Setmana de la mobilitat sostenible i segura

Educació viària a l’escola: “Si els teus pares respecten el límit de velocitat, felicita’ls!”

Coincidint amb la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura assistim a una xerrada de l’associació Stop Accidents en una escola del barri del Congrés de Barcelona. Una activitat de prevenció i conscienciació que aquesta entitat du a terme des de 2011 adreçada a infants de 3r a 6è de Primària.

Víctor Saura
 
 
 

Laura Duró, d’Stop Accidents, adreçant-se als alumnes de l’Escola Ramon Llull | Foto: Guillem Espun

“El meu avi va morir en un accident de trànsit”. La Laura Duró, psicòloga d’Stop Accidents, tot just acaba de començar la xerrada a un grup de 6è de l’Escola Ramon Llull (la del barri del Congrés, no confondre amb la del mateix nom del carrer Aragó), i ja es troba amb el cru testimoni d’un dels alumnes. La resta de l’aula no para especial atenció, perquè fa l’efecte que tot el grup frisa per intervenir i explicar la seva vivència (qui no en té alguna, tractant-se de seguretat viària?), però això permet a la Laura llençar una primera idea fonamental: “Un accident de trànsit no només afecta la persona sinó a tot el seu voltant, família, amics, etc.” “Sabeu com quan llences una pedra a l’aigua i es crea una ona expansiva? Doncs això és igual”, els explica.

No serà l’única metàfora de la xerrada. “El nostre cos és com la closca d’un ou”, els dirà quan arribi el moment de parlar sobre la vulnerabilitat dels vianants i la necessitat d’estar sempre alertes. Veurem una altra imatge metafòrica en una de les diapos: la d’un pas de vianants d’un carrer amb uns personatges creuant-la i al costat els mateixos protagonistes per una passarel·la sota de la qual hi ha un precipici. En el fons són el mateix, l’únic lloc segur per on es pot creuar.

El primer que fa la Laura en aquesta mena de xerrades és explicar als infants les conseqüències dels accidents de trànsit (la mort és la que més surt a les notícies, les lesions medul·lars i les amputacions les més freqüents), després les causes (i bàsicament se centra en aquelles relacionades amb el factor humà, que són de llarg les majoritàries, subdividides en tres grans famílies: distracció, excés de velocitat i consum d’alcohol o drogues), però la major part del temps el dedica a reflexionar en veu alta sobre mesures de prevenció i autoprotecció. En diu, “tenir una actitud segura”. Després m’explicarà que altera una mica l’ordre quan l’acompanya algun testimoni, normalment una persona amb una amputació a causa d’un accident. Però avui no és el cas.

La xerrada transcorre segons el que es podria imaginar, tractant-se de nens de sisè. La capacitat de sorpresa és baixa. Contràriament als de 3r o 4t, aquests ja tenen la lliçó molt ben apresa. Que si cal anar amb el cinturó cordat, que si el conductor no pot deixar de mirar a la carretera, que si qui surt del vehicle ha de dur l’armilla reflectant… “Com mirem al creuar?” “Pels dos costats!”, salten tots a l’hora.

“Creieu que tots els conductors respecten el límit de velocitat?”, pregunta la psicòloga d’Stop Accidents. “Nooo”. “El meu pare sempre va a 130”, comenta una nena. “El meu també”, diu una altra. “Si els vostres pares respecten el límit de velocitat, feliciteu-los!”, els respon la Laura. Però i si no? En realitat ningú ha formulat aquesta pregunta, és que es palpa a l’ambient que de felicitacions, més aviat poques. “I si no el respecten, vosaltres els podeu educar en seguretat viària”.

Foto: Guillem Espun

A partir d’aquí anem descobrint que la seguretat viària no és només cosa de cotxes. Descobrim, de fet, que aquesta no és una xerrada pensada pels conductors del demà, sinó pels acompanyants, vianants i ciclistes del present. Com a acompanyants, per exemple, una bona manera de col·laborar a la prevenció és no barallant-se amb el germà/na, un motiu clàssic de distracció del conductor.

