El desplegament de l’escola inclusiva, una decepció rere una altra

La psicopedagoga encara no coneix l’Iker, l’Asya no té un espai on passar el dol migratori, a la Rocío l’atén una vetlladora i no una infermera, la Rosi falta molt però ningú ha pogut parlar amb la família... O prioritzem l’escola inclusiva o no avançarem com a societat.

Teresa Esperabé
 
 
 

iStock

Han començat els primers claustres d’aquest curs a tots els centres educatius de Catalunya. Tots i totes les professionals estem organitzant i planificant les prioritats per portar a terme una educació transformadora on els infants i els adolescents siguin el centre de la tasca educativa i tot l’alumnat gaudeixi d’una atenció personalitzada que li permeti créixer i desenvolupar-se com a estudiant i com a persona.

Per assolir aquestes finalitats tenim des de l’octubre del 2017 el “Decret de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu (una escola per a tothom, un projecte per a cadascú)”; des de llavors, com a mestra i com a delegada sindical he escoltat la reflexió de molts col·lectius de la comunitat educativa: docents, personal de suport educatiu, alumnat, famílies… i, tot que la majoria estem d’acord amb el seu marc teòric, hi ha molta decepció en la seva implementació. Un dels comentaris més freqüents és: “Si la inspecció, les direccions dels Serveis Territorials i el mateix conseller d’Educació, el Sr. Bargalló, estiguessin aquí una setmana sencera veurien que no es pot dur a terme aquest decret”. Durant aquesta reflexió intentaré donar exemples de la situació i més tard exposaré els motius d’aquest malestar i desencant.

El professorat i la resta de professionals de l’educació treballem amb molta dedicació, esforç i adaptant-nos a tots els canvis normatius, que no són pocs, entorns d’aprenentatges flexibles, projectes competencials, processos d’acció tutorial i orientació, personalització dels aprenentatges, plans de suport individualitzats, avaluació formativa i formadora…

L’alumnat gaudeix i aprèn molt de totes les experiències que li oferim, des d’estudiar l’entorn més proper (barri, poble…), organitzar recitals de poemes dels diferents països del món, crear un petit restaurant a l’hora del pati per la resta del centre fins a preparar unes olimpíades amb l’escola del costat… La veritat és que aquests aprenentatges significatius fan que l’alumnat millori els seus coneixements i les seves competències.

Les famílies participen cada vegada més activament dels projectes educatius dels centres mitjançant les AFA, les comunitats d’aprenentatge, les comissions mixtes… i així poden col·laborar en la construcció d’una educació inclusiva i comunitària.

A més a més d’aquests aspectes positius, vull expressar algunes de les dificultats i frustracions d’aquests darrers cursos per implantar una veritable escola inclusiva.

El personal vetllador és del tot insuficient i la seva situació laboral té una precarietat molt greu; aquest col·lectiu no hauria d’estar externalitzat. Manquen hores de personal de l’EAP, les psicopedagogues només van un dia a la setmana a les escoles i instituts, no poden detectar, identificar i fer seguiment de l’alumnat amb NEE. El menjador escolar, les extraescolars, les sortides, les colònies no tenen els recursos necessaris per atendre a tot l’alumnat amb garanties educatives.

Posaré alguns exemples concrets que passen a molts centres per explicar les limitacions del Decret del sistema educatiu inclusiu:

  • la psicopedagoga de l’escola encara no ha pogut parlar amb la Miggeni, una alumna nouvinguda amb problemes de parla, ni amb l’Iker tot i les dificultats d’atenció i concentració que mostra a l’aula.
  • ens han tret l’Aula d’Acollida i l’Asya no ha pogut disposar d’aquest espai ni ha pogut treballar el dol migratori, molts dies la veiem trista i apagada, la resta de companys i companyes la cuiden molt però no és suficient.
  • la Rocío ha patit molt perquè té una malaltia crònica complexa i encara no disposem d’una infermera escolar que faci les tasques sanitàries. La vetlladora l’ha ajudat tot el que ha pogut, i amb molta dedicació i estima, però sense la formació sanitària necessària, i és per tot això que moltes vegades la seva mare ha d’estar al centre per ajudar-nos amb la seva malaltia.
  • una altra situació que ens ha angoixat força han estat la continues faltes d’assistència de la Rosi: un dia estava malalta, un altre havia d’anar a ajudar al seu pare al mercadillo, un altre havia de cuidar al germà petit… si tinguéssim una integradora social que acompanyés la família i l’ajudés a desenvolupar les seves habilitats parentals segur que no estaríem en aquesta situació, els tutors/es només disposem d’una hora a la setmana per treballar amb les famílies i amb 26 alumnes a la classe no és possible fer un seguiment continuat.

