‘Discrepància benvinguda’: eines per afrontar debats controvertits a l’aula sense caure en un diàleg de sords

Des del 'procés' fins el feminisme, passant pel feixisme o el racisme, són diversos els temes que encenen polèmica a tots els nivells de la societat. La polarització dels debats televisats i les disputes per xarxes socials no ajuden a recuperar les bases de la cultura del diàleg. Parlem amb Cécile Barbeito i Marina Caireta, autores de la guia 'Discrepància benvinguda'.

Sandra Vicente
 
 
 

“Es tracta de desmuntar la imatge de l’enemic i afrontar la por a la polarització” | Foto: iStock

L’altre. L’enemic. El contrari. Aquests termes són sovint emprats quan es tracten debats i temes controvertits i ens hem de referir a la persona que no pensa com nosaltres. I que, per tant, estan equivocats. O no. Les acusacions per adoctrinament a docents arran dels fets de l’1-O van ser la conseqüència tangible i extrema de la polarització i manca de cultura del debat que impera, no només a les aules, sinó a la societat en general.

Els debats sobre el referéndum, però, no són els únics en la llista de la controvèrsia: el feminisme, el feixisme, l’auge de l’extrema dreta, les eleccions o, fins i tot l’animalisme són subjecte de caure en la polèmica. Les xarxes socials no ajuden i, sembla, que “hem perdut les eines de la cultura del debat. Des que tot està polaritzat ja no dialoguem”, ens explica Cécile Barbeito, politòloga i diplomada en cultura de pau. Juntament amb l’educadora Marina Caireta han publicat la guia Discrepància benvinguda! (gratuita i descarregable, editada per l’Escola de Cultura de Pau i l’Ajuntament de Barcelona), un text que ha de servir de manual per poder afrontar debats controvertits a l’aula. Però no només.

“Es tracta de desmuntar la imatge de l’enemic i afrontar la por a la polarització”, diu Caireta. Així, encara que aquesta guia estigui enfocada a les escoles, els mestres –que són els encarregats de moderar i guiar aquests debats– no deixen de ser persones immerses en tota una dinàmica social en la qual “famílies, joves, alumnes, professors, centres…tothom té por i és comprensible”, apunta l’educadora. Així, una de les conseqüències d’haver perdut la cultura del debat –a les aules i en general– és que hi ha temàtiques que “considerem que ens estan vetades. I les que considerem que sí es poden discutir, les abordem des de la polarització –i la violència– del ells i el nosaltres”, diu Barbeito.

Debatre sobre tot, amb tothom

Una de les primeres dinàmiques que proposen les autores de la guia és acostumar-nos a parlar de temes que, a priori, no generin tanta polèmica. “Amb el procés hem confirmat que ens cal tornar-nos a introduir en la cultura del debat. Per moltes ganes que tinguem de debatre sobre aquests temes que estan tant d’actualitat, primer necessitem eines”, apunta Caireta. Expliquen, doncs, que a una aula en la qual els alumnes van voler parlar del judici del procés, la mestra, en vista de la situació, va decidir que fossin els i les joves les que proposessin un tema que els fos d’interés per debatre sense tants riscos. Van triar parlar sobre els animals en captiveri.

Plantejar, doncs, temes que no siguin d’actualitat (que no vol dir que no siguin polèmics) fa que no hi hagi una línia d’opinió socialment acceptada i que, per tant, els participants de la conversa no estiguin influenciats per una postura determinada. “Aquesta partida de zero ens permet, per una banda, haver de reflexionar per què pensem el que pensem, ja que no és una opinió que ens hagi vingut donada, i per una altra, ens fa més fàcil acceptar que hi hagi opinions diferents de la nostra”, diu Barbeito.

Mètode socràtic: aprenem a fer-nos preguntes

“De petits és quan més preguntes fem i sense sentir-nos intimidades. Però després ho anem perdent, perquè no ens atrevim. I l’educació en té part de culpa, perquè als alumnes els demanem respostes, no pas preguntes”, reflexiona Barbeito. I és que, com diu la politòloga, una pregunta d’infant trenca el marc mental de l’adult, però “en comptes de boquejar-nos per no tenir la veritat absoluta, hauríem d’aprofitar les regles del joc que ens plantegen els petits”.

Portada de la guia

Aquest marc mental nou pot ajudar a obrir la ment a noves perspectives. I, si encara costa, les autores de Discrepància benvinguda recomanen els jocs de rol o el distanciament que s’assoleix amb el teatre. “A més, posar-se en la pell d’una altra persona, també rebaixa el risc”.

L’empatia, però, és el Sant Greal del debat, allò que tothom cerca però ningú no ha trobat mai del tot. Per això, Barbeito i Caireta proposen que, quan hi ha una enganxada, reflexionem i argumentem per què defensem una postura concreta. Busquem l’arrel dels arguments i “adonem-nos dels nostres biaixos”. I és que, si ens interessa un tema, i algú diu alguna cosa en contra dels nostres valors “et semblarà tan ofensiu que et costarà molt més fer una resposta respectuosa. Hem de ser conscients de quins temes ens toquen més”, recomana Barbeito.

Tothom té part de raó…o no?

