Didàctiques del carrer

L'escola no ha volgut encara llegir el carrer com a text alfabetitzador, i fer-ho, com suggeria Freire, amb les eines conceptuals i procedimentals de la crítica

Jaume Martínez Bonafé
 
 

Júlia porta posat un vestit fabricat a Mèxic, importat per una empresa tèxtil de Granollers, el preu del qual s’exposava en quatre monedes diferents, i comprat en una botiga que disposa d’aquest mateix model en sucursals distribuïdes per les principals ciutats del planeta, amb un logo fàcilment identificable per ciutadans amb cultures, llengües, costums i economies molt dispars. La botiga està instal·lada en un shopping mall, una gran superfície comercial que repeteix la seva estratègia arquitectònica en altres shopping mall de ciutats pertanyents a continents distants per milers de quilòmetres.

La nena camina cap casa seva, en l’extraradi de la ciutat, on acaben d’inaugurar un altre gran centre comercial amb el nom de Plaça Major. Es deté davant l’últim graffiti dels seus col·legues de l’institut i, en veure que la llum del sol es va perdent en el crepuscle, evita passar per una plaça solitària amb grans columnes que deixen invisible una porció important de l’espai. Ve observant contrariada els noms dels carrers, perquè no pot identificar cap dedicat a una dona. En passar al costat del parc observa que, en un racó apartat, un parell de captaires col·loquen uns cartons sobre l’herba a manera de matalàs. Camina de pressa perquè arriba amb retard a una reunió del grup de joves del barri que han constituït una coordinadora en defensa del parc, amenaçat per una requalificació urbanística que el convertiria en un parell d’altes torres dedicades a oficines.

Doncs, com no hi ha “material curricular” en la vida quotidiana, si volen vostès, a Júlia li comprem uns quants llibres de text i li posem un munt d’exercicis perquè els faci quan acabi la reunió.
_______________

Toni és el mestre de Júlia. És professor interí, perquè en la Comunitat on treballa fa anys que no es convoquen oposicions. Era un bon estudiant, tant en el Batxillerat com en la Facultat, si s’ha de jutjar per les notes obtingudes en els exàmens. Així que ara a Júlia i a la resta de la classe els matxaca a exàmens. Així ho van fer amb ell i així va aprendre que funcionava això d’ensenyar. A Toni li costa mantenir l’atenció de l’alumnat. Ensenya Geografia i Història, però el programa és molt extens i el ritme d’avanç és lent. L’alumnat s’entreté sovint en anècdotes o successos del quotidià, i pretenen traslladar les seves converses i preocupacions al territori de l’aula, i a Toni li agradaria atendre’ls, però no dóna temps. El temari és el temari i ell no l’ha inventat. Ha acudit a algun curs de formació permanent al CEFIRE, però sempre hi ha un tipus deixant anar el rotllo, reproduint el format tradicional de les aules, un que parla mentre els altres asseguts atenen en silenci. Sembla que tampoc això l’ajuda molt.

Un divendres a la tarda es troba a Júlia xerrant amb la seva colla a les portes d’un gran centre comercial. La saluda i li pregunta com porta la preparació de l’examen. “M’ha preguntat la meva mare, i ja m’ho sé tot”, li respon Júlia. Quan Toni entra per la porta d’aquell centre comercial comença a entendre on està el veritable currículum, aquest que confereix identitat. Aquí, mentre la colla passeja pels carrers del shopping mall, entre empentes, riures, amors i discussions adolescents, la seva relació queda intervinguda per la omnipresència de la mercaderia. Júlia i les seves amigues aprenen una teoria del cos, del consum, de la sexualitat, de la família, del viatge, de l’alimentació, de la salut, del vestit, del consum, en fi, dels múltiples aspectes de la vida quotidiana, enllaçats per un discurs integrador escrit pel capitalisme de consum. Toni fragmenta la realitat en lliçons i temes disciplinars, i el carrer, al contrari, integra i posa en relació múltiples sabers pràctics.

Com l’escola no ha volgut encara llegir el carrer com a text alfabetitzador, i fer-ho, com suggeria Freire, amb les eines conceptuals i procedimentals de la crítica, Toni i Júlia es troben un dilluns més a l’entrada d’institut sabent que els esperen poques emocions i molt sense sentit.

Encara que no sé per què els explico això. Quan el meu pare em preguntava com m’anava a l’escola, sempre feia referència al dia de demà. “Estudia, perquè en cas contrari no seràs res el dia de demà”, deia. Potser es tracti d’això, d’esperar ensopits al dia de demà.

A veure si li expliquen a Júlia, llavors, perquè serveix el present.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*