Entrevista | Andrés González Bellido, psicopedagog i ideòleg de la Tutoria Entre Iguals (TEI)

“Dir-li ‘dumbo’ a un company fa mal, i això ho ha de saber tot el grup”

La intervenció per prevenir l’assetjament escolar ha de ser sistemàtica i sobre el conjunt del centre, afirma González Bellido, impulsor i coordinador del programa TEI. “Si consideres inacceptable la violència de baixa intensitat i la canvies, estàs canviant també la d’alta intensitat”.

Víctor Saura
 
 
 

Andrés González Bellido | Fotos: Sandra Vicente

“Jo sempre dic que a Suïssa no hi ha papers als carrers no pel fet que hi hagi moltes papereres o molts escombriaires, sinó perquè hi ha molta gent que no els llença. Forma part de la seva cultura. En el moment que canvies la cultura en una aula, quan un alumne li diu ‘vaca’ a un altre, la resta del grup no mira a la víctima, mira l’agressor i li pregunta ‘de què vas’? I a aquest no li queda més remei que canviar de conducta”. Així de senzill descriu el programa TEI (tutoria entre iguals) el seu ideòleg i impulsor, Andrés González Bellido, catedràtic d’orientació educativa, durant molts anys psicopedagog d’institut i avui dedicat al 100% a estendre un programa que aquest curs arriba ja al miler de centres. Des de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la UB, González Bellido coordina un grup format per una seixantena de psicòlegs, mestres i orientadors repartits per tota Espanya.

La clau és canviar la mirada del grup?

Quan la mirada va a la víctima es produeix un doble procés d’estigmatizació, el grup li està dient a la víctima que efectivament està grassa i té la culpa d’estar-ho. L’Objectiu del TEI és que l’alumne automatitzi conductes positives sense adonar-se’n. Si sent que dir-li a un alumne dumbo o cuatro ojos forma part del paisatge educatiu, reproduirà aquesta conducta. La idea és invertir aquest paisatge educatiu.

Cal intervenir al primer insult?

Els insults formen part del paisatge social, i a l’escola molts cops no s’intervé perquè la gent considera que són normals. Però els insults fan mal, molt de mal, i si no pregunta-li a un nen que estigui grassonet si li agrada que li diguin elefant. Això que els alumnes potser veuen com un joc ha de deixar de ser-ho. En el moment que apliques el TEI el grup no només sap que fa mal, sinó que sap la quantitat de mal que fa. Per això aquest paisatge social s’ha de canviar des de la perspectiva de l’alumne, però també la del professorat. Si consideres inacceptable la violència de baixa intensitat i la canvies, estàs canviant també la d’alta intensitat. Però per això cal una intervenció que no sigui de tipus bolet.

Què vol dir?

Que venen els Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Urbana o qualsevol expert, fa una xerrada i ja està. Això és netejar consciències i amb tots els respectes no serveix per res. Moltes vegades el que provoca és un procés de vacunació. L’administració del centre considera que ja s’ha fet un procés de sensibilització i se’n desentén. Això no s’ha de fer així. La intervenció ha de ser sistemàtica i integral, i l’objectiu no ha de ser sobre una situació de violència sinó sobre un canvi de mirada del centre educatiu com a institució. L’objectiu no és intervenir sobre les persones sinó intervenir sobre la comunitat.

Sona lògic.

Això dit ara sona molt bé, però fa uns anys… Jo vaig deixar d’explicar una de les bases fonamentals del TEI perquè la gent em deia que no hi tocava. Ara comencem a tornar-la a explicar.

I quina és?

El concepte d’exemplaritat social. Els processos d’aprenentatge, d’emocions, de valors, de conductes no s’aprenen des d’una vessant cognitiva i abstracte, s’aprenen a partir de models, a partir d’exemplaritat social. Nosaltres no podem explicar la bondat, o l’ajuda als altres, sinó la veus fer en un altre. Què hem de fer, doncs? Reconduir models; i el que fa el TEI és modificar models. Quan un alumne de primer d’ESO té un model que és un alumne de tercer amb conductes positives, això acaba generant conductes positives, i si el que acaba veient són conductes negatives farà el mateix. Perquè el que fem, i més aquell qui acaba d’arribar, és una reproducció dels models que són imperants.

