Educar La Manada: aprendre a pensar com a raó de l’educació artística dins el sistema educatiu

Educar La Manada és l'única eina que tenim perquè la barbàrie no continuï; educar en un grup d'assignatures que romanen marginades i que, paradoxalment, són les que ens salven, ens preparen i ens empoderen com a persones

María Acaso
 
 
 

M’agradaria fer l’exercici d’intentar recompondre l’educació que reben els protagonistes de l’últim escàndol judicial que ens assola. M’agradaria parar-me un moment per reconstruir aquesta escola dins la qual els nens i nenes estan es formen, a les aules on passen tretze anys de la seva vida, asseguts en incòmodes pupitres vuit hores al dia, i on sembla que escolten, que prenen apunts i, probablement, que aproven els exàmens.

Un sistema educatiu que, juntament amb el pes de molts altres dispositius, no és capaç d’ensenyar el més important que algú pot aprendre sent jove: aprendre a ser capaç de pensar per un mateix per inscriure’s a la realitat i transformar-la. Un sistema que, tants anys després, segueix sense saber ensenyar a pensar, segueix sense dur a terme la finalitat última de l’educació, que queda privada del desenvolupament del pensament crític que ens condueix a l’emancipació intel·lectual necessària per viure amb els altres.

Un sistema que continua perpetuant una educació artística desconnectada de la realitat social, quan potser és aquesta l’única àrea curricular que pot connectar els estudiants amb la capacitat per desenvolupar el pensament crític visual que els faci entendre’s com a ciutadans i impedir actes de violència extrema com els que hem viscut.

Perquè l’educació artística no pot continuar consistint en fer manualitats: ha de consistir en aprendre a pensar sobre el que ens envolta, problematitzar el que ens és donat i constituir, des d’aquí, un pensament no tutelat. L’educació artística ha de crear l’ecosistema intel·lectual, connectat amb les imatges però prolongat en totes les esferes del pensament, que impossibiliti actes de violència salvatge, sigui quin sigui el seu procediment i forma.

L’educació artística no pot consistir a seguir fent murals de fulles a la tardor ni a modelar un cendrer el Dia del Pare: ha de provocar en cada ésser humà el desig de pensar que ens ofereixi la possibilitat de generar un pensament propi i independent; un pensament que ens prepari per construir sabers, en clara relació amb la cultura i les representacions visuals, que no estiguin mediats per ningú més que per nosaltres mateixos. Processos que ens preparin per viure d’una altra manera, per decidir què volem o què no volem fer, valorant qüestions ètiques en la nostra presa de decisions.

L’educació artística no pot consistir en fer un collaret de macarrons: ha de apropar l’escola a aquells discursos visuals que no són accessibles però que són necessaris, relats que ens proposen formes de vida alternatius als que privilegien els mitjans i que ens alerten tant de la violència simbòlica com de la real, aquesta que es repeteix fins a convertir-se en norma. Ha de consistir en aprendre a gaudir del que és complex, estrany, lent i lleig, i en preguntar-nos per quina raó intenten que només gaudim del que és simple, estàndard i ràpid, i d’un tipus de bellesa canònica impossible.

De manera significativa, en un moment històric en què les imatges són furioses i no hi ha cap fre davant la violència que expandeix la pornografia mainstream heteronormativa, també vull pensar que molts de nosaltres no hem tingut la possibilitat de gaudir d’una educació artística que ens ensenyi a qüestionar aquest lloc de violència real a què les representacions visuals ens han conduït.

Recordem que, a bona part d’Espanya, l’educació musical i visual a l’educació Primària ha estat aniquilada del currículum escolar. En el precís moment en què les imatges furioses ens estan enfurismant, en el moment en què la insistència de les xarxes multipliquen la seva força i la seva potència anticrítica, just en aquest moment, algú decideix que l’educació artística només serveix per “distreure”.

Aprendre a pensar a través de les imatges i aprendre a pensar gràcies a les imatges; ser capaços de decidir de forma autònoma què és el que desitgem, què és el que volem fer: aquesta és la raó de ser de l’educació artística a l’escola. Perquè aprenguem no només a analitzar formalment els mons visuals que ens envolten, sinó també a pensar que les violacions col·lectives no consisteixen en el joc estètic que aquests mons visuals ens proposen.

Tots nosaltres hem fet murals per la festa de la primavera, hem fet dibuixos per al Dia de la Mare o hem pintat sense treva cercles cromàtics a l’etapa de l’ESO, de manera que pensar de manera autònoma, reflexionar sobre la cultura visual que consumim o preguntar-nos sobre les pràctiques habituals en el porno mainstream són processos que queden en suspens, desplaçats per les manualitats cosmètiques, les assignatures dures i els privilegis dels temes científics.

Educar La Manada és l’única eina que tenim perquè la barbàrie no continuï; educar, precisament, en aquest grup d’assignatures que romanen marginades i que, paradoxalment, són les que ens salven, ens preparen i ens empoderen com a persones. Perquè, més enllà de sentències justes i jutges honrats, allò veritablement important per frenar la violència sense treva és fomentar una educació emancipadora retornant les arts al centre del sistema educatiu.