Cada dia més precoços

En aquests últims anys la veu de Postman al voltant de l'adultesa prematura torna i ressona amb força en la mesura que l'escola ha perdut el monopoli del saber

Jaume Carbonell
 
 

La infància s’està adultitzant perquè el poder dels mitjans de comunicació poden acabar amb l’etapa de la infantesa. “La televisió esborra tota línia divisòria entre el nen i l’adult, tots dos tenen igual capacitat i competència per presenciar els seus missatges, i tots dos reben exactament les mateixes imatges. Els nens d’avui dia han vist per televisió l’assassinat, el sadisme, l’adulteri, tots els ‘secrets’ de la vida adulta”. Aquesta és la tesi central de l’assaig de Neil Postman (1931-2003) en la seva obra La desaparició de la infància (1982) que en el seu moment va tenir força ressò. Aquest discurs, que sobredimensiona el poder dels mitjans tecnològics i infravalora la influència de l’escola –una institució que estima caduca, en crisi i sense futur– planteja un nou escenari sobre la condició i el procés de socialització de la infància en què les diferències entre el món infantil i l’adult tendeixen a difuminar-se i, per tant, el primer tendeix a reduir-se.

¿Què diria avui aquest lúcid i controvertit assagista davant la creixent presència de les tecnologies de la informació i la comunicació i les xarxes socials? Els vaticinis sobre la fi de l’escola –apuntats per Postman i teoritzats sobretot per I. Illich i E.Reimer entre d’altres– no s’han complert. Perquè l’escola té una enorme capacitat de supervivència: bé sigui per reproduir els mateixos fins i la mateixa estructura de sempre –amb lleugers tocs de modernitat tecnològica–, bé sigui per reinventar-se amb altres paradigmes i models educatius, didàctics i organitzatius. És cert que l’alternativa de l’educació a casa ha guanyat alguns adeptes, sempre a l’entorn de les classes mitjanes, però almenys en el nostre país té poc recorregut.

Malgrat l’avenç de la investigació educativa –amb dades, arguments i evidències per a tots els gustos– es fa difícil precisar en quina mesura el comportament, l’adquisició d’hàbits, valors i actituds es va modelant dins i fora de l’escola. ¿Quin és el protagonisme i incidència d’aquest lloc anomenat escola, que bascula entre la uniformitat i la diferenciació; de la família, amb els seus múltiples agrupaments i mutacions; dels diversos artefactes tecnològics d’informació, comunicació i entreteniment; i d’altres escenaris propis d’una educació no formal i del temps lliure que s’amplien i enriqueixen dia a dia? ¿Quin joc de controls i mediacions s’estableix durant el procés formatiu inicial? Les respostes són necessàriament diverses sempre en funció de dues variables interdependents: la qualitat dels entorns educatius i la possibilitat d’accedir i gaudir-ne de forma regular. Una cosa que té a veure amb l’equitat i les polítiques d’igualtat d’oportunitats.

En aquests últims anys la veu de Postman al voltant de l’adultesa prematura torna i ressona amb força en la mesura que l’escola ha perdut el monopoli del saber; a la infància se li ha segrestat l’espai públic amb els seus jocs i secrets diferenciats; i augmenta vertiginosament el cabal d’informacions i estímuls compartits a la llar, on els espais individuals guanyen terreny als comuns. Heus aquí algunes manifestacions cridaneres de que tot succeeix abans: a) L’assetjament escolar i el ciberassetjament, que amplia el radi d’acció. Tots els estudis recents posen de relleu que aquest comença a nenes i nens més petits. b) Els ingressos hospitalaris relacionats amb els trastorns alimentaris com l’anorèxia i la bulímia, i els problemes de salut mental en l’adolescència, que estan creixent en els entorns socialment més desfavorits. c) L’oci nocturn i el consum d’alcohol. d) La delinqüència infantil i juvenil, l’assetjament sexual i la violència de gènere. d) La creixent addicció al mòbil, que si abans s’adquiria en l’adolescència avui ja es compra en començar la Primària. I) o l’esport: les competicions esportives s’anticipen, amb la consegüent pressió sobre l’obtenció de bones marques i resultats. Tot això porta com a conseqüència que la infància estigui exposada a un major grau de vulnerabilitat i riscos, en no estar preparada per gestionar emocional i socialment aquestes situacions.

¿Què fer davant d’aquestes situacions? Activar totes les alertes mitjançant una pedagogia de la proximitat per observar, seguir i conèixer millor l’extraordinària diversitat de la infantesa i adolescència en tot moment, ja que els canvis o episodis crítics es produeixen, sovint, de manera ràpida i imprevisible.

La clau per abordar amb èxit aquestes situacions resideix, almenys, en aquestes tres actuacions simultànies: una tutoria i acompanyament intensius, per tal de crear vincles de proximitat i confiança: la intervenció d’altres educadors especialitzats –orientadores, psicòlegs, tècnics d’integració social, educadors socials…– que evitin la solitud del professorat i proporcionin un ajut complementari; i l’estreta relació entre els tres agents que intervenen en la socialització de la infància.

“Per educar avui és imprescindible un treball en xarxa coresponsable entre famílies, docents i comunitat. Ningú pot educar avui en solitari… Educar avui és tan complex que tothom és necessari en aquesta xarxa educativa i tots requereixen d’altres agents”. Ho sostenen Antoni Tort o Jordi Collet al recent llibre Escoles, famílies o comunitat (Octaedro / El Diari de l’Educació, 2017), un text molt recomanable per comprendre l’articulació sistèmica d’aquest triangle educatiu i per conèixer propostes ja experimentades en centre sobre les possibilitats innovadores d’aquest mutu acostament.

Jaume Carbonell
Sobre Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. Més articles