Educació de persones adultes: una finestra d’oportunitats

El Centre de Formació d'Adults de Canyelles (Barcelona) és un reflex del que passa i es treballa en aquest àmbit educatiu massa oblidat. Un dels seus mestres, Ángel Marzo, m'acompanya en la visita a aquest centre.

Jaume Carbonell
 
 

Escola d’Adults de Canyelles | Fotos: Jaume Carbonell

Primera classe del matí. Nou joves d’entre 16 i 19 anys reben classe de castellà. En grups de tres han de compondre un relat seguint la clàssica estructura de plantejament, nus i desenllaç. Comenten els personatges i diverses seqüències de la història. Una versa sobre un grup d’amics que va a una d’estació d’esquí i en un soterrani troben una cinta que parla d’un tèrbol assassinat. L’altre explica el retrobament al cap dels anys de dos amics de la infància que, després de comentar que s’han enamorat recentment, descobreixen que es tracta de la mateixa dona. El tercer busseja en un altre romanç. Entretant, Ángel Marzo va orientant-los, amb alguna indicació: “Podeu introduir algun diàleg breu, molt breu”.

Aquests alumnes cursen el CAM, un curs específic per a l’accés als cicles de grau mitjà que no requereix cap prova específica. Segons l’Ángel accedeixen a ells un 60% aproximadament. “Cal tenir en compte que es tracta de joves amb un baix nivell d’autoestima, perquè han rebut molts imputs que no serveixen per estudiar. Han interioritzat que l’escola no va amb ells; la seva experiència escolar és el relat de fracassos acumulats i, a més, arrosseguen episodis familiars, socials, psicològics, de depressió i assetjament molt durs”.

Parlem amb un parell d’ells de l’altre grup de CAM: Nerea (20 anys) i Lorenzo (17 anys). Nerea té molt clar que li va a servir per estudiar un grau mitjà d’infermeria i posteriorment un grau de farmàcia a la Universitat. Actualment no treballa. “Ho estic buscant però és molt difícil”. Es troba molt a gust en aquest centre: “Quan no entens una cosa la repeteixen i acabes entenent-la. També m’agrada la manera d’ensenyar. A la classe hi ha bon ambient però no sempre, a causa d’una companya que no para de parlar i crida molt. Falta més respecte d’alguns companys als professors; i si no fan cas que els tirin de classe perquè de vegades em desconcentro”. La resta li sembla bé, excepte els exàmens: “Els faria tipus test perquè si no cal escriure molt i es fa pesat”. L’escolaritat de Nerea no és precisament un camí de roses. “En la guarderia fatal perquè era de monges i no m’agradava”. Té un bon record del seu pas per Primària perquè els mestres l’ajudaven i se sentia valorada. Fins i tot si estava malalta li manaven les tasques per ordinador. La seva història es va torçar quan deixa Saragossa als 12 anys i comença l’ESO en un institut barceloní: “Va ser horrible perquè em feien bullying contínuament, i els professors donaven suport als alumnes que ho feien. Un dia el meu germà gran i els meus pares van veure com m’ho feien en ple carrer i van anar a queixar-se. Ho van denunciar a la direcció i em van expulsar del centre. Després vaig estudiar català i vaig començar el curs del CAM a una altra escola d’adults, però no m’agradava i em vaig canviar a aquesta”.

Lorenzo troba que és un avantatge poder accedir al grau mitjà de Formació Professional en un any. Va deixar l’institut per “les males influències”. Vol estudiar Animació 3-D, però com és un grau superior abans haurà d’estudiar un de mitjà d’audiovisuals. Sosté que en aquesta escola es troba “superbé, sobretot comparat amb l’ESO. Els profes estan més amb tu i t’ajuden. M’agrada la forma d’ensenyar i estic aprenent bastant. L’única cosa que canviaria és l’horari: entrar a les vuit o a les nou perquè a les 8,30 –això de la mitja– em confon. I deixaria quinze minuts per poder entrar en classe –ara després dels cinc no poden entrar fins a la següent classe– perquè hi ha gent que ve amb el bus i de vegades hi ha embussos”. La seva satisfacció respecte al seu procés d’escolaritat mostra la cara i la creu. “El primer col·legi de Primària era més permissiu i no era molt exigent amb els exàmens. Solament suspenia una assignatura. A 5é em vaig canviar a un altre totalment diferent, molt exigent. Vaig suspendre cinc o sis i vaig haver de repetir. A l’ESO li va succeir una cosa similar, doncs als dos primers cursos va trobar un centre menys exigent on el professorat li ajudava en tot moment. Quan es va mudar a tercer es va repetir la mateixa història que a Primària. “Penso que totes les escoles haurien de ser iguals perquè no passessin aquestes coses”.

