordre que fa de prioritats i valors, posa la mort per damunt de la vida, la creença per damunt del respecte, la fe per damunt del dubte, la superstició per damunt del coneixement. El que va dur a aquests joves a la mort i la barbàrie no va ser un sistema ni unes circumstàncies. Són molts els que les comparteixen i no per això esdevenen terroristes. Allò que els va dur a matar va ser una ideologia, que algú els va inculcar aprofitant-ne les circumstàncies, la seua manca de criteri o la seua feblesa, no ho sabem ben bé. No podem combatre una ideologia així amb bones intencions ni amb discursos bonistes: cal assenyalar-ne els orígens i minar-ne els fonaments. Perquè les ideologies, com la que van acabar tenint aquests terroristes que han conviscut entre nosaltres, tenen un context social i polític que els dóna forma i alè.

    Quin és aquest? Què hi podem fer? Des de l’escola, ben poca cosa a banda del que ja fem. No podem creure que ho podem canviar i fer tot, perquè aquesta no és una tasca exclusivament de l’escola, sinó de la societat i del cos polític en el seu conjunt i a nivell global, no local. Per tant, jo crec que no ens hem de flagel·lar més del compte, i hem de saber veure quina és la nostra funció: si la fem bé, i la resta d’agents socials i polítics fan bé la seua, tot arribarà a bon port. I la nostra funció primordial no és fer bones persones o persones competents per a les exigències que demanda el mercat. La nostra feina és fer dels alumnes persones cultes i coneixedores del seu entorn, de la història i la diversitat de punts de vista. En definitiva, un coneixement ampli del món que els ha tocat viure que els permeta agafar-ne les regnes i participar en els canvis necessaris. Això no vol dir altra cosa que enfortir la democràcia. Cal una cultura que els puga servir d’antídot contra la ideologia de la barbàrie, però que, torne a repetir, no serà cap garantia per ella mateixa.

    Em pregunte: això ho poden aconseguir les competències? Jo crec que no. D’altra banda, es parla que cal conèixer l’Islam, sí…Però quants mestres coneixen la tradició judeocristiana? Quants mestres poden explicar el relat del sacrifici d’Isaac i el seu significat? Quina és la cultura amb la que arriben els mestres a les escoles? Jo en sóc molt escèptic. Vaig trobar fins i tot una companya que no sabia què era un ortodox i que se sorprengué quan li explicàrem que “també era cristià”, que no patira, que podia menjar porc. Ara anem-li a dir que cal que conega la resta de cultures que té a l’aula: per arrencar a córrer.

    Potser hauríem de repensar els estudis de magisteri. A França no es pot accedir a la carrera de mestre sense haver superat una prova de cultura general ben exigent. Ací es critica tot el que faça olor de coneixement i continguts, i així ens va. La cultura i el coneixement de l’altre són necessaris. Però cal que comencem els propis mestres per preocupar-nos-hi sense que cap atemptat ens interpel·le a fer-ho.

    I lamente si en algun moment he estat políticament incorrecte.