“Heu creuat algun cop un pas de vianant en vermell?”. Per resposta, un silenci que atorga. “El meu avi quasi sempre passa en vermell, li dic que no passi i jo em quedo sola i ell passa igualment”, replica una alumna. “Teniu alguna excusa per no creuar per un pas de vianants?”. En surten algunes, totes poc sòlides. Algú parla de tenir pressa. La Laura els llença una frase lapidària: “Més val perdre un segon de vida que la vida en un segon”. Busco a internet l’autoria i no la trobo. En una web es diu que és un proverbi bolivià, però amb minuts en comptes de segons. Más vale perder un minuto de vida que la vida en un minuto. I llavors un nen dona una raó que no és una excusa: al mateix costat de l’escola cada dia han de creuar un carrer (estret, però hi passen cotxes) on no hi ha cap pas de vianants. Retinc la dada per a la sortida, i efectivament després constataré que el nen no s’ho inventava (sigui dit amb l’esperança que això arribi al o la responsable de senyalitzacions viàries del districte de Sant Andreu).

Coneixeu el vianant electrònic?

Arribem a aspectes menys previsibles. “Coneixeu al vianant electrònic?”, pregunta la Laura al grup. A la pantalla es projecten uns dibuixos que expliquen per si sols a què es refereix: la gent que camina pel carrer amb els ulls enganxats al mòbil. “Això provoca així d’accidents”, els diu gesticulant amb els dits de les dues mans. “I quan juguem al Pokemon Go?”, salta un. “Doncs és un risc evident, a causa d’aquest joc hi ha hagut uns quants accidents”. Una alumna comenta que a Sant Cugat han instal·lat uns llums verd/vermell al terra a l’alçada dels semàfors perquè els vianants electrònics vegin si poden passar o no. “I us sembla bé?”, replica la psicòloga. “A mi no, perquè així ens estan maleducant, ens estan donant permís per usar el mòbil mentre caminem”.

La major part d’aquests infants ja són usuaris de mòbils, i en realitat ja és el segon cop que els mòbils surten a la xerrada. En el primer es veia als ocupants d’un cotxe fent-se una selfie, se suposa que mentre conduïen. El copilot aguanta el mòbil, mentre conductor i acompanyants del darrera miren a la càmera. “Ara s’ha posat de moda i és molt perillós”, els adverteix la Laura.

Sobre creuar en vermell, la Laura els passa el vídeo d’una campanya francesa de seguretat viària. Un vianant creua despreocupadament per un pas solitari i de sobte sent l’estrèpit d’una frenada. No hi cap cotxe, però la cara de pànic que se’ls queda és espaterrant, i a més se la troben impresa en una marquesina publicitària quan encara amb l’ai al cor acaben de creuar el pas de vianants. És la cara que posarien en el segon aquell en què es pot perdre una vida.

I cap al final –ja passem de l’hora, però aquí seguim– torna a sortir la closca d’ou, quan es parla de la bici. “Qui va en bici?” Pràcticament tots. “Qui porta casc?” Si fa no fa la meitat dels braços que abans s’aixecaven han caigut. La bici no és un tema menor; l’any 1998 la fundadora d’Stop Accidents, Ana María Campo, va perdre el seu fill atropellat per un conductor que anava begut. El noi anava en bici i estava aturat en un semàfor quan el cotxe el va envestir (aquesta dada no surt a la xerrada, sinó a la web de l’entitat). “I per què no porteu casc?”, els demana la Laura. Que si em despentina, que si és incòmode, que si jo només vaig per la muntanya… “Res, no em convenceu”, els replica, “hem de posar en valor la nostra seguretat, i aquí, a la closca, hi tenim el cervell i l’hem de protegir bé”.

La xerrada culmina amb una activitat que els alumnes hauran de fer en un altre moment. Potser a casa, potser al mateix centre. Es tracta d’una redacció i d’un dibuix sobre allò que s’ha parlat durant aquesta hora. Aquest any a més tenen l’al·licient d’haver convertir l’activitat en un concurs, titulat “Ara anem caminant cap a l’escola”, gràcies a un conveni amb la Fundació Mapfre. El guanyador o guanyadora s’endurà de premi una bici amb un casc, i per a la seva classe una excursió. Amb el d’avui ja han passat per set centres i la intenció és visitar-ne quants més millor abans que s’acabi el termini, a finals de novembre.

Foto: Guillem Espun

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*