Dispareu al mestre

Portem tot un curs de discursos tramposos sobre avaluació i incentius econòmics. El bon mestre, primer de tot, se sent pagat descobrint com canvien els seus alumnes. És feliç quan les autoritats no l'obliguen a fer allò que no necessiten, quan li deixen ser una veritable influència positiva en les seves vides.

Jaume Funes
 
 
 

Portem tot un curs de discursos tramposos sobre avaluació. El darrer detonant ha estat la proposta de fer servir incentius econòmics per aconseguir bons mestres, bons professors, feta per José Antonio Marina (un excel·lent filòsof, molt conservador en les idees, tot i l’aparença de modernitat que dona fama al seu discurs). Malgrat les reaccions, tant sols és tracta d’un element més a afegir a molts mesos de demagògies diverses sobre les avaluacions que, diuen, ha de tenir el sistema educatiu. Avaluar l’alumne, avaluar el profe, avaluar i comparar les escoles. Tot sota un argument que es ven com a indiscutible però que està ple de sofismes: “estem obligats a mesurar l’eficàcia i l’eficiència d’una de les institucions més significatives de la societat, en la que invertim molts recursos”.

Formulen uns objectius i n’avaluen uns altres

Aquest és un argument al qual sembla que ningú pugui oposar-se, llevat que vulgui ser titllat d’acientífic, salvador utòpic de la humanitat o, ras i curt, d’antiquat. Tanmateix, estic convençut que cal oposar-s’hi. Anem per parts. Hem de fer avaluacions? I tant que sí! Però la pregunta rigorosa que cal fer no és “quins són els resultats acadèmics de l’escola”, sinó “per a què li serveix a un infant o un adolescent anar a escola?” Pregunta que va lligada a dues més: a quines necessitats d’humanització del ciutadà infant ha de donar resposta l’escola? I, segona, per què creu una determinada societat que ha de servir l’escola? Avaluar sempre té dues premisses: aclarir si allò que esperaven s’ha aconseguit –o en quin grau– i valorar per què li ha servit la nostra acció a la persona de què ens hem ocupat.

Passa sovint que al final no avaluem allò que havíem dit que volíem aconseguir (valorem estructures gramaticals quan havíem acordat que els educàvem per saber relacionar-se i comunicar-se). Succeeix també que ningú es para a observar, descobrir, preguntar de què li ha servit a l’alumne passar per les aules, estar més o menys conforme al nostre costat (els posem notes, però no mesurem si desitgen seguir aprenent, si han incorporat a la vida allò que han après, si se senten persones, si han après a conviure, si aprendre els ha fet feliços).

Descobrir els “bons” docents

De totes les avaluacions en discòrdia avui parlaré tant sols de la que té a veure amb el mestre. L’avaluació aquesta que, diuen, hauria de tenir premi econòmic si es comprova que qui està a l’escola amb els nostres fills ho fa bé.

Tornem al sofisme argumentari: no és just, s’ha dit, que un bon mestre cobri igual que un de dolent. Si hi esteu en contra i defenseu l’igualitarisme salarial sou –ens diuen– injustos. El discurs contraris encara es tornes més atacables si els sindicats s’hi oposen per un gremialisme defensiu que, a sobre, desconfia dels avaluadors.

Tornem al caos. Com que tothom es creu amb capacitat de valorar el del costat i, encara més, si es tracta del mestre o del professor, haurem de deixar un primer argument ben clar: entre els professionals de l’educació existeix la mateixa proporció de “chapuces” (fabricants de nyaps) que entre els arquitectes o els metges. Afirmació que ha ser continuada amb una altra: aquelles professions que poden tenir una alta incidència en la vida de les persones han de ser significativament avaluades, en la seva idoneïtat inicial i en la seva evolució professional.

De nou retrocedim a les primeres preguntes. De què hem d’avaluar un mestre? Tindrà a veure amb allò que li hem encarregat que faci? Tindrem en compte si ha aconseguit ocupar un lloc significatiu en la vida de molts dels seus alumnes? Valorarem si ha esdevingut una veritable oportunitat educativa?

