50 anys del maig francès (1a part)

Educació, moviment estudiantil i maig del 68, què en queda?

L'any 1968 va il·luminar una gran quantitat d'idees i propostes amb una forta càrrega imaginativa. Mai com aquell mes de maig es van confrontar tantes idees en llibertat. Mig segle després, què queda d'aquella mítica revolució? S'explica en dos lliuraments.

Jaume Carbonell
 
 

Foto: lelivrescolaire.fr

“Les revolucions proletàries seran festes o no seran, doncs la mateixa vida que anuncien serà creada sota el signe de la festa. El joc és la racionalitat última d’aquesta festa, viure sense temps mort i gaudir sense traves són les úniques regles que podrà reconèixer”. Així acaba el manifest de la Internacional Situacionista: “La misèria en el mitjà estudiantil, considerada sota els seus aspectes econòmic, polític, psicològic, sexual i intel·lectual”, un dels grups i referents teòrics fundacionals del 68 parisenc, al qual pertanyia un dels seus líders més emblemàtics: Daniel Cohn-Bendit, que es mou en una cultura llibertària de nou encuny, més espontània i epicúria.

Per aquesta nova revolta estudiantil no es pot transformar el món sense canviar la vida quotidiana de les persones. No n’hi ha prou amb soscavar les velles estructures econòmiques i socials, sinó que es requereix una revolució de les consciències per introduir una civilització amb nous valors i amb el gaudi d’una vida menys depenent del treball monòton, i summament més digna i creativa. Maig del 68 significa l’emergència de la joventut com a nou subjecte històric que certifica la mort dels vells dogmes i explora altres camins per pensar la realitat i fer política, substituint les reivindicacions de caràcter material i econòmic per altres demandes qualitatives radicalment diferents: perquè no es tracta de millorar l’ordre existent sinó de destruir-lo.

Per això, el moviment estudiantil dels seixanta denúncia tant el sistema capitalista de mercat opressor, consumista i competitiu com el socialisme d’Estat sota les diverses versions estalinistes, amb els seus mecanismes jeràrquics autoritaris, burocràtics i repressius. Per sobre de tot, es busquen nous espais i relats d’alliberament individual i col·lectiva, a partir d’una amalgama molt diversa de referents. Perquè a les manifestacions, barricades i ocupacions de facultats es barregen les banderes vermelles i negres; els anarquistes, trotskistas, maoistes i altres grups comunistes heterodoxos; les icones del Che Guevara, Ho Chi Minh i Mao; la poesia de Rimbaud que convida a canviar la vida amb el missatge de Marx de transformar el món.

Aquí està Guy Debord amb la seva obra La sociedad del espectáculo, on denuncia la manera en què les relacions entre les mercaderies substitueixen les relacions entre les persones que assisteixen passivament a un espectacle intervingut per les imatges. Aquí està Herbert Marcuse per llançar els seus dards a Eros y civilización i El hombre unidimensional, contra el capitalisme avançat de l’Estat del Benestar que no cessa de produir necessitats fictícies per mantenir alienada a la població de les seves necessitats reals, reivindicant la convivència entre dos principis bàsics: el de realitat i el de plaer. Aquí està Henry Lefebvre amb El derecho a la ciudad, una proposta per modificar l’espai físic i social. I aquí estan el surrealisme i el moviment Dada, que concedeixen més importància a l’acte creatiu que al producte creat, donant via lliure a la llibertat individual, l’espontaneïtat, la intuïció, el caos i a l’aleatori. I de manera directa o indirecta, està la cultura del rock, la cançó de protesta, la contracultura o el moviment hippy.

Maig del 68 és, sobretot, París. Però hi ha altres maigs simultanis amb un precedent poderós a les aules universitàries de Berkeley que, entre altres lluites, protagonitza l’oposició a la guerra del Vietnam. Praga, que busca una tercera via de socialisme en llibertat per desprendre’s de la Unió Soviètica que envia els seus tancs per reprimir-la. La matança a la plaça de les Tres Cultures de Mèxic DF per les protestes per la corrupció del PRI, el partit governamental. Berlín i altres ciutats europees i americanes.

