Educació al Brasil (I): la situació del professorat

Jaume Carbonell ha estat aquest agost a l'Estat de Rio Grande do Sul, on ha tingut l’ocasió de visitar alguns centres i conversar amb diversos docents. El resultat són tres cròniques que publicarem durant tres setmanes, començant per aquesta.

Jaume Carbonell
 
 

Foto: Albert Sansano

“Una professora de Secundària cobra uns 625 euros i la seva jubilació es retardarà uns quants anys”.

Estem en ple hivern i el dia és especialment fred. Aquest centre estatal de secundària acull uns 1.200 estudiants d’11 a 18 anys. En l’hora de l’esbarjo ens rep Mariana Lima, nom simulat perquè, tal com camina el país, prefereix protegir la seva identitat. M’explica les seves precàries condicions de treball: “Actualment treballo 40 hores setmanals, 32 d’elles lectives, i per això rebo 2.520 reals brasilers [uns 625 euros], a més de petits complements com a triennis i ubicació de l’escola. Cal dir que Rio Grande do Sul té el salari més baix del Brasil, mentre el més elevat està a Maranhão, on governa el PT (Partit dels Treballadors).

Mariana cobreix dos torns: el de matí, que arrenca a les 7.30 h, i el de tarda, que comença a les 13.15 h. Però hi ha docents que cobreixen, a més, el torn nocturn, amb 60 hores. És un reflex de la desvaloració de la professió, perquè el seu salari base són 1.260 reals, enfront dels 988 reals del salari mínim interprofessional. Fa cinc anys que tenen el sou congelat i, així i tot, el perceben amb un considerable retard. El salari de juliol el rebran fraccionat: una part l’acaben de rebre el 13 d’agost i l’altra es preveu al setembre, segons les categories. Tot això obliga a gran part del professorat a demanar tots els mesos un avançament al banc.

El salari del professorat d’Infantil i Primària encara és inferior. Però, a diferència d’Espanya, a l’ensenyament privat es cobra més, molt més, potser el doble com a mitjana. Vaig estar en una escola particular –que no subvencionada– on em van explicar que els docents arribaven a cobrar fins a 35 euros l’hora lectiva, si bé em van puntualitzar que es tractava d’un cas excepcional.

Amb tot, a Mariana Lima, als seus 56 anys, encara li preocupa més la seva jubilació. S’està tramitant al Congrés un projecte de llei que suposa una retallada dràstica del fons de provisió per a les pensions. No es coneixen els detalls definitius, però això podria suposar, segons els casos, “romandre entre cinc o deu anys més a les aules o jubilar-se a l’edat de 65 o 70 anys. O ves a saber. Uf, no sé quan em tocarà”. Aquest és un dels punts més sensibles per al conjunt del funcionariat de la política de retallades i de la nova ofensiva reaccionària i neoliberal del govern de Bolsonaro, el qual compta amb prou suports per escometre un procés de privatitzacions d’alt calat. Per això demà es convoca a tot el país una jornada de protesta, amb aturada inclosa.

Foto: Albert Sansano

Fem un volt pel centre, amb algunes parts una mica esgavellades, parets que demanen a crits una mà de pintura, algunes portes que no acaben de tancar bé i una pista esportiva que fa temps que hauria de cobrir-se. “Tenim pressupost per adquirir nous recursos però no per reparar-los ni per a manteniment. Sempre surt algú que ho arregla voluntàriament. Quin remei! Hi ha munts de llibres de text que s’envien gratuïtament, romanen en el centre i es reposen després de tres cursos; però existeix l’amenaça que l’any vinent deixin de ser gratuïts”. A les classes, amb pupitres mòbils, es reuneixen fins a 35 alumnes de procedència molt diversa”.

Mariana imparteix classe de biologia a setze grups. “Com a mínim haig de fer quatre programacions. Però després hi ha l’alumnat d’inclusió (de necessitats educatives especials) que requereix una programació específica per a cadascun. I jo en tinc onze”. A vegades també ha impartit alguna sessió d’educació artística, perquè per aquesta o altres matèries –les anomenades assignatures complementàries, segons alguns ministeris– no es disposa de professorat especialista. En un extrem de l’edifici hi ha un petit habitatge: és la casa del policia-conserge que s’encarrega de la seguretat quan el centre queda buit. No ho tenen tots els centres, perquè es tracta d’un treball poc sol·licitat a causa de la seva escassa remuneració. Molts sí que tenen càmeres de vídeo per a la seguretat.

És l’hora de l’esmorzar i a la cuina els serveixen un entrepà i un got de llet; a menjar van tots a casa. Al pati alguns grups assagen balls per una festa que se celebra com a culminació de diversos projectes. Uns altres donen puntades a la pilota o conversen animadament. A la sortida em fixo en un mural on els estudiants expressen els seus desitjos de futur: “Estudiar més per passar les proves”; “Trobar una feina”; “Entrar a la universitat” (per estudiar aquesta o una altra carrera). Aquest últim és el més repetit. Podran aconseguir-ho aquests estudiants, quan també les retallades s’abraonen sobre la política de beques i l’accés a la universitat? Temps al temps.

Foto: Albert Sansano

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*