Espais acollidors i relacions properes

Des de 2013 ocupen l’anterior edifici d’Educació Infantil del col·legi contigu, un lloc agradable i ben dotat de recursos, situat a la part alta del barri de Canyelles (Barcelona), gairebé tocant la muntanya. Disposa de quatre aules àmplies, la biblioteca, aula d’informàtica, la sala de professors i un pati, que acull 145 alumnes d’edats, perfils i interessos molt diversos que assisteixen matí i tarda en franges horàries que oscil·len entre les tres i les quinze hores setmanals. Són atesos per dos mestres de Primària, un d’anglès i un altre de l’àmbit científic tecnològic, a més d’un parell de professors de Comunicació i Ciències Socials a mitja jornada, un administratiu amb idèntica dedicació i alguns col·laboradors voluntaris.

L’espai més concorregut és el vestíbul, un lloc de trobada amb un parell de taules al voltant de les quals bullen les converses, es pren qualsevol beguda de la màquina, es desdejuna, es consulta qualsevol fullet de serveis, ofertes de treball o activitats, o es fulleja una revista: hi ha diversos exemplars, entre altres, del Muy Interesante o de l’edició espanyola de Le Monde Diplomatique. També disposa d’una prestatgeria amb llibres de divulgació i novel·les, amb unes quantes còpies d’una breu antologia de contes russos. A una cartellera pegada a la paret es poden llegir notícies sobre el barri, l’assetjament escolar o el suïcidi d’una adolescent. Les parets dels passadissos estan farcides de fotografies sobre el medi ambient, els oficis o el refugi. Cada any, per Sant Jordi, es tria un tema fotogràfic obert a la lliure participació. I un gran mural amb textos i fotografies de la Gran Guerra.

Ara conversem amb un parell d’alumnes que s’estan preparant per les proves d’accés als cicles formatius de grau superior (CFGS), un col·lectiu que reuneix persones dels 18 als 40 anys aproximadament. Mònica (40 anys) va deixar el Batxillerat i ara es prepara per estudiar un Grau Superior de Comerç i Màrqueting que li permeti més endavant cursar Relacions Internacionals a la Universitat. Confia que ho aconseguirà. “Aquí es repassen moltes coses de l’ESO. Avanço però ens falten tècniques d’estudi, encara que a tutoria ens orienten alguna cosa. La gent és molt oberta i hi ha bona relació amb els professors”. Valora molt positivament la barreja de persones de diferents edats. Del seu procés d’escolarització critica al professorat de secundària, ja que els desmotivava: “Els faltava interès, no et donaven suport i no es posaven en la pell dels joves”. Però també té paraules d’agraïment per una professora molt empàtica que li va despertar el gust per les matemàtiques, assignatura que havia estat per ella un sac de males notes.

Jordi (42 anys) va deixar d’estudiar el 1991 després de cursar l’EGB i obtenir una formació professional de primer grau. Des de fa disset anys treballa al sistema de control dels autobusos de Barcelona. “No tinc clar quin grau superior triaré però no m’ho plantejo per promocionar en l’empresa sinó com a formació personal, per fer una cosa diferent i per activar el cervell”.  Anar a l’escola el motiva i li dóna energia. També trobar-se amb gent jove. Reconeix que no li ha costat reprendre els estudis i que té l’avantatge que no ho viu amb pressió sinó com un hobby plaent. Li agradaria, això sí, que a les classes es treballés més en equip.

Retrocedint a la seva època escolar coincideix amb Marina en què al professorat li va faltar motivació. “Aquesta és la paraula clau. Que descobreixin que pots fer alguna cosa que tu no et veus capaç de fer. Que et donin l’empenta. Però un perd la força quan tens dificultats i no et pregunten què està passant”. També ell es va creuar amb un professor empàtic que era capaç de posar-se en la seva pell. Per cert, la seva mare, de 82 anys, també va a l’escola i participa en un taller de lectoescriptura.