  • andr0mina

    Compartisc les raons d’aquest escrit, hi he compartit aquests dies la perplexitat i el dolor sobre què ha passat, però també cal recordar un fet: els terroristes havien passat per l’escola i aquesta havia acomplert amb ells la seua funció integradora. Els discursos fan semblar-nos que es tractava de joves marginats i exclosos, i això no és així. Potser preferim veure que ho era per no haver de modificar les nostres lògiques, però eren joves que havien tingut èxit a l’escola, s’havien integrat a la societat i tenien, la major part d’ells, feina (fins i tot fixa, com el cas del conductor de la furgoneta de la Rambla). Per tant, no dubte que hi haja una relació entre exclusió i manca d’integració i terrorisme, però en el cas de l’atemptat de la Rambla aquesta no és una relació directa; potser, d’indirecta.
    Ara es parla que cal fomentar el coneixement de l’altre. Que cal no caure en l’islamofòbia. Totalment d’acord. Però em molesta que hi parlen justament els qui fa anys que pugnen per podar el currículum de continguts (ja sé que no és el cas de l’autora de l’article, però sí de molts altres). Els orígens de l’Islam jo els vaig estudiar en Història, no en cap projecte ni en cap eix transversal. No cal crear una àrea nova, senzillament reforçar les que tenim i no deixar que els continguts es dissolguen en la metodologia “projectil”. Els continguts esdevenen coneixements, els coneixements ens fan cada volta més cultes, i la cultura és una condició sine qua non contra la barbàrie.
    És una condició sine qua non, però malauradament no és cap garantia de res: perquè la barbarie beu en realitat d’una ideologia. Una ideologia que en l’ordre que fa de prioritats i valors, posa la mort per damunt de la vida, la creença per damunt del respecte, la fe per damunt del dubte, la superstició per damunt del coneixement. El que va dur a aquests joves a la mort i la barbàrie no va ser un sistema ni unes circumstàncies. Són molts els que les comparteixen i no per això esdevenen terroristes. Allò que els va dur a matar va ser una ideologia, que algú els va inculcar aprofitant-ne les circumstàncies, la seua manca de criteri o la seua feblesa, no ho sabem ben bé. No podem combatre una ideologia així amb bones intencions ni amb discursos bonistes: cal assenyalar-ne els orígens i minar-ne els fonaments. Perquè les ideologies, com la que van acabar tenint aquests terroristes que han conviscut entre nosaltres, tenen un context social i polític que els dóna forma i alè.
    Quin és aquest? Què hi podem fer? Des de l’escola, ben poca cosa a banda del que ja fem. No podem creure que ho podem canviar i fer tot, perquè aquesta no és una tasca exclusivament de l’escola, sinó de la societat i del cos polític en el seu conjunt i a nivell global, no local. Per tant, jo crec que no ens hem de flagel·lar més del compte, i hem de saber veure quina és la nostra funció: si la fem bé, i la resta d’agents socials i polítics fan bé la seua, tot arribarà a bon port. I la nostra funció primordial no és fer bones persones o persones competents per a les exigències que demanda el mercat. La nostra feina és fer dels alumnes persones cultes i coneixedores del seu entorn, de la història i la diversitat de punts de vista. En definitiva, un coneixement ampli del món que els ha tocat viure que els permeta agafar-ne les regnes i participar en els canvis necessaris. Això no vol dir altra cosa que enfortir la democràcia. Cal una cultura que els puga servir d’antídot contra la ideologia de la barbàrie, però que, torne a repetir, no serà cap garantia per ella mateixa.
    Em pregunte: això ho poden aconseguir les competències? Jo crec que no. D’altra banda, es parla que cal conèixer l’Islam, sí…Però quants mestres coneixen la tradició judeocristiana? Quants mestres poden explicar el relat del sacrifici d’Isaac i el seu significat? Quina és la cultura amb la que arriben els mestres a les escoles? Jo en sóc molt escèptic. Vaig trobar fins i tot una companya que no sabia què era un ortodox i que se sorprengué quan li explicàrem que “també era cristià”, que no patira, que podia menjar porc. Ara anem-li a dir que cal que conega la resta de cultures que té a l’aula: per arrencar a córrer.
    Potser hauríem de repensar els estudis de magisteri. A França no es pot accedir a la carrera de mestre sense haver superat una prova de cultura general ben exigent. Ací es critica tot el que faça olor de coneixement i continguts, i així ens va. La cultura i el coneixement de l’altre són necessaris. Però cal que comencem els propis mestres per preocupar-nos-hi sense que cap atemptat ens interpel·le a fer-ho.
    I lamente si en algun moment he estat políticament incorrecte.

  • Josep Maria Turuguet Salgado

    No és fàcil explicar l’islam sabent que hi ha la sura 4 a l’Alcorà.