El Margalló i les escoles del Garraf amb ‘excés d’inclusió’

El Garraf va ser comarca pilot en inclusió, i 35 anys després el fet de no haver estès el seu model a la resta del país ha creat notables disfuncions en els seus centres educatius, relacionades amb l’efecte crida i l’alta concentració d’alumnes amb discapacitat(s). Parlem amb la directora d’El Margalló, l’escola de Vilanova i la Geltrú que va obrir el camí.

Víctor Saura
 
 
 

Alumnes d’El Margalló en una activitat anomenada ‘matins musicals’, on preparen un espectacle que a finals de curs ofereixen a les famílies | Foto cedida per El Margalló

Tot comença amb una ordre, de 14 de febrer de 1983, signada per Joan Guitart, l’aleshores conseller d’Ensenyament, per la qual El Garraf va ser declarada “comarca pilot, a efectes de la implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’Educació Especial establerts en la Secretaria General Tècnica, de 4 de setembre de 1981” (DOGC número 310). Era una ordre i un pla inspirat per Josep Maria Jarque, aleshores cap de servei d’educació especial, i havia de tenir una durada de tres anys per després avaluar els seus resultats i transferir-los a la resta del país. Però el pla va funcionar a mitges. L’experiència va ser considerada un èxit, es va mantenir a la comarca i es va a exportar a alguna altra com l’Alt Camp, però no a la resta del país. “30 anys de la integració i som on érem”, escrivia Jarque en un article publicat en aquest diari l’any 2014. Encara avui, El Garraf segueix sent la comarca inclusiva per excel·lència (n’hi ha d’altres sense cap centre d’educació especial, però cap amb tanta densitat de població), i això crea no poques disfuncions relacionades amb l’efecte crida, la massificació i la falta de recursos.

El curs 1983-84 s’obre l’escola pública El Margalló als afores de Vilanova i la Geltrú, una escola ordinària que absorbeix els alumnes que fins aleshores anaven a l’Escola Sant Miquel, un centre d’educació especial de la localitat. El Margalló és un centre d’una sola línia, dissenyat amb espais amplis i accessibles per adaptar-se a les necessitats dels infants amb dificultats motrius. Més endavant, s’incorporen altres centres d’infantil i primària públics amb projectes inclusius, com Llebetx (antiga escola del CEPEPC, també a Vilanova), Els Costerets i Riera de Ribes (Sant Pere de Ribes), Esteve Barrachina (Sitges), i moltes més, i quan a meitat dels anys noranta les primeres generacions d’alumnes amb discapacitat d’aquests centres arriben a l’etapa secundària la mobilització de les famílies aconsegueix que també els instituts de la comarca assumeixin el projecte inclusiu. Però amb limitacions.

“Diuen que som la comarca inclusiva, però no és cert”, assegura Cristina Rojas, directora des de fa cinc anys de l’escola El Margalló. El llistat d’arguments per sostenir una afirmació tan contundent és llarga, però abans de començar la directora subratlla que res del que comenti ha de ser llegit com un intent de posar en qüestió del model inclusiu. “La inclusió és possible i és positiva per tots els alumnes, i la prova és que El Margalló és una escola per a tothom”.

Un 20% de l’alumnat amb discapacitat

Però tornem als greuges. Un dels principals problemes és l’etapa secundària. És cert que no hi ha alumnes al Garraf escolaritzats en centres d’educació especial, però això és també perquè alguns són enviats a centres de fora la comarca, com els que hi ha a Vilafranca del Penedès (Delta Espiga) o d’El Vendrell (Garbí), “els quals estan saturats”, diu Rojas. Diversos exalumnes d’El Margalló han fet aquest camí. Pel seu disseny arquitectònic tan accessible (rampes, aules, lavabos i espais de menjador adaptats), El Margalló atrau gairebé tots els casos d’alumnes de la comarca (i de fora) que necessiten cadira de rodes i altres aparells associats. Alguns són alumnes amb pluridiscapacitats. No hi ha cap centre de secundària capacitat per fer el mateix.

El Margalló té quatre SIEI (suports intensius per l’escolarització inclusiva), dels quals un per a l’etapa infantil (hi estan adscrits els alumnes de P-3 a P-5 amb dificultats greus d’aprenentatge), i tres per la primària. Cada SIEI vol dir una mestra i una educadora. I una aula. Entre les quatre sumen 29 alumnes siei, als quals cal afegir 13 alumnes més amb necessitats educatives per discapacitat intel·lectual que estan el 100% del temps amb els seus grups d’edat, amb algun suport puntual de vetlladora o educadora. En total, doncs, 42 alumnes sobre un conjunt de 217, pràcticament el 20%. I entre els que no tenen discapacitat també n’hi ha uns quants amb necessitats de suport per motius socials. De les tres SIEI de primària, dues tenen adscrits alumnes amb afectacions greus i permanents, els quals s’ajunten amb la resta de companys només en moments assenyalats (com festes, sortides i colònies). L’altre SIEI té adscrits onze alumnes, amb més autonomia i desenvolupament cognitiu, i que per tant alternen més les activitats específiques amb les dels grups ordinaris.

Revisant arxius antics, Rojas ha trobat un document on es diu que el curs 2008/2009, o sigui just abans de les retallades, a El Margalló hi havia 32 alumnes d’educació especial adscrits a sis USEE, les quals comptaven per tant amb sis mestres i sis educadores. Ara tenen tres alumnes menys i quatre professionals menys que aleshores.

