Educar i aprendre en un marc de crisi civilitzatòria

Cal preguntar-se si la cultura, valors, pràctiques i coneixements que avui persegueix l'educació formal, en el marc de l'escola i les institucions educatives, estan a l'altura del cicle històric que vivim o si, més aviat, s'instal·len en la reproducció de la cultura dominant, formant, aleshores, part dels problemes i no de les solucions.

Yayo Herrero
 
 
 

Els éssers humans han intentat transmetre als nens i nenes les maneres de comprendre i d’intervenir en la realitat, de manera que es garantissin l’estabilitat i permanència de les societats en aquest temps i en aquest lloc.

A mesura que les societats humanes han anat sent més complexes, els coneixements i valors s’han començat a transferir de forma més ordenada i selectiva, controlant els seus continguts i el seu abast. Aquest intent conscient i regulat de transmetre i reproduir el que es considera valuós es diu avui “educació formal”, i pretén propagar una cultura comuna que facilita el govern de les persones i les prepara per a la seva incorporació al sistema de reproducció social.

Sembla, per tant, important que l’educació sigui conscient del context en què es desenvolupa i dels problemes reals que s’hi donen i que condicionen les possibilitats de reproduir la societat en condicions justes. Vivim un moment de profundes incerteses. Ens trobem davant d’una crisi civilitzatòria que té expressions ecològiques, polítiques, culturals i socials, totes elles interconnectades. No és possible obviar aquesta crisi multidimensional si es vol entendre el món que habitem i educar integralment persones crítiques, autònomes i capaces d’afrontar, amb intel·ligència i humanitat, aquests moments de canvi accelerat.

En els inicis del segle XXI, les diverses expressions de la crisi qüestionen el paradigma que ha dominat des de l’inici de la Modernitat. La mundialització del capitalisme, el creixement demogràfic i la revolució tecnològica en l’àmbit de la informació i la comunicació han desencadenat una expansió il·limitada del desig de consum i de les demandes econòmiques que han provocat un augment enorme de la pressió sobre els recursos de la natura, l’alteració profunda dels cicles naturals i la superació dels límits físics del planeta. Es pot dir que els éssers humans hem omplert el planeta que habitem.

La situació de translimitació es plasma en múltiples fenòmens interrelacionats: el declivi de recursos fòssils, minerals i pesquers; el canvi climàtic; l’alteració de les dinàmiques cícliques dels sistemes hídrics o dels cicles del carboni o del fòsfor; la pèrdua de biodiversitat, etc.

Però a més, aquesta hecatombe de la natura no ha generat riquesa per a les majories socials, sinó que ens situem en un món marcat per l’aprofundiment de les desigualtats en tots els eixos de dominació. Les societats presenten importants desigualtats de classe, gènere, pobles, ètnies, religions, cultures i civilitzacions. Les diverses manifestacions de la crisi econòmica, social i política estan interconnectades i assenyalen a un conflicte sistèmic entre l’organització socioeconòmica i les bases materials i relacionals que sostenen la vida humana. La tensió entre seguretat, equitat i llibertat pren en el món actual trets específics. En un món amb els límits físics superats, els valors de justícia, autonomia, benestar o llibertat han d’adquirir nous significats. En els països que es consideren desenvolupats, s’ha produït des de finals del segle XX, una profunda involució que augmenta la desigualtat i qüestiona drets socials adquirits i erosiona la democràcia.

A escala mundial, segueixen vius mecanismes d’explotació, de vell i nou tipus, i en molts països les necessitats bàsiques no estan cobertes, la democràcia és inexistent o precària i les formes de convivència fomenten el conflicte, la violència, l’exclusió i la pobresa. Alhora, assistim a l’emergència d’una mobilització social que busca solucions als problemes de sostenibilitat, equitat i democràcia, que reflexiona sobre els problemes que afrontem i sobre el disseny de nous contractes socials en què capiguem tots. En molts àmbits, s’indaga sobre el que podria ser una vida bona, sobre models alternatius de convivència i cohesió social, sobre l’articulació de societats equitatives i diverses o sobre la reconversió cap a models socioeconòmics justos i compatibles amb la dinàmica de la natura.

En definitiva, ens enfrontem amb un futur incert, en què probablement no funcionaran les nocions i les pràctiques que han marcat l’edat moderna, pel que és previsible -i necessari- que les persones i les societats hagin d’afrontar canvis profunds en plans diversos, si volen conservar i desenvolupar una vida personal i social dignes. A més, és urgent fer-ho. Cal preguntar-se si la cultura, valors, pràctiques i coneixements que avui persegueix l’educació formal, en el marc de l’escola i les institucions educatives, estan a l’altura del cicle històric que vivim o si, més aviat, s’instal·len en la reproducció de la cultura dominant, formant, aleshores, part dels problemes i no de les solucions.

Encara que l’educació, òbviament, no és l’única responsable de transformar una cultura en guerra amb la vida, el sistema educatiu no pot romandre aliè a la necessitat de modificar dràsticament la percepció i la relació dels éssers humans entre ells i amb la natura. Cal que a l’escola s’aprengui, per exemple, l’organització cíclica que permet la regeneració i el manteniment de la vida; es coneguin altres indicadors que superin la limitada comptabilitat monetària i donin compte dels fluxos reals d’energia i materials; s’incorpori el coneixement sobre la història i l’evolució del territori i els ecosistemes; es visibilitzi, valori i reparteixi la cura i la reproducció de la vida humana… És imprescindible que, també des de l’educació, s’entenguin, desenvolupin i ensenyin les implicacions centrals de la insostenibilitat. Evidentment, no és l’únic agent transformador, però el seu paper en la creació de nous imaginaris és inqüestionable.

Una educació preocupada per la resolució dels problemes culturals, socials, econòmics i ecològics, una educació que es bolqui en la consecució del benestar per a tots i totes, no pot obviar la situació de previsible col·lapse ecològic en la qual podem incórrer si no som capaços d’impulsar amb urgència importants canvis econòmics, culturals i socials. Hi ha qui pensa que plantejar aquests problemes als nens i nenes és molt dur. Acceptant que la forma d’abordar-los no pot ser igual que amb les persones adultes, entenem que no se’ls pot mantenir en la ignorància. Es tracta del seu món, del present i del futur. No podem negar-los aquest coneixement i la capacitat de triar com actuar davant d’ell, sempre deixant clar que som els majors -i sobretot alguns grans- els responsables del desastre, i que a més existeixen possibles sortides. Abordar sense embuts la crisi global pot convertir l’escola en un espai de coneixement, resistència i esperança de canvi.