Quan el que cal avaluar és el procés i la transformació del context

En el territori de la influència educativa –com en el de la terapèutica– no té cap sentit una avaluació fixa de resultats finals. Sempre es tracta d’una avaluació de procés. Es valora el punt de partida –amb quina “motxilla” ha començat el curs l’alumne–, els esdeveniments del recorregut –què ha passat i què hem fet que passi dia rere dia–, els avenços i retrocessos –aturades, bloquejos, acceleracions, empentes–, les intervencions fetes –què i com hem ensenyat, les metodologies emprades, etc.–, les mobilitzacions de recursos personals aconseguides –els ànims amb els que va i ve a l’escola–. Valorem tot allò que en un període d’acompanyament educatiu ha suposat canvis en positiu i valorem el procés seguit per aconseguir-ho.

Igualment, tota avaluació educativa ha de ser contextual: en quina comunitat i barri educa l’escola i de quina manera en forma part, de quina mena d’escola es tracta, com és la composició del seu alumnat, com són els grups classe i la seva dinàmica, quin és el lloc que el treball en equip té entre el professorat, etc.

Posar notes a mestres i professors

Per suposat, també, hi ha el professional de l’educació. Fins i tot el millor dels processos i el més positiu dels contextos se’n pot espatllar si no tenim un “bon” mestre. La realitat és que existeixen bons professionals i professionals que no haurien d’estar ocupant-se d’educar. Professionals que fan “miracles” en les pitjors condicions i incompetents en les millors circumstàncies. També és cert que una part significativa de professionals de l’educació no haurien d’estar educant –han equivocat la professió– o necessiten una profunda recàrrega de piles per tornar a ser bons –cuidar les seves condicions docents i abocar noves raons perquè trobin nous sentits a la feina d’educar–.

Com que hem d’avaluar, necessitem paràmetres per distingir uns d’altres. Tanmateix, no podem fer trampes, no definir molt clarament la “bondat”. I així, de nou, tornen a la demanda inicial d’aquest text: descriure clarament el que esperem del mestre, valorar la totalitat d’influències que produeix sobre el seu alumnat.

Si hem de posar notes al professorat haurem de començar per descobrir les seves aportacions a fer equip, la seva incidència en construir i aplicar un model educatiu innovador propi de la seva escola. Si hem de posar notes, haurem de valorar com s’implica en fer comunitat amb el barri, o com treballa amb d’altres professionals del territori, com surt de l’escola o com fa entrar la vida de fora a l’escola. Si hem de posar notes, haurem de descobrir com ha canviat al llarg del curs la vida de cadascun dels seus alumnes (com estaven i com estant, així com els esdeveniments escolars i personals que han marcat la direcció i el ritme de la seva educació al llarg del curs). Si hem de posar notes, haurem de descobrir què destaca del mestre el seu alumnat, haurem de descobrir com va d’entusiasme educatiu malgrat l’administració o la complexitat educativa de cada moment. Si hem de posar notes…

Pot no ser imprescindible millorar els sous

Una vegada posem les “notes” seguint aquests criteris, què fem? Diferenciem les retribucions entre bons i dolents? Temo que aquesta proposta comporta recórrer un camí amb molts paranys. El bon mestre, primer de tot, se sent pagat descobrint com canvien els seus alumnes. És feliç quan les autoritats no l’obliguen a fer allò que no necessiten, quan li deixen ser una veritable influència positiva en les seves vides.

La primera paga és deixar fer les coses bé, facilitar temps per educar i no estrictes hores de classe per impartir currículum. Després venen els reconeixements, l’acceptació de les innovacions, la facilitació de la feina amb els recursos adequats, la defensa davant la comunitat, el barri, de la bondat de la seva escola i el seus professionals. No segueix la comparació d’escoles sinó la valoració del particular impacte educatiu que cada escola genera en la població que acull.

També poden venir o han de venir els diners. Però, de nou, aclarim els paràmetres. A la posició darrera de la llista de variables per incentivar econòmicament han d’estar les notes acadèmiques que ha obtingut el seu alumnat. Ha de poder cobrar més el mestre, el professor que educa fent tot el que hem descrit, sempre i quan quedi clar des de l’inici que és allò pel qual l’avaluarem i trobem formes per poder mesurar-ho.

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles