Educació, dignitat, causa humana

L’educació, o és alegre, o és fúnebre. En certa manera, som sentinelles de la llibertat i l’alegria necessàries per a una pràctica transformadora.

Daniel Jover
 
 

Tu risa me hace libre, me pone alas.

Miguel Hernández

He intentat que la meua reflexió [1] tinguera la llum i la força d’aquest element que està omnipresent en la nostra pràctica educativa: el somriure. L’educació, o és alegre, o és fúnebre. En certa manera, som sentinelles de la llibertat i l’alegria necessàries per a una pràctica transformadora. Davant d’una allau de normes legislatives tan autoritàries com inútils, reivindico que l’educació és diàleg i art. L’educador o l’educadora és artista perquè juga creativament amb una matèria amb la qual treballa de manera permanent, escolta els sons del silenci i sap utilitzar un tipus d’intel·ligència que no t’ensenyen a cap màster: la intuïció i la cooperació.

Hem de revitalitzar la intel·ligència intuïtiva i cooperativa per a percebre la força dels somriures, expressió d’una profunda alegria. Per això, educar sempre reivindica el joc i la cooperació com a base de qualsevol aprenentatge. Hem de transformar aquests espais bulliciosos que són els passadissos, els patis, els menjadors, en espais d’esperança, incorporant-hi criteris i normes de convivència, i instaurant-hi la capacitat de sorprendre’ns permanentment. Il·lusió ve d’in -ludo, ficar-te en el joc. L’educació és un art, però també és un joc, en el qual de vegades no guanyem. Hem d’acceptar petites derrotes, però la causa de l’educació, la dignitat humana, és sempre invencible. Podem anar canviant les normes, però no a la meitat del joc, sinó després de les evolucions.

Eutopia

L’educació no és una utopia. És una eutopia. La diferència està en el fet que utopos és un lloc que no existeix (aquell lloc que Galeano diu que serveix per a caminar; però de vegades el desert és molt llarg, els anys cansen i hi ha molta gent cremada en el món de l’educació si consideren que la meta és un lloc on no arribarem mai) i mentre que eutopos es refereix als “bons llocs”, el poder del qual és el que hem de reivindicar. I ací bevem molt d’Amèrica Llatina, de totes les aportacions del “bon viure”, per exemple.

És important reivindicar l’eutopia educativa com l’espai on experimentem la causa humana. No hi ha educació transformadora sense una aposta per la bellesa i l’amor. El gran Paulo Freire ens deia un dia que la millor manera d’embellir el món és transformant-lo. L’aposta educativa és una opció ètica, però també estètica, perquè el ser humà necessita llum i l’educació necessita llum natural. Som sers de bellesa. I sabeu el que fa lletja la vida? Un sistema socioeconòmic depredador que es diu capitalisme sense límits. Per això, l’educació transformadora busca canviar les persones des de la llibertat, la cooperació i la subjectivitat, que les persones puguen tindre percepcions diferents de la realitat. La naturalesa política de l’educació no es pot eludir. Com més vegades s’insisteix als educadors amb les tecnologies de la transmissió, més s’està oblidant la seua vocació fonamental, que és la capacitat que la gent aprenga a ser persona.

Els tres elements bàsics del nostre currículum, els tres fils bàsics que hem de trenar per a ser persones, són: aprendre a pensar; conéixer i reconéixer les nostres emocions i sentiments; i saber relacionar-nos. Són les tres peces clau que hem de treballar.

Ser persona és una condició fonamental per a qualsevol projecte de transformació, i en aquesta tasca heroica i titànica, però també lúdica i festiva, que és acompanyar els individus en el seu procés de ser persona, l’habilitat d’aprendre a pensar té a veure amb saber analitzar els problemes i prendre decisions, assumir els riscos de qualsevol decisió que es prenga, a fer que no decidisquen per tu.

Vivim en societats que inoculen la por fins a nivells patològics: por de perdre la faena, por que et traguen una altra paga, por de quedar-te embarassada… Por. Aquesta és la gran còmplice de l’esperit pusil·lànime i del conformisme social. Els sers humans som sers d’esperança, no de resignació, i menys encara de submissió. Per això, si les persones aprenem a pensar, representem un gran perill per a qualsevol sistema de dominació que negue o manipule les llibertats. Tots els sistemes educatius han tingut sempre l’obsessió que la gent acumule molta informació, que arribe a l’excel·lència, però que no pense, sobretot que no pense amb sentit crític i esperit lliure. “El teu riure em fa lliure, em posa ales”. Per això trau l’alegria de les escoles. Paulo Freire també deia: “La clau de l’educació és que els mestres estiguen riallers”. L’observació, saber mirar, és font d’idees, de creativitat, d’innovació. Els grecs deien que tot coneixement s’origina en la sorpresa, en l’admiració. Si deixem d’admirar el que ens envolta, serem uns avorrits. I amb professors avorrits, que no són riallers, no hi ha canvi educatiu.