Per què els tutors sempre tenen dos anys de diferència respecte als tutoritzats?

Hem de tenir en compte que el 90% de violència sistemàtica, que no té per què ser física, pot ser verbal, es dona entre alumnes que són del mateix curs. Ens vam adonar que perquè es doni una situació de tutorització hi ha d’haver diferències d’edat, i vam mirar tot el que s’havia estudiat sobre això a nivell internacional i vam veure que el millor era que hi haguessin dos anys de diferència, perquè regules aquells alumnes que han repetit, que encara són més joves que els seus tutors, i regules també les diferències de processos evolutius. Abans es feia continuar amb els de segon i quart, i ens vam adonar que no era necessari, que amb un any n’hi ha prou. L’objectiu és crear un procés de contextualització perquè els alumnes s’habituïn; el segon any es mantenen entre el 70 i 80% de les tutories, però sense el suport institucional del centre, a partir de la identitat que han creat entre tutor i tutoritzat. Fins i tot sabem d’alumnes que han mantingut la relació a la universitat. Això és fantàstic.

Un conseller particular.

Imagina’t un alumne de primer que arriba a una institució educativa que no coneix de res, a aquesta persona li dones una altra de referent que li diu que pots comptar amb mi per qualsevol cosa que necessitis. Li ho diu una persona que coneix l’estructura, coneix l’organització…

El primo de Zumosol.

No és aquesta la idea. L’objectiu és fer equip. Al programa TEI qualsevol ús de la violència per solucionar un conflicte implica la suspensió del càrrec de tutor. Res no justifica la violència.

Bé, jo entenia que el primo de Zumosol és protector, no violent.

Normalment les modificacions de conductes no es produeixen quan hi ha fets, sinó quan hi ha expectatives de fets, quan hi ha alguna cosa que pot passar. Quan ja ha passat ja saps el nivell d’incidència que té. Pels alumnes és més important que sàpigues que tu estàs allà que el fet de que hi siguis.

Al començament crèieu que el TEI seria sobretot útil als tutoritzats però us vau adonar que era al revés. Explica-m’ho.

Sens dubte. Els més afavorits, amb diferència, són els tutors. Ja sé que les categoritzacions sempre són qüestionables, però podríem dir que hi ha tres nivells d’alumnes, els que tenen moltes competències des d’una perspectiva social-emocional, els que tenen unes competències mitjanes i els que les tenen baixes. Doncs els més afavorits entre els tutors són aquests últims.

I això?

És lògic. El que fa el TEI –i això no ho fa cap altre programa– és que no deixa ningú fora. Amb la qual cosa l’estudiant que té molt poques competències també serà tutor. I tindrà la mateixa categoria que tindrà aquell qui tothom sap que és el líder emocional de la classe. Quina és l’autopercepció que tenen les persones amb necessitats educatives específiques? No tinc competència per fer això. Quan tu li dius que pots fer-ho i que ho faràs molt bé li estàs donant una empenta. En primer lloc estàs comptant amb ell, que queda fora en el 90% de les situacions, i després li estàs dient sense dir-li-ho que està a la mateixa alçada que el líder emocional del grup. Simplement el fet de fer-lo tutor, amb un nomenament institucional del centre, això té un impacte immens, és una gran injecció d’autoestima.

Però són voluntaris. Pot ser que de tanta baixa autoestima ni s’hi presenti?