Davant d’aquestes situacions hem de dir ben fort, que l’escola inclusiva sí i sí, però amb garanties, amb recursos personals, amb recursos econòmics i, si no, no té sentit, i tot i la nostra professionalitat no podem atendre l’alumnat tal com necessita i es mereix.

És imprescindible baixar les ràtios, tenir més personal de suport educatiu, una infermera escolar a cada centre, més temps per la coordinació entre els i les professionals…

Si el Govern i el Departament d’Educació no prioritzen l’Escola Inclusiva no avançarem com a societat. Volem fets i no només paraules.

Teresa Esperabé
About Teresa Esperabé

Mestra de l'escola pública des del 1993, majoritàriament ha treballat en centres de màxima complexitat. Responsable de Polítiques Educatives a la federació d'educació de CCOO. Membre de l'Associació d'Agents Educatius de Zona Nord de Nou Barris, 033educa i vocal de la Junta de l'AMPA de l'Institut Sant Andreu. Contact: Twitter | More Posts

12 Comentaris on El desplegament de l’escola inclusiva, una decepció rere una altra

  1. Totalment d’acord. Ara, es veia venir a quilòmetres!

  2. Inmaculada yenes // 06/09/2019 a les 10:53 // Respon

    Así es para una inclusión se deberían aumentar los ratios personal maestras de audición y lenguaje personal de orientación sicolos sicopedagogos y P.t y por qué ya puestos a soñar las llamadas sombras para casos muy extremos. Se destina muy poco presupuesto al sistema educativo muy poco y los colegios tanto públicos como concertados no pueden dar servicio muy a su pesar a los alumnos con necesidades especiales .
    Habría que fijarse en algunos colejios del país Vasco que han optado por otras formas como son las aulas inclusivas .
    Excelente artículo .

  3. Totalment d’acord! Tirem gràcies a la Bona voluntat del col.lectiu, però això S’ha d’aturar!!Inclusió si però amb recursos i menys ratios, si Us plau !!!

  4. Hem d’avançar en aquesta línia, fer que sigui possible, sinó simplement queda en una idea utòpica

  5. Parece mentira q los diversos colectivos docentes, sindicatos,etc, fueran tan ingenuos como para “tragarse la zanahoria” de la escuela inclusiva. No hemos salido del contexto de recortes en todos los ámbitos sociales, así q me resulta incomprensible q nadie se pudiera creer tal embuste. Era obvio q no era más q una excusa bonita, muy bien adornada con palabrería vacía, pero que tras el envoltorio sólo escondía unas enormes tijeras con las q recortar más aún. Regalito envenenado. Y es q siempre olvidamos aquello de q “rostro pálido tener lengua de serpiente”. Y lo más deprimente es que los sindicatos, con sus huelgas de 1 día, les hacen el juego, le consiguen al patrón ahorro de sueldos y todos tan amigos.

  6. Es cierto que hacen falta recursos. La lastima es que algunas escuelas se escudan en este argumento para dejar de lado la inclusion, cuando lo que en realidad lo que hacen es utilizar los escasos recursos para otras cosas, como por ejemplo, preparar a los alumnos de sexto para superar las competencias basicas, donde ponen todos los esfuerzos. Ojala todos pongamos de nuestra parte para que la inclusion sea una realidad.

