Educant en el caos (carta d’un docent desencisat)

Vaig anar a parar a un centre de funcionament arcaic malgrat les impressores 3D i els plasmes a les aules, un centre capaç de trinxar l’estabilitat psicològica a base de converses que s’alimenten de desitjos professionals frustrats i de projeccions de malestar en l’alumnat.

Alfons Vehí
 
 

iStock

Els passats mesos d’abril i maig, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va dur a terme els debats Som adults? En el marc d’aquests, el filòsof Josep Maria Esquirol a la conferència, La generositat de l’educació, compartia, quina és, segons el seu punt de vista, l’essència de l’educació. Aquesta reflexió, bàsica, essencial i necessària, portà a Esquirol a exposar de manera molt gràfica que educar, i per tant formar, té com a objectiu donar forma. D’aquí en podem extreure que educant fomentem la construcció de persones, segons aquest filòsof, amb forma. I com és una forma? Determinada, definida, limitada, harmoniosa i ordenada. Així doncs, com és possible formar ciutadanes en un entorn que sovint es mostra el contrari: indeterminat, indefinit, il·limitat i caòtic?

L’itinerari que vaig seguir per accedir al cos de secundària i cicles formatius va ser el més habitual: un grau universitari, un màster, llavors requisit imprescindible, i vora mig any apilat en unes llistes per començar fent substitucions un cop sol·licitat. Fa escassos mesos que treballo com a part de la xarxa educativa pública encarregada de formar ciutadanes i ciutadans d’aquest país. Tot i la meva vocació i el meu encís inicial, aquests mesos són suficients per, en primer lloc, preguntar-me com és possible formar en un context com l’actual i en segon necessitar compartir-ho en els següents paràgrafs.

Afortunadament, considero haver estudiat un grau universitari en un entorn privilegiat. On l’ordre i la vocació de molts docents, entre d’altres, afavoria l’aprenentatge de competències molt vinculades a les necessàries per ser un bon docent. Allà, és on vaig poder començar a forjar un criteri en el camp de l’educació i entendre part de les complexitats presents en aquest món. Un cop acabat el grau vaig viure un més que necessari any sense estudiar; treballant i viatjant per tenir més clar a què em volia dedicar. La docència.

Abans d’arribar aquí, un màster. Una formació que, segons el Departament, “ofereix estudis d’orientació professional per tal d’adquirir les competències necessàries per exercir la docència en l’educació secundària obligatòria, el batxillerat i la formació professional.” Endavant doncs. No dubto que ens sigui necessari forjar competències abans d’entrar a treballar en una feina amb tanta responsabilitat. El que resulta sorprenent és que ara puguem treballar sense aquesta titulació. I per tant assumim, tan obertament, que ens podem permetre prescindir de persones amb aquestes competències que la formació ens ajudava amb més o menys èxit construir. I dic amb més o menys èxit, per no oblidar que des del meu punt de vista el disseny del màster neix i creix de manera confusa mentre milers d’estudiants passem per caixa. Concebut i entomat així pels responsables com un mer tràmit, deixant en segon pla la construcció de les competències necessàries per a la professió. Màster en mà o fins i tot abans, ja vaig poder avançar a la següent casella. Presentar-me carregat de documents al servei territorial corresponent per apuntar-me a llistes.

Després d’uns mesos allista’t a la reserva de professors substituts de secundària, sonà el telèfon. Que el món s’aturi. O caixa o faixa. Deixa tot el que estiguis fent i resol: si la resposta és afirmativa, comences a treballar en breu. Per contra, si és negativa, assumeixes les conseqüències de ser expulsat de la reserva, acompanyat, si  ens agafem a la llei ( perquè tots sabem que no sempre es compleix), d’una penalització. Sota amenaça, molts cops acceptem. I és que cal recordar la flagrant restricció que patim a l’hora d’interrompre de manera voluntària els nomenaments, el que anomenem “congelar número”. Cosa que resulta incomprensible tenint en compte la mancança, ara, de docents a la reserva de determinades especialitats. Això ens pot evocar a acceptar oferiments que sense el perill de ser expulsats i penalitzats de la reserva no entomaríem.

A partir d’aquí, com si una peça d’engranatge fóssim. Un component parell a l’anterior que un cop ubicat en el lloc precís pot omplir el buit de la mateixa manera que ho feia la persona a la qual substitueixes. I ho vull ràpid. Dins el centre que vaig anar a parar, un funcionament arcaic. Les impressores 3D, els plasmes a les aules, les tauletes inscrites amb una sobrevalorada poma i altres artefactes no són suficients per encobrir que els nostres modus operandi i, pitjor encara, les nostres concepcions, no s’adapten ni volen fer-ho, a les realitats i a les necessitats actuals.

Hores de permanència obligatòria al centre. Un centre capaç de trinxar l’estabilitat psicològica a base d’estones en les quals les converses s’alimenten de desitjos professionals frustrats dels i les docents, de projeccions de malestar en l’alumnat, materialitzades en una verborrea irreprimible resultat de convertir-nos en olles a punt de vessar de malestar cronificat. Estones obligades a passar en uns espais gens preparats per treballar. Les hores de permanència, un entre altres mecanismes que parteixen de no ser capaç de diferenciar, encara, presència d’eficiència i del que és pitjor, de desconfiar des d’un inici dels treballadors.

Canals de comunicació eficient que deambulen per l’espai sense que encara els haguem estat capaços d’identificar i emprar. I és que manquen eines que condueixin les informacions evitant al màxim les filtracions i els oblits, fomentant la funcionalitat, però sobretot, l’ordre. Un substitut necessari a les converses de passadís que només funcionen si en aquell moment precís tens la informació a la punta de la llengua.