El nivell més baix que hem tingut en un centre és del 96% d’alumnes que volen ser tutors. Si alguna vegada hi ha un alumne que no vol ser tutor se li ha de respectar i no ho serà. Quan això passa, en el 99% dels casos efectivament són alumnes que estarien en el bloc de menors competències, o sigui que prenen aquesta decisió no perquè no vulguin, sinó perquè consideren que no seran capaços de fer-ho. El seu nivell d’autoestima és tan baix que no es veuen capaços. A aquests alumnes se’ls ha d’animar però mai obligar a fer-ho. I se’ls ha d’animar perquè sabem que els grans afavorits amb molta diferència de tota l’estructura educativa són ells.

Diu que és l’únic programa que no deixa ningú fora. A què es refereix?

Per exemple, la mediació és una excel·lent estratègia, però la forma com l’hem portat en general ha estat un error. En un grup de 100 alumnes, quants són mediadors? Entre sis i vuit. I a qui es tria per ser mediador? Quantes vegades aquest paper el fa un alumne amb necessitats educatives específiques? O sigui que podem caure en un procés de doble estigmatització. Diem que la mediació és molt bona, i els grans afavorits de la mediació novament són els mediadors i no els mediats, això sens dubte, per un procés de creixement personal. Per tant els grans afavorits són aquells que no ho necessiten. Afrontem-ho, la major part del grup, al voltant del 80%, és queda fora d’aquest procés, que és molt positiu! I alguns alumnes directament poden sentir que els estàs dient que no tenen competències per poder-ho fer.  Si els grans beneficiats són els mediadors, per què no potenciem aquelles persones que més ho necessiten? Aquesta reflexió no veig que es faci mai.

Em pensava que el TEI era cosa de l’ESO i he constatat amb sorpresa que també es fa a primària i infantil.

Sí, a primària va arribar de seguida i a infantil portem dos anys aplicant-lo ja, en aquests moments hi deu haver uns 30 centres aplicant-ho a infantil.

Hi ha un reforç positiu pels nens de P-5 quan tutoritzen un de P-3?

La població diana com a objecte d’assetjament escolar es dona entre tercer i quart de primària, i aproximadament pot afectar a un 25-27% dels alumnes. Això és el que ens diuen les estadístiques de l’Observatori de la Convivència d’Euskadi, que són les millors que hi ha, possiblement a nivell mundial. Això és el que justifica que a tercer siguin tutoritzats.

I què diuen les estadístiques a Catalunya?

L’avaluació a Catalunya és un veritable desastre. Pitjor que un desastre. Que jo sàpiga s’han fet dos estudis des del departament, l’últim dels quals farà tres anys. Doncs encara no s’han publicat les dades. Hi ha una síntesi publicada i prou. I a primària aquesta avaluació no s’ha fet mai, només a secundària, on la situació d’assetjament està al voltant del 10-12%.

M’està dient que el 27% dels alumnes de primària i el 12% dels de secundària pateixen assetjament?

Sí, i és una barbaritat! La gent no se n’adona. Encara que afectés al 0,2% seria un problema, seria inacceptable, però les xifres actuals són una barbaritat.

Està constatat que abans era més i que el programa TEI ha fet baixar aquest percentatge?

La possibilitat que es doni una situació d’assetjament escolar en un centre TEI és gairebé zero. Per què? Perquè una de les característiques de la situació d’assetjament és que ningú s’adoni que això passa. Profes i famílies se n’adonen en un percentatge que estaria sobre el 10-15%, mentre que els alumnes se n’adonen per sobre del 90%, perquè els assetjadors necessiten públic, i el seu públic són els seus companys. Per això el TEI incideix en els espectadors. Si el públic en comptes de veure un tio guai veu una mala persona, què passa? Doncs que com no aconsegueix el reforç canvia de conducta. El que estàs fent és un procés de sensibilització i conscienciació del grup per desactivar el prestigi social de l’alumne amb conductes violentes.