El segon element per a ser persona són les emocions, els sentiments. Unamuno deia que els sentiments són pensaments estremits. Cal reconéixer les emocions i governar-les, i controlar-les. Quina mala educació estem donant als xiquets quan no sabem dir-los “no”, ni posar-los límits! Estem generant consumidors compulsius, que és el que vol el sistema. La crisi sistèmica i global té molt a veure amb la desmesura i el malestar emocional que tenim les persones, que volem trobar la felicitat en la possessió, en el fet de tindre coses. Una persona que no s’estime a ella mateixa no estimarà ningú. Les persones necessitem ser estimades, però sobretot saber estimar. I això comporta generositat, donar sense esperar res a canvi.

El tercer element és saber relacionar-se, saber conviure. Poder parlar d’allò que ens separa. Amb comunitats educatives dividides, no hi ha avenç. Capacitat de relacionar-nos vol dir capacitat d’analitzar els conflictes i resoldre’ls. La solució sempre implica una mescla de components. No hi ha miracles ni varetes màgiques, però ens han inoculat que hi ha salvadors, que existeix una recepta única, la fórmula magistral. No. Hi ha mescla: uns grams d’afecte, mig quilo de paciència, uns grams de visió de futur, un poc d’egoisme…, tot menejat i aplicat amb dolçor. Buda deia: “No creguis res que no hagues verificat per tu mateix, incloent-hi això”. És a dir, som sers d’experiència, de vivències i de convivència. La interrelació s’articula en el diàleg. L’educació, o és dialògica o, si no, és imposició, monòleg, discurs únic. L’educació sempre és un acte de comunicació i, perquè hi haja comunicació, hi ha d’haver equitat i respecte a la diversitat. S’aprén a relacionar-se fent gestos i activitats que posen de manifest les competències de saber relacionar-se. Quantes vegades deixem que els nostres xics s’autoorganitzen, que assumisquen riscos? La tutela mal entesa xafa la iniciativa. Així arribem a gent de trenta anys que no vol córrer cap risc, perquè els hem criat sense capacitat de prendre decisions, encoixinats en una falsa protecció que els ha engendrat por del desconegut. I el món és assumir el desconegut. El futur l’hem de construir, però no tenim la certesa absoluta, no podem determinar les coses, hem de ser protagonistes dels processos. Per això no hi ha res millor que estar en companyia, crear equips, compartir els afectes i les emocions que proporcionen seguretat i autoestima sòlida. Si no trenquem l’espiral de por i d’individualisme, caminarem damunt l’abisme. La por i l’individualisme ens inhibeixen, fins i tot, d’estimar-nos.

L’aposta

En un dels seminaris i diàlegs que vam tindre amb aquest gran pensador i teòleg de l’alliberament que va ser Giulio Girardi, ell va plantejar que ni el futur estava predeterminat ni hi havia una esperança aliena a la nostra capacitat d’intervenció. Depenia de la nostra capacitat de compromís i acció solidària: la transformació del món sempre és una aposta per l’incert i el desconegut impulsada per la causa humana sobre la base de la tríada de dignitat, justícia i drets humans.

Quins aprenentatges m’han servit i he manejat en la meua pràctica professional i humana? Intente que hi haja una íntima interrelació i coherència entre pensar, sentir, dir i fer. Vaig triar aquest ofici d’educador com a artista que cerca la bellesa en la pràctica, que es compromet en la transformació del món i escriu per a atansar-se un poc més a la veritat i poder explicar-lo millor.

Jo sóc un mestre i un emprenedor social que em dedique amb passió a l’educació més enllà de l’escola, en el món del treball i de l’empresa, en la formació i inserció professional en el mercat laboral, en l’economia social i solidària, a favor del desenvolupament local i sostenible, per la sobirania alimentària i el món rural viu, a educar el sentit de la iniciativa emprenedora i cooperativa. He tingut la sort de conéixer grans mestres ─homes i dones─ que m’han acompanyat en l’experimentació, la innovació i la transferència del que és significatiu de les nostres iniciatives i projectes. Reivindique la força de la seua etimologia magister, que m’agrada més que la paraula minister. Aquesta ve de minus, de ministre, que vol dir “el menor que serveix i ajuda la comunitat” (que pocs ministres de veres tenim!); en canvi, magíster ve de “matriu de saviesa”, del “que sap” perquè ha aprofundit en la seua pròpia experiència vital.

He aprés el valor del diàleg, els pactes i la mediació per a regular i resoldre conflictes, i trobar sempre la solució més lleugera perquè es resolguen sense que perda ningú i guanyem tots.

A vegades pense que aquesta fixació que tinc per a arribar a acords, aconseguir concòrdia i evitar els rebutjos i ressentiments la vaig adquirir en els meus inicis professionals treballant en educació especial amb persones discapacitades. Els malentesos o incomprensions de vegades apareixen perquè no s’ha comunicat correctament una idea o un propòsit i això fa desviar la intenció i es mal interpreta. Aquells xics i aquelles xiques tenien una gran sensibilitat que fàcilment es podia ferir amb qualsevol detall, gest o mirada; ells em van ensenyar la grandesa de la subtilitat i la importància dels afectes i les emocions en la relació educativa. Calia parlar clar i poder donar missatges senzills i comprensibles amb el suport didàctic de l’exemple. Qui tracta amb respecte i generositat les persones rep també el seu afecte i agraïment.