Tot això en una organització jeràrquica amb un clar diagnòstic de trastorn per dèficit d’atenció, amb figures amb pinzellades de deliris de grandesa acompanyats de la més humil recerca de compassió en moments determinats. Una combinació patètica que es mou entre l’empresa privada i l’organització pública. Per una banda parla dels i les alumnes com a clients i s’intenten utilitzar tècniques de màrqueting lamentables, però per altra compta amb membres que en una empresa privada no haguessin conservat el lloc de feina durant més d’una jornada. Mentrestant, altres membres amb clara vocació i competència desbordant perduren a l’ombra del que succeeix, amb el difícil repte de preservar la seva integritat psíquica i conseqüentment física.

Un gremialisme, molts cops excessiu, que dóna molt més pes al seu interès, al d’una societat mancada de bones educadores i educadors vinguin d’on vinguin. De primària, d’educació infantil o de fer activitats a la plaça del costat de l’escola. Perquè les utopies són necessàries, per una banda hem de perseguir i mantenir les persones més competents a l’hora d’educar, i ajudar a les que no ho són però volen ser-ho a aconseguir-ho. Per altra banda acompanyar a destituir a la resta.

Un centre emmarcat en un sistema que no ajuda a una millor tasca docent i que et deixa amb la sensació de voler, poder i saber fer més per millorar l’aprenentatge dels discents, però impossibilitar-ho a base de decisions esperpèntiques. Justifica la teva resposta si us plau. Per si fos poc “forma’t” diuen. Estic convençut que molts de nosaltres tenim o podem compartir una enorme quantitat de recursos si es construeixen espais mediats per professionals que fomentin construir una millor educació entre tots i totes.

Decisions canviants a últim moment, molts cops preses amb criteris anys llum del millor aprenentatge de les alumnes i els alumnes. El focus de moltes decisions l’he trobat ubicat en preservar la imatge del centre, amagar, tapar aspectes controvertits, en potenciar els projectes grandiloqüents, encara que buits de sentit i no en l’aprenentatge; aprenentatge, una paraula que podria haver arribat a avorrir en el màster però que ara enyoro més que mai. No haurien de girar entorn a això la major part de les decisions preses per persones que tenen un impacte en l’aprenentatge dels i de les discents? Sempre m’he preguntat en quin tipus d’institucions porten les filles i els fills les persones que prenen decisions en relació a l’educació pública. Lamentablement això ens podria ajudar a entendre de manera molt clara gran part de la situació actual.

“Però l’aula és la teva parcel·la”, pensava. Què innocent. La indefinició a l’hora de fer obligatori un màster per després posposar la seva possessió, la perversió present en el sistema de llistes, que busca la nostra passivitat abans de ser sol·licitats, la confusió i el desordre presents en molts centres, el distanciament entre el sentit que té la nostra feina i el criteri amb el qual es prenen les decisions, entre d’altres, té impacte en el sistema que construïm a l’aula. Tot i l’enorme tasca de contenció que penso que fem, des de l’exterior el caos aconsegueix filtrar-se a través de les parets de les aules per tacar d’una manera o altra el context d’ensenyament-aprenentatge que pretenem construir amb les alumnes.

La filòsofa Marina Garcés, en el llibre Ciutat princesa, narra la seva experiència a l’hora d’apuntar-se a llistes. Un cop doctorada i preparada per retornar al país la seva desobediència filosòfica, es va desplaçar a una oficina per fer el tràmit. Amb el sentit de deure fet miques va acabar marxant. Resulta que tot i el seu domini de la llengua catalana, com que no posseïa la titulació del nivell c no es va poder apuntar per ser una docent més a les nostres escoles. Una titulació, que anys més tard passa a ser innecessària al ser reconeguda amb altres estudis.

I si tot aquest entorn indeterminat, indefinit, il·limitat i caòtic a part de no col·laborar a la formació de persones amb una forma: determinada, definida, limitada, harmoniosa i ordenada, tal com recollia Josep Maria Esquirol, expulsa part dels professionals que poden fomentar aquesta formació? I si, tal com ens vàrem quedar sense que aquesta gran filòsofa formi part de la xarxa educativa pública encarregada de formar ciutadanes i ciutadans d’aquest país, ens quedem sense altres persones per culpa de la incoherència del funcionament actual. Ja que no podem oblidar que de manera natural fugim d’allò caòtic i ens acostem a allò més harmoniós.

Alfons Vehí
About Alfons Vehí

Alfons Vehí és el pseudònim d'un professor interí More Posts

2 Comentaris on Educant en el caos (carta d’un docent desencisat)

  1. Totalment d’acord!!Gràcies per aquesta carta.
    un altra desencantada

  2. “Una client desencisada”

    Em fa mal llegir això, perquè malauradament forma part d’una realitat que es vol amagar. Em confirma coses que sovint veig i parlo amb el meu entorn. No sóc docent. Sóc mare amb filles que han passat per totes les etapes, i adulta estudiant de manera presencial un cicle formatiu. He viscut l’educació des de fora, i ara també des de dins, i la paraula incoherència surt sovint en les converses relacionades amb el sistema educatiu i en les accions que es fan al centre per part de gairebé tothom.

    Un sistema enquistat de costums i normes que sovint ratllen la falta total d’ètica professional.

    I és molt trist llegir el cas de la doctora que no va accedir a una plaça de docència estant qualificada encara que sense títol. Algú s’ha mirat el nivell real dels estudiants de Batxillerat que tenen convalidat de manera directa el nivell C?

    M’encantaria, des de la banda oposada (la de “clients” usuaris) poder tenir una conversa amb l’autor d’aquest article.

    Gràcies per la valentia.

    Mont

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*