Educar i avaluar: per a quina societat?

Sempre he pensat que si l’ESO era obligatòria i servia per preparar a la vida activa i social, no era coherent que hi hagués persones que visquessin entre nosaltres sense una titulació obligatòria per llei.

Joan M. Girona
 
 

Darrerament la paraula avaluació està sortint força en debats, articles, propostes, projectes… Se’ns parla d’avaluar l’alumnat, se’ns parla de la necessitat d’avaluar el professorat. No negarem la necessitat de l’avaluació de les activitats que es fan arreu, per tant no ho negarem tampoc per al món de l’ensenyament. Hem d’avaluar professorat, alumnat, centres escolars, el sistema sencer… Però, com ha de ser? Els mitjans van informar de l’avaluació voluntària del professorat que lligava resultats amb incentius econòmics, que ja vam comentar. No hauria de ser d’aquesta manera.

Avaluar, avaluar-nos per a què? Vivim en un sistema socioeconòmic que ens demana educar consumistes que trepitgin els del costat per aconseguir millorar la seva situació individual. És la visió de l’educació que tenen empreses i banca i que, a vegades, volen introduir a les escoles mitjançant subvencions. Ho acceptem de manera passiva o plantem cara? La Plataforma per una Educació en Economia Crítica vol impugnar el conveni d’Ensenyament sobre Educació Financera a les escoles acordat amb l’Institut d’estudis financers de la gran banca.

L’educació és responsabilitat de tota la comunitat, diem sovint, però haurem de tenir en compte que la comunitat la formen totes les persones que viuen amb nosaltres. I sembla que moltes de les que tenen el poder polític, encara que l’hagin assolit democràticament, no estan al servei de la comunitat sinó al servei dels poderosos; d’aquells que tenen el veritable poder i que no ensenyen gairebé mai les seves cares. No parlem de conspiracions, parlem dels banquers i de les persones que posseeixen fortunes gràcies a l’especulació financera. Aquestes no les hauríem de considerar de la nostra comunitat. Aquestes ens parlen només de la cultura de l’esforç que fomenta l’individualisme i la competitivitat. Als membres autèntics de la comunitat, que som majoria, ens agrada la cultura de la solidaritat que promou la cooperació i les capacitats de cadascú. A les que controlen el poder els interessa, per exemple, les proves PISA que responen a les exigències del món empresarial (PISA és un invent de l’OCDE) i per tant promouen uns resultats pragmàtics dels estudis. Una orientació que va introduir al món universitari, el curs 2010-11, el famós pla Bolonya establert a nivell europeu. Tot allò que no és rendible per al sistema capitalista no cal que s’aprengui, no cal que s’estudiï. No caldrà, doncs, dedicar-hi recursos públics ni privats.

Hauríem de pensar seriosament què avaluem, per a què avaluem i al servei de què o de qui ens posem en avaluar professorat o alumnat.

Sempre he pensat que si l’ESO era obligatòria i servia per preparar a la vida activa i social, no era coherent que hi hagués persones que visquessin entre nosaltres sense una titulació obligatòria per llei. Els carnets d’identitat s’han de donar en funció de l’alçada mínima dels habitants del país? La gran majoria de persones no som capaces de viure i conviure, els objectius últims de l’ESO, dins la societat catalana o espanyola? En canvi la titulació obligatòria, el graduat, no el té tothom. Pràcticament una quarta part dels habitants del país no tenen la titulació mínima. No són ciutadans o ciutadanes de ple dret? No tenen les competències exigibles per conviure?

Al llarg de la meva vida professional he estat tutor a Primària i a Secundària. Tots els cursos que vaig fer de mestre de vuitè d’EGB o tutor de Quart d’ESO –que han estat bastants– vaig lluitar per aconseguir que tothom aprovés i es gradués. No sempre ho vaig aconseguir, companys i companyes valoraven més els resultats acadèmics que les competències assolides, més els nivells suposadament exigibles que les necessitats de l’alumnat per continuar endavant amb la seva vida.

Em fa pensar amb el poder que el sistema ens atorga al professorat. Podem decidir una part important de la vida del nostre alumnat. Que aprovi o no l’ESO té efectes pràctics significatius; suspendre’l no és tan greu com un error sanitari però també té una repercussió important per a la vida del noi o noia, pel seu entorn proper i per les seves expectatives de futur. Les avaluacions de quart d’ESO són força dures per al professorat implicat. El poder que tenim a les mans, la responsabilitat que hem d’exercir, no es pot viure de manera simplista. També compta l’empatia, posar-nos en la pell del nostre alumnat. Quina frustració no aprovar l’ESO, amb el perill de deixar els estudis, de tenir poques possibilitats per trobar una feina, de veure compromès un futur il·lusionant, d’augmentar-li les incerteses… És quelcom important. Cal pensar-hi.

Per completar el paràgraf anterior afegeixo que hem de distingir entre ensenyament obligatori i post obligatori. A l’obligatori hauríem d’avaluar processos i no continguts o resultats. Hauríem de pensar que cada adolescent ha d’aprendre el màxim que pugui però no és imprescindible arribar a uns nivells preestablerts. Qui pot quatre ha d’assolir quatre i qui pot nou, ha d’arribar al nou. Des d’aquesta perspectiva, coherent amb els criteris de l’ESO, el nombre de persones que assolirien la titulació bàsica augmentaria sensiblement.

A l’ensenyament postobligatori, per tant voluntari, els criteris han de ser diferents. No es pot aprovar qui no arriba als mínims exigits per ser fuster, advocada, metge o mecànica.

S’ha obert un petit debat sobre les proves diagnòstiques i de competències. La manera com avaluen és suficient? És correcta? La capacitat de treball en equip, la competència crítica, l’autonomia en el treball, les habilitats en col·laborar, en solidaritat, en empatia… no són aspectes prou importants per tenir-los en compte? Diria que són aspectes oblidats en les avaluacions externes, uns aspectes educatius de primer ordre que no es tenen en compte. Conscientment? Perquè estan en contradicció amb la ideologia del sistema imperant a la nostra societat? Un bon matemàtic que trepitgi els companys per aconseguir un lloc de treball més alt és el model que volem? Doncs aquesta persona traurà una bona qualificació a PISA o a les proves del Departament.

Afegeixo, per acabar, una possible conseqüència un xic perversa. Ateses les repercussions, per a les escoles (classificació de centres) i per a l’alumnat (titulació), que poden tenir les proves diagnòstiques que imposen la LOMCE i la LEC, pot haver centres que dediquin hores de classe a preparar-les, tal com es fa als batxillerats amb les proves de selectivitat. Segurament no és el que convé ni el que necessita l’alumnat.

La majoria de governs europeus i mundials, el de Catalunya no n’és una excepció, estan excessivament pendents dels resultats de PISA, que tenen un ressò no justificat. Molts governs volen acordar les polítiques educatives o escolars en funció d’una millora d’aquests resultats, i no en funció del que convé més a les persones que estan aprenent. Hem d’estar vigilants i jugar el nostre paper professional i ciutadà.

Joan M. Girona
Sobre Joan M. Girona

Mestre i psicopedagog Més articles