El típic milhomes de sempre al que li reies les gràcies perquè et considerés amic…

Correcte. El TEI treballa la deslegitimació d’aquest perfil. És tan bàsic com això. I el que diu és que la persona que utilitza la violència és per la seva incompetència a l’hora de resoldre un conflicte de forma pacífica. A partir de que apliques el TEI aquell alumne que li dona un calvot a un altre o que li menja mig bocata ja no pot dir que era una broma, que en realitat són amics… No, això fa mal i ho saps, i cada vegada que ho facis ho faràs amb intenció de fer mal. Però no és que ho sàpigues tu, ho sap tot el grup. I quan el grup-classe ho sap tu deixaràs de fer-ho perquè veus que no seràs jutjat de forma benèvola.

Torno a preguntar. Abans del TEI la cosa estava pitjor?

Hi ha qui diu que ara estem pitjor que abans. Als últims estudis que hi ha, per exemple a Euskadi, ha pujat uns vuit punts. La meva visió és que no hi ha més situació d’assetjament escolar ara que fa uns anys, sinó que ara queda reflectida estadísticament, ara es visibilitza a causa del procés de conscienciació que hi ha hagut de l’assetjament escolar. Hi ha un procés de visibilització del problema per aquest procés de sensibilització del professorat, les famílies i els alumnes. Per tant, per nosaltres allò que es veu des d’una vessant totalment negativa és en realitat el principi d’una cosa que és tremendament positiva, perquè per intervenir en una situació de conflicte hem de conèixer el conflicte. Si no el coneixem o si l’amaguem no podem intervenir.

Al principi el programa TEI era obert però en vàreu restringir l’accés. Per?

Durant un temps enviàvem tots els materials a qualsevol persona que s’hi interessés. Però no es feia formació. Es feia una presentació i a partir d’aquí semblava que ho veien clar i endavant. Això va durar uns quatre anys, i llavors ens vam adonar que s’estaven fent veritables barbaritats.

Com per exemple?

Centres que posaven tutor només a aquells alumnes que tenien problemes, amb la qual cosa estaven generant una doble estigmatització, perquè des de la vessant de l’alumne, si li poses algú que li ajudi és perquè no té competències. Per això quan parlem de la tutoria entre iguals parlem molt del concepte d’equip. Un equip sempre és més fort que una persona. I no hi ha estigmatització perquè tots els alumnes tenen tutor. Fins i tots els alumnes de primer que no el necessitarien el tenen.

Alguna altra barbaritat?

Doncs per exemple que els nois fossin tutors de nois i les noies de les noies. Altres que feien 1er i 4rt en comptes de 1er i 3er. Altres que aplicaven literalment el concepte de Zumosol. No es generava cap implicació emocional sinó que més o menys la idea era que si algun dia tens un problema amb algú m’ho dius i jo l’escalfo. Se’n van fer moltes.

Amb quina periodicitat es troben els tutors i tutoritzats?

Teòricament han de fer-ho dues vegades a la setmana. Depèn una mica segons el centre, però a l’estructura TEI, tutor i tutoritzat acorden trobar-se a un lloc concret en uns moments concrets. Tu els dones pautes però ells decideixen on i com. Una de les coses que no s’ha de fer és regular. No són trobades llargues normalment. “Com t’ha anat l’examen?” “Força bé” “Val, me’n vaig a jugar a futbol”. Ja està bé. L’objectiu és mantenir el vincle, perquè el dia que passi qualsevol cosa cal que no formi part del 16% de situació d’assetjament que no és coneguda per ningú. El primer paràmetre del TEI és que surti fora la part de l’iceberg que està amagada, que no hi hagi cap situació d’assetjament que no sigui coneguda.

El tutor és el primer qui ha d’alertar l’assetjament i per tant posar en alerta al professorat?

És que no s’arriba a donar l’assetjament. És donen situacions de l’estil “aquells no em deixen jugar a futbol”, o “aquest em dona un calvot quan baixo”, o “m’agafa mig bocata”.

Principis d’assetjament, doncs.

La conducta més fàcil de modificar és aquella que està en els seus inicis. Quan està consolidada és molt difícil de fer un canvi. Però tornant a la pregunta ja no és només el tutor, la seva mateixa classe de tercer li dirà “escolta, que al teu tutoritzat ahir li van donar un calvot, o no el van deixar jugar a futbol”. Aquesta nivell de comunicació de xarxa es produeix.

