Educació i llengües de la gent a les Amèriques: la inèrcia colonial

A l'espai bolivià, amb la voluntat declarada de potenciar l'ús de les llengües dels pobles indígenes, tota una lluita sobre el sentit i orientació de l'educació popular s'hi ha estat i s'hi està lliurant.

Pere Solà Gussinyer
 
 
 

El desvetllament prodigiós dels pobles indis americans és un dels fenòmens més rellevants a nivell mundial de les darreres dècades. Com tothom sap, hi ha molta suor, sang i llàgrimes darrera d’aquest fet. N’hi ha prou de recordar l’assassinat recent de Berta Cáceres, la dirigent hondurenya del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes (COPINH). Dues circumstàncies venturoses recents m’hi fan reflexionar. D’una banda la lectura de la interessant tesi doctoral a la UAB de César Zúñiga Flores[1], a finals de 2015, al voltant de les “reformes educatives que descriminen els pobles indígenes” mexicans[2]. I de l’altra la lectura atenta del llibre de l’antropòleg nord-americà Bret Gustafson[3], llibre que m’ha fet llegir el jove antropòleg investigador de Santa Coloma de Farners, Pere Morell i Torra, ara ficat de ple en un treball de camp i la corresponent tesi doctoral sobre els processos autonomistes del poble indi guaraní de Bolívia[4].

De fet, crec que la història de dominació quasi colonial que patim els catalans, ens ajuda molt a entendre i “empatitzar” amb les lluites per la recuperació nacional i lingüística dels indígenes pobles americans. Es pot dir que un dels grans referents dels programes de la recuperació lingüística indígena de Bolívia és el jesuïta català Xavier Albó (La Garriga, 1934), nacionalitzat ciutadà bolivià, doctor en lingüística antropològica, sociolingüista especiatzat en les cultures originàries de Bolívia i en les polítiques interculturals (“bilíngües”) lligades a la lluita política, econòmica i cultutral contra la inèrcia colonial de segles.

Mitjançant la lectura del llibre de Gustafson entenc molt més tot l’esforç fet a Bolívia des de fa no pas més de tres dècades per incorporar les llengües natives a l’ensenyament. A l’espai bolivià, amb la voluntat declarada de potenciar l’ús de les llengües dels pobles indígenes, tota una lluita, de vegades confusa, de vegades contradictòria, sobre el sentit i orientació de l’educació popular s’hi ha estat i s’hi està lliurant.

Pensem que Bolívia, amb Guatemala, són els dos únics països de l’Amèrica Llatina on els indígenes indis són majoria. Són majoria demogràfica, però, paradoxalment, són grup minoritzat i colonitzat, des del punt de vista polític i lingüístic. Gustafson deconstrueix el discurs i la pràctica colonial de segles. Mostra com des de 1994 l’estat bolivià va emprendre una reforma educativa que contemplava l’educació “intercultural bilingüe“. Per a alguns això era absurd, ja que argumentaven que les llengües indígenes no tenien res a fer en un estat modern; d’altres pensaven que la lluita per la cultura i l’educació indígenes eren una maniobra de distracció neoliberal per treure força als poderosos sindicats docents.

Aquesta reforma recuperadora de la llengua guaraní va ser impulsada per l’Assemblea del Poble Guaraní, que des dels anys vuitanta ha aplegat els pobles guaranís de Bolívia de cinc províncies de tres departaments, per tal de defensar políticament, lingüísticament, culturalment i econòmicament la nació guaraní.

Amb el moviment impulsat pel MAS (Moviment al Socialiste) de l’aimara Evo Morales, des de 2005, s’han obert esperances relatives[5], atès que la inèrcia colonial és brutal, i, a més, la ideologia neoliberal, influent a les darreres dècades, ha deixat la seva empremta. En qualsevol cas, sosté Gustafson, la transició a Bolívia d’un model interculturalista neoliberal a un altre model inter i intra-culturalista descolonitzador hauria estat positiva.

Estem davant d’un històric i pacífic moviment dels pobles indígenes americans, amb moltes complicitats progressistes d’arreu, en contra del racisme inveterat, per la terra, pel territori, contra l’explotació econòmica, contra la pobresa, per la llengua i la cultura, per l’educació i pel respecte dels drets humans.

Una empresa que, a hores d’ara, sembla trobar-se encara ben lluny de ser guanyada!

[1] Que vaig dirigir, PS.

[2] Zúñiga adverteix dels paranys del “racisme estructural actual” al sistema educatiu de Mèxic, basat en el “mite del mestissatge”, un sistema que genera noves formes de discriminació, ja que si per una banda es reconeix oficialment la diversitat cultural , per l’altra, paradoxalment, el sistema mostra una evident impotència institucional a l’hora d’establir un “gir paradigmàtic” en les noves propostes de formació en educació bàsica.

[3] Bret Gustafson (2015). Nuevas lenguas del estado. El pueblo guaraní y la educación indígena en Bolivia. La Paz: Plural

[4] Els guaranís constitueixen un poble indi, si voleu nació, inicialment nòmada, situat entre el riu Uruguai i el tram baix del riu Paraguai, les províncies argentines d’Entre Ríos i de Corrientes , el sud de Brasil, i zones d’Uruguai i Bolívia. Mancats de llengua escrita, la seva història es basa de totes totes en pura tradició oral. Esclavitzats i evangelitzats per força des de les colonitzacions europees, els han estat des de sempre arrabassades les terres i, encara ara, al Brasil un grup guaraní, els kaiowàs, són objecte d’expropiacions forçoses. Arreu d’aquests països, “guaraní” ha estat, fins no fa gaire i encara, sinònim de pobre i pària social.

[5] Vegeu l’article analític i valoratiu de Pere Morell i Torra/ Marc Sanjaume i Calvet “Construir poble: lliçons bolivianes”, La Directa, 24/03/2016.

Pere Solà Gussinyer
Sobre Pere Solà Gussinyer

Pere Solà Gussinyer és catedràtic d’Història de l’Educació a la UAB. Contacte: Twitter | Més articles