Barbeito i Caireta aposten pel “diàleg controvertit, plantejant que tots tenim part de raó”. Però, és cert que tothom té raons sempre? Què passa, doncs, si un dels participants del debat té una postura clarament masclista o racista? “Podem entendre que els drets humans són mínims innegociables. S’ha de poder parlar de tot, però no totes les postures són acceptables. Ara bé, les hem de qüestionar, no pas censurar”.

I és que la “censura” i l’apel·lació a la llibertat d’expressió, sovint poden ser eines per justificar opinions d’aquelles que Barbeito considera que no “són acceptables”. Cal, segons Caireta, “aprendre a comunicar i entendre que totes les opinions són escoltables però no respectables. Però les persones sí que ho són, de respectables”.

Reformulant, doncs, l’afirmació inicial, Barbeito i Caireta aposten pel “ningú no té raó totalment”. I amb això, intentar esquivar la sempre polèmica i planejant figura del líder d’opinió. Companys de feina, líders polítics, periodistes, acadèmics, família o mestres poden exercir aquesta figura que inculca, sense matisos, la seva opinió al grup, que acaba decidint postures individuals sempre amb la premisa de no contradir –ni qüestionar– el líder d’opinió. “Els alumnes, per exemple, tenen claríssim què és allò políticament correcte i què és el que el mestre espera que diguin”, diu Barbeito.

Poder opinar en contra d’una opinió hegemònica

La teoria del biaix d’arrossegament planteja un experiment. En una sala, tot d’actors i actrius, excepte una persona. Se’ls fa una pregunta i, els qui són actors responen malament. Se’ls torna a preguntar i tornen a respondre malament. Així una vegada i una altra, fins que la persona que no és actriu, comença a donar l’opinió al grup. “Canvies d’opinió perquè et veus diferent, però no ets conscient que ho fas. Això es veu quan parlem d’intenció de vot. Jo puc pensar que no entenc com la gent pot votar el PP. Doncs mon pare el vota…”, diu Carieta. Així, tothom té la seva mostra particular que determina, en gran mesura, les seves postures. “Ens falta consciència que la nostra visió és menys compartida del que pensem”, afegeix.

Així, Barbeito i Carieta defensen els grisos, els matisos. “Hem d’aprendre a assumir contradiccions, perquè si no, tendim a la radicalitat, que és el que ens dóna seguretat, perquè no ens deixa espai als dubtes”. I com més polèmic sigui el debat, més tens serà i “això deixa només espai per a opinar a les persones més polaritzades”, diu la politòloga. I en aquest cercle viciós, les persones que no tenen la seva postura clara o que encara no s’han enfrontat a les contradiccions (“normals, en una societat tan complexa com la nostra”), solen callar.

“Com fem que els que no parlen ho facin? L’ús de la paraula sempre és curiós: els homes parlen més que les dones, els qui parlen un altre idioma no ho tenen fàcil… en l’ús de la paraula es reprodueixen situacions de poder social”, apunta Barbeito. Crear, doncs, climes de seguretat amb un mecanisme que respecti els torns i les postures és clau. Això, òbviament, a Twitter no passa, però a una aula –per educar els futurs tuitaires– és més fàcil. “Tenir un objecte que només pugui sostenir qui parla es converteix en un objecte simbòlic de pes que, fins i tot les criatures que no acostumen a parlar, volen tenir entre les mans i s’expressen”, aconsella Caireta. Al Senyor de les mosques aquesta tècnica va funcionar. Almenys una estona…

Com esquivar els agents censors?

En el cas de Sant Andreu de la Barca, certes famílies van actuar d’agents censors contra mestres que havien plantejat un debat a classe (proposat pels alumnes). Aquesta oposició de les families a parlar de certs temes a l’aula no és exclusiva del procés: religió, orientació sexual, intenció de vot… tots aquests temes són susceptibles “ja sigui per ideologia o perquè creuen que aquesta educació s’imparteix a casa”, diu Barbeito.

Caireta considera que sempre s’ha d’informar les famílies dels procesos de debats al centre, “perquè ho sabran de totes totes”. Així, una bona idea seria demanar-les que participin de les activitats de debat, “perquè abandonin la idea de l’adoctrinament”. És significatiu, diuen, que visquem la diferència d’opinió com a conflicte. “Potser el que hi ha darrere d’aquestes diferències sí que pot ser-ho, però els conflictes són diferència d’interessos o necessitats, no d’opinions”, diu l’educadora. “I en democràcia, hem d’aprendre a conviure amb això”. I, com diuen ambdues, ens molestaríem menys amb els altres si ho entenguéssim. “Si penséssim en la discrepància com una diferència benvinguda”.

2 Comentaris on ‘Discrepància benvinguda’: eines per afrontar debats controvertits a l’aula sense caure en un diàleg de sords

  1. Roser Batlle // 29/04/2019 a les 16:10 // Respon

    Boníssima aportació en temps de polaritzacions, simplificacions i tendències a desqualificar els que no pensen com noslatres!

  2. “Diàleg de sords” és una expressió discriminatòria que assumeix que les persones sordes no poden dialogar, cosa que evidentment no és així.
    Podríem començar a revisar com ens expressem, hi ha mil maneres de dir les coses sense insultar o menystenir cap col·lectiu, especialment aquells que ja estan prou estigmatitzats.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*