El gest de Bescansa amb el seu nadó suscita un intens debat sobre maternitat, conciliació i drets

Algunes veus s'alcen contra la decisió per considerar que reforça la imatge de la dona com a cuidadora; altres creuen que és una forma de reivindicar que les cures són part de la vida

Marta Borraz - eldiario.es
 
 
 


La diputada de Podemos Carolina Bescansa ha estat una de les protagonistes del començament de la legislatura per haver portat el seu fill al Congrés dels Diputats. El gest ha generat comentaris de la resta de parlamentaris i controvèrsia a les xarxes socials. Un tema que engloba nombrosos matisos i posa de nou sobre la taula el debat sobre la conciliació familiar i laboral.

Bescansa no és la primera de fer-ho. Algunes altres dones també han portat els seus fills als parlaments. És el cas de la diputada del PSC Iolanda Pineda i de dos eurodiputades que van acudir al Parlament Europeu amb els seus fills en braços. El motiu que ha esgrimit la pròpia Bescansa és que no ha aconseguit encara que el nadó “s’enganxi” abiberó. I per això no l’ha deixat a l’escola bressol on hi té plaça o en la mateixa llar d’infants del Congrés.

Perpetua la dona cuidadora

Aquesta és, precisament, una de les crítiques que ha rebut la que s’acaba d’estrenar com a diputada. “Entendria que ho hagués fet per exigir que el Congrés s’impliqui, però ja hi ha llar d’infants”, sosté Yolanda Besteiro, presidenta de la Federació de Dones Progressistes. Per contra, prossegueix, “el que fa és contribuir a perpetuar la imatge que les dones estem obligades a cuidar“. La veritat és que Bescansa conforma una família monomarental, però l’absència del paper de l’home en el seu discurs ha estat un altre dels punts que han jugat en contra seu.

Obvia la figura del pare

“Defenso que les mares puguin criar els seus fills com vulguin”, ha explicat Bescansa. Però i la figura masculina –si és que n’hi ha–?, es pregunten moltes veus en l’intent de trencar amb el rol tradicional que provoca que el 95% de les persones que estan fora del mercat laboral per dedicar-se a les cures siguin dones. Per Besteiro, el seu gest danya la coresponsabilitat, el que defineix com una superació de la conciliació: “Tota la societat s’ha d’implicar en la cura dels fills, filles, persones dependents … les institucions i les empreses s’hi han de comprometre, però també els homes”.  En aquest sentit, l’artista, activista feminista i blocaire, Alicia Murillo, afegeix que “la criança no és una qüestió de la parella heterosexual, sinó de tota la societat”.

Socialitzar les cures

L’opinió de que Bescansa alimenta la idea que la cura correspon a la dona també convenç la professora de Dret Constitucional i investigadora en temes de gènere Mar Esquembre. Però al mateix temps identifica una dimensió simbòlica positiva, la de reivindicar que les cures són una part fonamental de la vida humana i intentar acabar amb la separació de l’àmbit reproductiu i productiu. “Tots dos espais sempre han estat separats i se n’ha primat un, el productiu, en què hi són ells, però cal començar a posar la cura en el centre de la vida”.

Per Carolina del Olmo, experta en sociologia de la criança i autora del llibre ‘On és la meva tribu?’, allò principal és que és una manera de mostrar “que la nostra societat viu d’esquena a les cures”. Del Olmo considera que quan abandonem l’àmbit privat per treballar, “donem la impressió que les criatures o les persones amb dependència o malaltes no existeixen”. Per això, matisa, “un nen al Congrés fa bé perquè ens fa adonar-nos que som éssers vulnerables, desperfectes i amb dependències”.

Obre un debat necessari

La també blocaire respon als que aquest dimecres han inundat les xarxes amb l’argument que “ho pot fer ella perquè és una privilegiada, però no altres treballadors normals”. De fet, l’ara diputada sol anar acompanyada d’una cuidadora, com ha fet en acudir a altres actes públics amb el seu fill.

Segons l’opinió de Del Olmo, és efectiu que “els que s’ho puguin permetre, facin bandera d’això” perquè “precisament ha aconseguit obrir el debat sobre què fer amb les persones que no poden portar els seus fills a la feina”. Tot i això, no nega que el risc del gest és “donar la impressió que fer-ho és qüestió de voluntat, quan hi ha gent per a la qual això és impossible”.

Solucions per a una criança millor

Davant el debat que suscita el gest de Bescansa sobre què fer amb la cura i la criança, que les institucions públiques i les empreses privades s’impliquin en la construcció d’escoles bressol és una de les mesures per les quals se sol apostar. Però Carolina del Olmo sosté que “l’externalització no pot ser l’única solució que se li doni a les cures”. En aquest sentit aposta, a més, per fomentar les baixes més llargues i les reduccions de jornada “sense penalitzacions dissimulades com, per exemple, que et canviïn de departament”.

No obstant això, va més enllà i apunta algunes receptes que, afirma, requereixen una mica més de temps: “Cal canviar el sistema perquè no estigui tan centrat en el laboral i productiu, reduir les jornades laborals i repartir les cures, entre gèneres i entre classes, però també amb altres persones com a amics, veïnes o treballadors contractats, si és necessari”. “D’alguna manera, Bescansa està fent responsable tot el Congrés d’aquesta cura”, analitza.

Murillo aposta per incloure en qualsevol activitat, i sempre que sigui possible, els nens i nenes. Per això, sosté, caldria adaptar els espais des d’un punt de vista arquitectònic i també fomentar un canvi de prioritats. “Ralentiztaríemos el procés productiu, sí, però acceleraríem la cura. Què volem posar per davant?”, es pregunta.

Per Isabel Serrano, membre de la Federació de Planificació Familiar Estatal, aquesta idea “no té sentit perquè els menors tenen dret a ser ben cuidats i els treballadors a desenvolupar la seva feina en condicions tranquil·les”. Per Serrano, “el que cal fer és conciliar la vida familiar i laboral, una cosa que té a veure amb moltes mesures més importants que endur-se el nadó a la feina”. Això sí, tant ella com la resta d’expertes i activistes consultades reiteren que les seves reflexions no suposen estar en contra o a favor del gest i el deixen en idees o dimensions del debat.

Reaccions dels polítics

Molts dels polítics que han acudit a la primera sessió del Congrés també han opinat sobre el tema. El ministre de l’Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, ha titllat la iniciativa de “lamentable”. En general, tant PP com PSOE s’hi han mostrat en contra: “El que cal fer és demanar que els homes i dones tinguem temps suficient per a atendre als nostres menors, o és que demanarem a les dones que es posin el nen a l’esquena a l’hora de treballar com fa 40 anys?”, es pregunta irònicament la secretària d’Igualtat dels socialistes, Àngels Álvarez.

A l’altre costat de la balança s’hi situa Beatriz Gimeno, feminista i diputada per Podem a l’Assemblea de Madrid. En la seva opinió és una acció política i de visibilització que “ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat que l’Estat s’involucri en la cura i, per exemple, es faci càrrec d’escoles infantils bressol”, afirma.

Aquest és un article publicat a eldiario.es