Informàtica i anglès

L’oferta formativa del centre, en bona mesura finançada pels fons socials europeus, es completa amb tres nivells elementals d’anglès i els cursos d’informàtica: competic inicial, 1, 2 i 3, l’acreditació del qual està homologada pel Departament d’Ensenyament. A darrear hora del matí l’aula d’informàtica l’ocupen tres joves –falten altres cinc– que es preparen per la prova de CFGS. Es tracta d’un complement formatiu per alumnes amb diversos nivells. Ángel Marzo, des del seu ordinador, els va comentant com es manegen diverses prestacions de l’Excel. En concret, caminen amb les taules dinàmiques. “Tenim una nova barra d’eines on hi ha dues pestanyes. Una posa disseny, presentació, format i analitza”. Tot seguit entren en cadascuna d’elles i els explica per a què serveixen.

La classe anterior, en aquesta mateixa aula, l’ha compartit amb vuit alumnes, sis d’ells ja jubilats, del competic-informàtica inicial. Els ensenya, entre altres tasques, a enviar missatges i fotos. Als grups d’informàtica, conformats per persones majors de quaranta anys, sol produir-se un alt índex d’abandó: entorn del 35% –en els cursos preparatius a graus professionals amb alumnat jove ronda el 20%–. Les causes de l’abandó són diverses: personals, econòmiques, socials, laborals, psicològiques, familiars, de salut…

Juan (56 anys) segueix el nivell 2 de competic. També voldria estudiar anglès, però l’horari li coincideix amb el d’informàtica. El seu propòsit era millorar les seves prestacions de cara al mercat laboral, encara que per problemes de salut va haver de jubilar-se anticipadament. Malgrat això aquí segueix amb entusiasme: “M’agrada moltíssim el que faig; ha superat les expectatives que tenia d’aprenentatge, sobretot per la manera d’ensenyar i la dedicació dels professors. Ens ajuden i orienten sempre: són pacients, agradables i motivadors”. Quan acabi amb la informàtica seguirà amb l’anglès. Està molt implicat a l’escola. És un dels representants de l’alumnat al Consell Escolar i el secretari de l’Associació d’Alumnes. El seu objectiu “és cobrir el buit des del punt de vista social i cultural. També ens preocupem de les persones, si cal donar-los alguna ajuda en algun moment”. Entre les activitats de l’associació destaca la Universitat del Barri, que ofereix conferències; un taller de lectura per a l’alfabetització; les sessions de meditació Reiky i les sortides de final de curs. En l’última van visitar les ruïnes d’Empúries i l’Illes Medes.

Treball en xarxa amb altres col·lectius del territori

Ángel Marzo, igual que la resta de l’equip docent, estan convençuts que la formació podria estendre’s a altres col·lectius del barri però que la disponibilitat de temps no ho permet: entre el director i el cap d’estudis solament disposen de nou hores setmanals d’alliberament de docència per a la gestió. Falta personal i no s’arriba a tot. Pensa que potser amb una major intervenció del Departament d’Ensenyament o la incorporació d’un tècnic d’integració o educador podria donar-se a conèixer millor el centre: el que ofereix i el que podria oferir-se en el futur. Encara que també pensa que la tasca de l’escola no es redueix a organitzar cursos, doncs la seva missió és la culturització i educació bàsica de la població en un sentit ampli. Per això tracten de buscar sinergies i complicitats amb altres entitats i col·lectius de l’entorn i, així mateix, es proposen dinamitzar l’Associació d’Alumnes convertint-la en Associació d’alumnes, exalumnes i participants en les activitats.

Malgrat aquestes limitacions ofereixen nombroses i variades activitats i serveis complementaris. Una de les més singulars és l’intercanvi de coneixements: una vegada a l’any qualsevol alumne pot convertir-se en professor i organitzar un taller al qual s’apunta qui vulgui: n’hi ha hagut de dansa, cuina, relaxació o italià. La Universitat del Barri, oberta a tot el veïnat, organitza conferències en col·laboració amb la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona; un dels seus professors distribueix entre els seus estudiants les temàtiques a impartir que prèviament han estat seleccionades per les persones que participaran al taller. El trimestre passat es va parlar de la mobilització social, la migració, la renda bàsica, les bases del racisme, la memòria, l’energia corporal i el significat del somni. La conferència d’avui versa sobre les autores i pensadores feministes, i la del proper dijous sobre les TIC i els joves.