Des de fa uns mesos la premsa i les llibreries s’han omplert amb lectures i interpretacions per a tots els gustos d’aquesta revolució tan singular. Hi ha qui la banalitza qualificant-la com un simple divertimento de fills de papà o com un esclat merament hedonista, individualista, amb escassa o nul·la transcendència històrica; hi ha els qui desitjarien oblidar-la perquè encara no hi troben explicació i els resulta incòmoda; hi ha els qui segueixen idealitzant-la acríticament i hi ha els qui, encara admetent que en termes polítics va ser un fracàs, no ho va ser en termes civilitzatoris a mig termini. Perquè mai en un sol any es van creuar tantes idees i propostes. Per això “buscar la platja sota les llambordes” no va ser en va. En menor o major mesura, a partir del 68 comença a parlar-se i a organitzar-se el feminisme, el pacifisme, l’ecologisme, l’antiimperialisme, el respecte a les minories, el comunitarisme, la lluita pels drets civils, la revolució sexual i altres canvis a la vida quotidiana que imprimien un nou segell respecte els processos revolucionaris anteriors.

L’educació va estar en l’epicentre

Hi ha un film, Jonás, que complirà 25 anys l’any 2000, que il·lustra molt gràficament com s’entenien aleshores les alternatives educatives en clau llibertària-ecologista: relacions sexuals més obertes, treball artesanal i a la granja, educació dels fills per part de la pròpia família, etc. En el rerefons sempre hi ha una crítica a la institució familiar –l’aportació de W. Reich és també fonamental– i a qualsevol altra institució d’opressió individual i control social. Per això es busquen noves vies al marge de la societat i de l’escolarització ordinària.

D’aquí ha derivat la School at home, encara que les motivacions d’aquesta opció no sempre parteixen d’aquest plantejament. Aquest és un relat, però hi ha altres experiències que van tenir cert arrelament com les comunes infantils de Berlín Occidental, que neixen a l’empara de la lluita estudiantil com a alternativa a la societat capitalista on les necessitats i desitjos individuals no estiguessin reprimits. Es tracta d’una pedagogia contrahegemónica que busca la màxima llibertat individual total dins la comunitat, un nou rol alliberador de la dona i l’assaig d’un model d’autogestió a la vida quotidiana i a l’organització del procés educatiu. En una altra perspectiva diferent, cal destacar igualment els punts de connexió amb les tesis contingudes a L’escola ha mort d’Everett Reimer i La sociedad desescolarizada d’Iván Illich, amb la seva proposta de trames d’aprenentatge al marge de l’educació formal.

Algunes iniciatives pedagògiques tenien un caràcter més marcadament social de caire anarcocomunista –en una línia assembleària– mentre que unes altres se situen en el discurs contracultural del moviment hippy. Tal és el cas, per exemple, de l’escola eivissenca de Blat, una experiència d’escola unitària creada a iniciativa d’una parella d’espanyols que va funcionar durant els anys setanta. En l’àmbit pedagògic se segueix l’estela de la mítica escola-internat de Summerhill, fundada per A. S. Neill, en la qual es planteja l’eliminació de deures i càstigs, la igualtat entre el professorat i l’alumnat, l’educació sexual basada en la màxima llibertat, el pacifisme i el desenvolupament màxim de la creativitat. Moltes van ser les temptatives de crear altres summerhills a diferents llocs. I, en certa mesura, l’actual moviment de les anomenades escoles lliures recull part del seu ideari educatiu. Perquè una altra de les característiques d’aquestes contrapedagogies del poder és la tornada a la naturalesa, l’elecció del que es vol aprendre, l’autogovern, l’educació en llibertat, el nombre reduït d’alumnes o la concepció del professorat com a mediador o, fins i tot, com a company, eliminant tot tipus de jerarquia.

En el substrat d’aquestes pedagogies radicals estan autors tan diversos com a J. J. Rousseau, L. Tolstoi, A. Breton, P. Sansot o I. Fromm. I sempre Marx i els seus seguidors –excloent a l’ortodòxia comunista– i Freud, amb les diferents derivacions de la psicoanàlisi. Tots aquells relats que es van plasmar en pedagogies no directives i antiautoritàries i que s’articulaven entorn de l’alliberament individual i social.

L’ombra del Maig del 68, tan imprecisa com allargada, també va deixar el seu pòsit a Espanya en diferents moments. Als conflictes universitaris amb algunes temptatives minoritàries en la cerca de classes i seminaris alternatius; en processos formatius docents com l’Escola d’Estiu del 69 amb debats provocatius i una reducció substantiva dels cursos per dedicar-los al lliure intercanvi d’idees; a les llargues i intenses festes de la paraula i l’art, llibertàries i contraculturals, durant la Transició; o al moviment dels indignats del 15-M amb les places convertides en fòrums de debat permanent: una de les experiències més riques de participació democràtica i autogestió política.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*