I què passa davant d’una situació així, que no deixen algú jugar a futbol?

En el 90% dels casos el tutor anirà a parlar amb una persona de primer, i li preguntarà per què no deixa jugar al Manel a futbol, i li diran que perquè està molt gras i no corre, i ell li dirà que té el mateix dret que tu, amb la qual cosa ha de jugar a futbol. Posa’t en situació: és un alumne de tercer que té tot el coneixement del centre, parlant amb un de primer. El nivell d’incidència que té un alumne de la seva edat és moltíssim més elevada que la que puc tenir jo com a professor. El que jo pugui dir és esperat. Ells parlen amb el seu llenguatge, i si al dia següent torna a passar li ho tornarà a dir, i si no ho soluciona parlarà amb el seu company de tercer que és tutor d’aquell nen que no deixa jugar a futbol al Manel, amb el qual ha establert ja uns vincles emocionals. Però això no passa pràcticament mai, una cosa així s’acostuma a solucionar a la primera.

Quina formació reben els tutors?

Reben unes tres hores de formació. Però no fem una formació específica i estructurada. No se li diu a l’alumne com ha d’actuar, sinó que actuï com consideri que ha de fer per solucionar el problema. Tens dos condicionants: has d’actuar cada vegada que sigui necessari i no pots utilitzar la violència en cap moment.

No pots ni mirar cap a un altra banda ni anar de justicier.

I el que no podem fer és tipificar totes les conductes. Per tant a l’alumne li estem dient que es troba en una autopista de cinc carrils, agafa el que consideris adient, però no pots sortir ni per la dreta ni per l’esquerra, és a dir ni per la indiferència ni per la violència. L’únic mitjà és el diàleg i si en algun moment tens un problema vens a parlar amb el coordinador del programa. En la mediació per exemple, s’escolta a uns i a altres i es pren una decisió. Això és quan ja s’ha donat un fet. En el TEI s’intervé quan es donen els primers símptomes. Però ha de ser dinàmic. Un alumne de necessitats educatives especials tindrà una forma d’actuar molt diferent que la del líder social, per tant hem de respectar la forma que cadascú té d’intervenir.

Quina incidència té el TEI en les famílies?

A les famílies se’ls hi diu què és l’assetjament, què és el TEI i què poden fer elles per intervenir, tenint en compte que el seu fill o filla pot ser agressor o pot ser víctima. Se li expliquen els símptomes que presenten els dos, i el procés d’intervenció. Hi ha diversos nivells: l’individual, sobre el teu fill o filla, el familiar, l’educatiu i el social. I al final el jurídic. El que no es pot fer són coses que veiem que comencen a fer algunes famílies, que és primer de tot anar a interposar una denúncia, quan la solució en tots els casos de violència sistemàtica s’ha de buscar dins del centre educatiu. D’entrada no s’ha d’anar ni cap a l’agressor ni a la víctima, la intervenció sempre és sobre tot el centre, i si en algun moment algú ha de marxar, que sigui l’agressor. En tot cas, a les famílies se les anima a que davant la més mínima sospita de que el teu fill sigui víctima o agressor ho parli amb el tutor, i si no a l’orientador, i si no al director… però que no comenci amb la denúncia. Encara que guanyi el cas i obtingui una indemnització econòmica, el gran perjudicat seguirà sent el seu fill.

Per un pare amb un fill assetjat la temptació d’anar al jutjat ha de ser gran.

El patiment en les famílies encara és més fort que en els mateixos nens. Però denunciar d’entrada no és cap forma de resoldre res. Una altra cosa és que no et facin cas, però el primer és anar al centre i explicar-te, perquè pot ser que tu t’hagis assabentat de situacions que el centre desconeix, i no perquè siguin uns mals professionals, sinó perquè és així. Hem de treballar conjuntament.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*