Eduardo Galeano i la necessària escola de la utopia

Galeano no és un pedagog, no és un teòric de l'educació. Però en els seus llibre hi està molt present. Les seves paraules han contribuït a educar-nos. Ens han ajudat a trobar idees, maneres de fer, de dir, de ser.

Jordi Mir
 
 
 

Eduardo Galeano a Vicenza / Jose Francisco Pinton (Wikimedia Commons)

Eduardo Galeano a Vicenza / Jose Francisco Pinton (Wikimedia Commons)

La noticia de la mort d’Eduardo Galeano ha fet que les seves paraules brollessin de gran quantitat de persones que en algun moment les havien llegit o escoltat. Aquestes paraules en molts casos tenen un valor educatiu. Les seves paraules no només són belles, que ho són. No només són sensibles, que ho són. No només ens ajuden a expressar molt millor del que nosaltres sabríem unes idees que compartim, que ho fan. Les seves paraules han contribuït a educar-nos. Ens han ajudat a trobar idees, maneres de fer, de dir, de ser. Paraules sempre atentes a allò comú, a les persones menystingudes; encara que això no interessi als de dalt, o precisament perquè no els interessa.

Galeano no és un pedagog, no és un teòric de l’educació. Però en els seus llibre hi està molt present. Un, però, potser mereix ser destacat en parlar de la seva preocupació per l’educació: Patas arriba. La escuela del mundo al revés (1998). Un llibre per enfrontar-se a un món que està a l’inrevés. Aquest món ens ensenya el contrari del que tocaria i cal posar-hi remei:

El mundo al revés nos enseña a padecer la realidad en lugar de cambiarla, a olvidar el pasado en lugar de escucharlo y a aceptar el futuro en lugar de imaginarlo: así practica el crimen, y así lo recomienda. En su escuela, escuela del crimen son obligatorias las clases de impotencia, amnesia y resignación. Pero está visto que no hay desgracia sin gracia, ni cara que no tenga su contracara, ni desaliento que no busque su aliento. Ni tampoco hay escuela que no encuentre su contraescuela.

I la por està molt present. La por en un món que prefereix la seguretat a la justícia, com diu Galeano. La por que és la matèria primera de les pròsperes industries de la seguretat i el control social.

A Galeano li agrada recordar Simón Rodríguez, que ens el presenta com a mestre de Simón Bolívar i anduvo medio siglo por los caminos de América, a lomo de mula, fundando escuelas y diciendo lo que nadie quería escuchar. D’ell cita en més d’una ocasió principis bàsics de l’educació: Mandar recitar de memoria lo que no se entiende, es hacer papagayos. Enseñen a los niños a ser preguntones, para que se acostumbren a obedecer a la razón: no a la autoridad como los limitados, ni a la costumbre como los estúpidos.

Una de les formacions que necessitem és la que ens permet tenir memòria. La historia que ens pot portar a la memòria d’allò no viscut. Però hi ha història, memòria, que potser no convé que coneguem:

La memoria del poder no recuerda: bendice. Ella justifica la perpetuación del privilegio por derecho de herencia, absuelve los crímenes de los que mandan y proporciona coartadas a su discurso. La memoria del poder, que los centros de educación y los medios de comunicación difunden como única memoria posible, sólo escucha las voces que repiten la aburrida letanía de su propia sacralización. La impunidad exige la desmemoria. Hay países y personas exitosas y hay países y personas fracasadas, porque los eficientes merecen premio y los inútiles, castigo. Para que las infamias puedan ser convertidas en hazañas, la memoria del norte se divorcia de la memoria del sur, la acumulación se desvincula del vaciamiento, la opulencia no tiene nada que ver con el despojo. La memoria rota nos hace creer que la riqueza y la pobreza vienen de la eternidad y hacia la eternidad caminan, y que así son las cosas porque Dios, o la costumbre, quieren que así sean.

Quina història coneixem? Coneixem la història de les persones que han lluitat al llarg de la història? Per no ser explotats, per establir uns drets per a les persones, per garantir-los? La coneixem? Algú ens l’ha explicat? Hem de donar la volta al món per tal de conèixer el que cal conèixer.

No sempre el món ha estat tan “patas arriba” com avui. Galeano recorda el que passava a la dècada dels seixanta i setanta: Hasta hace veinte o treinta años, la pobreza era fruto de la injusticia. Lo denunciaba la izquierda, lo admitía el centro, rara vez lo negaba la derecha. Mucho han cambiado los tiempos, en tan poco tiempo: ahora la pobreza es el justo castigo que la ineficiencia merece. La pobreza puede merecer lástima, en todo caso, pero ya no provoca indignación. El món gira, no para de girar. La direcció que segueixi dependrà de l’impuls que li donem. En Galeano no hi ha lloc per a la resignació, el pessimisme ha de quedar per temps millors. Galeano és un defensor de la utopia, de la importància de les nostres il·lusions, de la força que ens donaran. La utopia és a l’horitzó, ens hi aproparem dues passes i s’allunyarà dues passes. La utopia ens ajudarà a caminar en la direcció que volem seguir.