El contacte amb els sindicats s’aprofita per donar alguna xerrada sobre formació i orientació la laboral. Amb l’entitat “La Roda”, l’alumnat participa en el rodatge i producció d’un vídeo sobre a la història del barri. La Fundació Mémora, lligada als serveis funeraris, ofereix xerrades sobre el dol. Un exalumne és membre de la “Associació d’amics de Collserola” i organitzen visites i itineraris. Així mateix, utilitzen el servei d’atenció psicològica “Aquí t’escoltem” promogut pel centre “Les Basses”.

Els vincles amb l’Associació de Veïns i amb la biblioteca són particularment estrets. Aquesta organitza clubs de lectura i selecciona llibres sobre diverses temàtiques. Però l’activitat més emblemàtica que van realitzar amb ambdues entitats, en el transcurs de la festa major del barri, va ser la ruta literària pels seus carrers, moltes de les quals porten el nom de reconeguts autors: Federico García Lorca, Miguel Hernández, Juan Ramón Jiménez –el de la seva escola–, Antonio Machado, Miguel de Unamuno…

Una vida d’intensa militància a l’educació de persones adultes

Ángel Marzo (1956) va estudiar Magisteri i Psicologia. Després d’un fugaç pas per la Primària –amb prou feines un parell de mesos– el 1978 ja comença a treballar en aquest sector educatiu, concretament en el nucli de barraques de la Perona. Després de ser demolit, l’escola es trasllada al Besòs, un barri amb un ric component d’històries de lluites veïnals. Allí roman fins el 1995 per tornar-hi de nou el 2002. Quan ho deixa, l’any 2014, va a l’escola de Canyelles. Van ser anys intensos i encara avui segueix connectat al Besòs, del qual em mostra un preciós llibre en el que va col·laborar en la part literària.

La vida d’aquest mestre ha estat d’una intensa militància pedagògica i social –mai separa tots dos àmbits–, a través de la taula de coordinació de les escoles d’adults, Comissions Obreres, els Moviments de Renovació Pedagògica i la celebració d’Escoles d’Estiu d’aquest sector. Així mateix, forma part de l’Institut Paulo Freire d’Espanya, sens dubte un dels seus referents més benvolguts en la seva pràctica educativa. D’ell recomana la lectura de Pedagogía del oprimido, que cal llegir primer, i Pedagogía de la esperanza. Opressió i esperança, la cara i la creu. Destaca dues idees freirianas: la de convertir les dificultats en oportunitats, i la de l’educació com a diàleg: “Cal donar respostes als reptes de la realitat però sense renunciar a res”. Ha après també de les aportacions d’Ettore Gelpi i de A. M. Piussi i, més en concret del seu llibre col·lectiu Formar i formarse en la creación social, “que presta molta atenció al subjecte, a la cura, l’escolta, l’intercanvi i la trobada”. “Perquè conèixer no és acumular continguts sinó recrear-los”.

Insisteix en la importància de respectar l’especificitat de l’educació de persones adultes (EPA): “Ha d’entendre’s amb ulls diferents a com mirem la infància. Hi ha un component de voluntarietat i les persones arriben amb una motxilla experiencial que s’ha de prendre en consideració, tractant d’aprofitar les seves potencialitats i corregir les seves febleses. L’educació va a cavall de la vida, d’algunes de les activitats vitals més significatives de les persones. Per això cal estimular-los contínuament. Perquè la EPA és sobretot un trampolí cultural d’oportunitats que orienta al futur”. En demanar-li un consell per als educadors que s’estrenen en aquest àmbit llança aquest missatge: “Que es deixin acompanyar per l’adult que està aprenent, que s’acosti a la seva vida. Que ho escolti i després desplegui tot el seu potencial. Tots som agents, comunitat i territori. No cal renunciar al bagatge tècnic-professional però només amb això ens topem contra el mur”.

La conversa amb Ángel continua camí del restaurant “Cinc germans”, en la pujada cap a la muntanya on amb freqüència acudeix amb l’alumnat. Sosté, a manera de síntesi, que aquest tipus de formació és una palanca o finestra d’oportunitats, així com la millor prevenció a una sèrie de situacions i comportaments socials. I com la seva militància no cessa, s’ha proposat liderar un equip directiu per al proper curs per reforçar les actuals iniciatives culturals i socials i promoure altres de noves. Aquest és el nou repte per als propers quatre anys, fins a la seva jubilació als seixanta-cinc.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*