  7. Aurora de Miguel // 07/09/2019 a les 16:02 // Respon

    I nosaltres com a col.lectiu q fem??? Queixar-nos i acabar fent,quan es convoquen vagues els sindicats no es posen d’acord entre ells,el professorat passa de les vagues perquè argumenten q no serveix per a res i q no volen q els descomptin diners però no aporten cap tipus d’alternativa de protesta i/o lluita ,simplement passen o diuen q no es pot fer res. De 40 professors/es del meu centre només 2/3 fem vaga,les concentracions fan pena de la poca gent q hi ha i els sindicats en comptes de replantejar-se q aq línea de queixa no funciona i q caldria estudiar altres vies es dedica només a convocar i portar pancartes i enganxines,ja han justificat la seva feina.
    El departament proposa projectes ambiciosos volent-se equiparar a Finlàndia o ves a saber on amb pressupostos propis del tercer món ( amb tots els meus respectes),i on no arriba el departament hem d’arribar nosaltres,si no hi ha infermera la vetlladora ja farà el q pugui,si no hi ha psicòleg el professorat ja farà el q pugui….i es fa,s’acaba fent,bé o malament la feina surt ,el departament es posa la medalla i nosaltres ens queixem però ho fem contribuint així a tot aq despropòsit. Trobo a faltar les veritables ganes de plantar-se,de lluitar com van fer als anys 80 per tenir una escola pública de qualitat,de canviar d’estratègies per tal q el departament no tingui més nassos q complir allò q promet,més prendre-s’ho seriosament els sindicats q són els q han de mobilitzar i organitzar la lluita però q acaben sent ,com els mitjans de comunicació,la continuació dels partits polítics fent veure q fan però sense fer realment.
    Fins q la comunitat educativa ( professors i famílies) no ens impliquem seriosament en plantejar-nos aconseguir allò q reclamem de forma contundent,compromesa i unitària podem passar-nos els propers anys queixant-nos ,plorant pels cantons,indignant-nos i el departament content pq sap q la feina,al cap i a fi,sortirà com sempre ,si surt bé o malament això és anecdòtic,el polític de torn s’haurà posat la medalla i nosaltres haurem contribuït a q se la posi.
    Menys queixar-se i més actuar,com? Buscant altres vies de protesta q no siguin les de sempre q ja es veu q no funciona i aquí els sindicats haurien de fer la seva feina,sortir de la seva posició de confort i buscar alternatives de lluita q aglutini a tot o pràcticament tot el professorat i famílies i q posi al departament entre l’espasa i la paret.Jo he estat afiliada a dos sindicats ,un em va semblar penós i no perdent l’esperança vaig anar a un altre ,ambdòs anclats en el sistema,molta pancarta,molta frase ingeniosa i res més,q ha sigut un fracàs la convocatòria de vaga? No passa res d’aquí tres mesos la tornem a convocar a veure si la gent s’anima,mentrestant anirem omplint el cupo de queixes i a fi de mes,a cobrar.

  8. Tota la raó. Un decret inclusió que no funciona bé ni a primaria ni a secundària i a la post-obligatoria practicament no existeix, ja que, des de el mateix dept, et deneguen el dret a demanar les proves adaptades per poder accedir a alguns graus, que per llei tenen el dret de demanar-les. Fa 2 mesos que espero resposta a un recurs d’alçada i res. Tots es tapen entre sí, encara que sapiguen que fan malament.
    Una decepció total del funcionament del departament d’Educació.
    Pilar(mare d’un fill amb NEE i funcionaria del dept d’educació en un institut)

  9. Maria Isabel Badia Puchalt // 08/09/2019 a les 21:57 // Respon

    Sóc mestra jubilada i veig que seguiu creient totes les promeses que fan els polítics com es creu un amant infidel: sabem que són mentida però tot i així ens il.lusionem cada vegada. I així ha de ser, perquè l’escola sense il.lusió no és res.

  10. L’escola inclusiva ni és una pastanaga, ni una utopia ni un regal enverinat… ES UN DRET DE TOT L’ALUMNAT; i els drets són imperatius que s’han de poder exercir.
    El mes que ve el decret tindrà 2 anys; tocaria reclamar-ne on calgui el seu desplegament d’acord amb les directrius i le passes que el propi Departament va aprovar dictant les disposicions necessàries.

  11. Totalment d’acord en tot.
    Però el temps es pot treure ampliant l’horari lectiu, per exemple, els nens i nenes acaben per Sant Joan i no tornen fins la Diada, una barbaritat! La conciliació, algo tant important,
    on és? A altres païssos europeos això no passa, per exemple. I així no cultivem la cultura de l’esforç.
    Però sobretot, i lo més important, falta moltíssima motivació, no de tothom, menos mal, però hi ha massa gent apossentada a les seves cadires…Això passa a tots els sectors i mentre no cambien mentalitats…uff qué dificil es possa tot

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*