Dia sense cotxes: una oportunitat

El meu carrer estava ocupat pels nens i nenes pluridiscapacitats d’una escola que està just a la cantonada. He pogut observar el magnífic treball dels educadors i de les educadores

Jaume Cela Ollé
 
 

La iniciativa de celebrar el dia sense cotxes tancant alguns carrers i obrint-los a noves activitats ha provocat reaccions de tota mena, des de crítiques per la incomoditat que genera o per la deficient informació donada fins a opinions que s’adhereixen a la jornada amb entusiasme.

Jo tenia un posat escèptic. Valorava el toc d’atenció que pot suposar una mesura com aquesta, però també hi veia tots d’inconvenients per a aquelles persones que saben que una flor no fa estiu i que un canvi d’hàbit d’un dia no pot generar massa expectatives de millora de les condicions ambientals de la nostra ciutat.

Vaig llegir un paper enganxat a la porta de casa i em va cridat l’atenció: tallaven justament el trosset de carrer on jo visc, un carrer secundari del barri de Gràcia. I vaig pensar: quins acudits, per què han de tancar precisament aquests trenta metres de carrer?

He pogut veure la resposta a quarts de deu del matí. El carrer estava ocupat pels nens i nenes pluridiscapacitats d’una escola que està just a la cantonada. He pogut observar el magnífic treball dels educadors i de les educadores, la tendresa en el tracte, les carícies, les paraules dites a cau d’orella, els petons, els moviments suaus que bressolaven aquelles criatures… I he pensat que una societat digna, decent, ètica –hi podeu afegir els noms que considereu més apropiats– es mesura en el tracte que reben les persones més fràgils, aquelles que tenen la fortalesa de la seva feblesa, d’una feblesa que es fa evident i que trenca les nostres seguretats i les nostres comoditats i que ens parla en un altre llenguatge que necessitem fer nostre.

No sé com deu haver anat per altres indrets de Barcelona. Per part meva, poden tallar el tros de carrer els dies que convingui perquè constatar que hi ha professionals que treballen per donar les màximes oportunitats a les persones més necessitades et fa pensar que, malgrat tot, no tot està perdut.