L’única cosa que és il·limitada pel costat negatiu és l’estupidesa humana, mentre que pel costat positiu ho és la saviesa, a condició que siga humil. Quantes vegades se’ns ha imposat la pretensió i la supèrbia de determinades tècniques o models autoritaris!

La tríada interioritat, solidaritat, sobrietat

No ens cansarem mai de reivindicar que el saber és sabor. Busquem els plecs més amagats del ser humà, les seues misèries i grandeses per a ajudar-lo il·luminant les zones fosques de l’ànima on tots ens sentim insegurs i fràgils, però que formen part de l’arrel de la nostra naturalesa. Intentem aproximar-nos amb respecte, coneixement i profunditat als misteris de cada persona en qualsevol etapa, siga en la infància o la joventut, en l’adolescència o en l’edat adulta amb les seues múltiples varietats. Aprenem de manera permanent gràcies a una visió global i transdisciplinària que no encotilla els saber ni parcel·la els coneixements ni la complexitat de la realitat.

He aprés tres coses. Una: la importància de treballar la interioritat. La globalització ha donat llibertat de moviments a les finances, als capitals, a les empreses… Aquesta mercantilització passa per cosificar les persones, i hem oblidat que les persones som sers de misteri, amb capacitat de resistir, de superar adversitats. Cal treballar la interioritat, i això ens remet a la mística, al misteri d’existir, a l’origen de tot coneixement: la sorpresa. No parlo de religiositat, estic parlant des d’una perspectiva laica. Pere Casaldáliga i Leonardo Boff parlen de la mare terra, de la cultura indígena, ens expliquen que hi ha coses que són tan importants que el seu valor és sagrat: la Terra.

Segona cosa: la solidaritat. És la connexió amb l’ètica. Ve de solidus, sòlid.Però l’espectacularitat de la solidaritat llueix mediàticament. Els educadors no som “immediàtics”, som constants. S’ha de preservar que la solidaritat i l’ètica no es vestisquen amb una cel·lofana de pietat o d’assistencialisme.

La tercera és reivindicar la sobrietat. Ens remet a l’ecologia, als recursos limitats, a concebre la cura pel medi ambient de manera que no siga una moda. Té a veure amb una actitud de consum responsable. Sobrietat vol dir que amb poqueta cosa podem viure. La humanitat ha sigut històricament pobra en un sentit material, però sense perdre dignitat. A Occident, el capitalisme, compulsiu i materialista, ens ha inoculat la idea que mai no n’hi ha prou de res, que com més tens més has de voler.

Quines estratègies educatives podem articular per a construir aquesta eutopia, aquest bon lloc? Primera: fer un acte de resistència ètico-creativa. És a dir, insubmissió, desobediència civil. Són instruments que tenim per a fer valdre el nostre poder transformador, per a dir “prou”. Aquesta insubmissió la fa la gent humil, perquè està apegada a la terra, i humilitat ve d’humus, terra fèrtil de què estem fets.

Segona: experimentació. Els educadors no ens conformem amb les rutines. Les rutines són necessàries perquè creen hàbits, però una cosa és cultivar hàbits i una altra ser avorrits. Educar és acompanyar, establir relacions positives d’evolució. Però he vist aberracions amb les noves tecnologies educatives aplicades a l’aula: la gent ja no sap enraonar sense tocar, la gent ja no sap escoltar perquè té col·locats els cascos. La hiperconectivitat! Quanta saviesa hi pot haver en una piulada? Per això, l’“estupidització” col·lectiva avança. Ja ho va dir Einstein: “Hi ha dos coses que són infinites: l’espai i l’estupidesa humana; i de la primera no n’estic molt segur”.

I tercera: tindre visió transformadora. Els pares, les mares, les famílies són agents educatius. El professorat podem dinamitzar, però la comunitat educativa ha de ser sàvia, ha de ser responsable, cívica.

Acabe llançant una interpel·lació: Que no ens arrebassen el dret de pensar críticament i lliurement, que no ens robin la dignitat!

Quan a algú se li perd el respecte es torna carn de canó. “Respecte” ve de respicio i respetere, que signifiquen tornar a mirar, tindre en consideració. El futur serà allò que siguem capaços de recrear, de construir, però s’ha de deixar que en aquest futur hi haja espai per a la bellesa, l’amor i la dignitat, allò que configura la causa humana.

 

[1] Jover, Daniel. “Educación, Dignidad, Causa humana”. Conferència de clausura del Congrés pel Dret a l’Educació. Educación Sin Fronteras. Octubre 2013.

1 Trackbacks & Pingbacks

  1. Educación, dignidad, causa humana - Blog de CJ

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*