“La norma està massa estandarditzada, perquè diu que hi pot haver 10 alumnes per SIEI, però si tens alumnes amb afectacions greus i permanents aquesta ràtio és insostenible, donada l’atenció súper personalitzada que necessiten”, continua Rojas. Són infants amb un elevat grau de discapacitat, alguns s’alimenten per botó gàstric, o van amb bolquers, o necessiten medicació, o no tenen parla, o fan crisis epilèptiques, o tenen trastorns de conducta associats. Aquests alumnes no s’estan nou anys al centre, sinó onze, ja que a la major part els fan repetir un curs durant l’etapa infantil i un altre durant la primària. I de vegades són dotze, ja que davant la dificultat de trobar una sortida a la secundària alguns tri-repeteixen, la qual cosa crea una sobreràtio en el grup de sisè.

“L’escola inclusiva s’ha de cuidar”

Cristina Rojas és una ferma defensora del model inclusiu. “Jo veig cada dia la naturalitat amb què uns i altres es tracten, i és fantàstic, som una escola inclusiva i estem orgullosos del nostre centre, de la seva humanitat, dels nostres alumnes i del nostre projecte educatiu… però s’ha de fer bé, s’ha de cuidar”. Té la recança que algun dels seus alumnes amb necessitats de suport intensiu no està rebent tot el que necessitaria per falta de recursos humans. “Hi ha la idea que El Margalló és un centre amb molts recursos i un professorat molt format, i això tampoc és veritat”, continua. El claustre que va començar aquella aventura el curs 83/84, passant per un concurs específic, s’ha anat jubilant i pràcticament ja no queda ningú. Els docents que han anat arribant han rebut formació, però a la vegada han vist com desapareixien alguns especialistes que formaven part de l’equip en els primers temps, com el logopeda o el fisioterapeuta.

“Si l’escola El Margalló continua sent un referent en inclusió és gràcies a l’actitud del claustre, que creu i confia en aquest projecte. Aquesta actitud és la que s’ha anat encomanant al personal (docent i no docent) que s’ha anat incorporant durant els últims anys i que arriba a les famílies quan vénen a conèixer l’escola”, afegeix la directora.

També es troben amb molts problemes mèdics, d’ordre molt divers, sense el recurs d’una infermera escolar, que fa anys que reclamen, i molt sovint s’han de coordinar amb els pediatres dels seus alumnes o amb especialistes que es troben a centres hospitalaris de Barcelona. “Ens cal personal sanitari que tingui l’autoritat per demanar a les famílies informes mèdics i que comprovin l’estat de salut dels alumnes”, diu Rojas. Fa un parell de cursos va morir una alumna després d’haver estat ingressada a la unitat de pal·liatius de l’Hospital Sant Joan de Déu. La mort va tenir lloc mentre era a casa, però podia haver passat al centre. Arran d’això el claustre del Margalló va rebre una formació en acompanyament al dol, “gràcies a la inspectora del centre i al departament”, puntualitza la directora.

“Quan demano més recursos em diuen que tenim els que ens corresponen com a centre ordinari que som, però aleshores jo els dic que ens posin un altre nom; però que la nostra catalogació [centre de tipologia B: complexitat normal] està molt lluny de la realitat. No som una escola d’educació especial, però a les nostres SIEI tenim alumnes amb afectacions greus, alguns dels quals necessitaria més una infermera que una docent. Però tenim la dotació econòmica d’un centre ordinari d’una línia. I per exemple tenim una administrativa que compartim amb un altre centre, quan aquí tramitem 42 beques MEC; o les hores d’equip directiu, que són les mateixes que per una escola ordinària d’una sola línia sense la complexitat i singularitat de la nostra, sovint he de suspendre les meves hores de docència perquè hi ha algun motiu que ho requereix”, afegeix.

On és l’EAP? I el CSMIJ? I el CREDA?…

Al Garraf els directors dels centres públics d’infantil i primària estan formant un grup de coordinació, i dins d’aquest grup han creat una comissió inclusiva. Segons explica Rojas, el que han pogut constatar fins ara és que comparteixen problemàtiques molt similars, fruit de l’excés d’inclusió que tenen molts d’aquests centres. Un problema molt comú és l’escassetat de suports que els ofereix el sistema en relació amb l’alta concentració d’alumnes amb necessitats de suport. Diversos centres constaten que els professionals de l’EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) haurien de tenir més hores per romandre al centre i fer observació a l’aula i al pati, i assessorament al professorat i les famílies. “Estan saturats, es passen la meitat de l’any fent informes pels alumnes de bressol que han d’entrar a P-3, i l’altra meitat pels alumnes de sisè que han de passar a secundària, i mentrestant què passa amb el dia a dia o els casos sobrevinguts?”, es pregunta Rojas.

Més difícil encara resulta la coordinació amb el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil), que alguns directors arriben a qualificar de “desaparegut” perquè ha canviat diversos cops de referent. El CREDA ofereix poques hores de professionals per la quantitat que es demanden. Amb els serveis socials dels municipis, la comunicació és fluida segons de quin es tracti, i en altres casos és força més complexa; amb els CDIAP (que no depenen d’Educació, sinó d’Afers Socials), tres quarts del mateix; etc. “En tots aquests serveis externs al centre trobem persones que donen el millor d’elles mateixes, però no és suficient a causa de l’alt nombre d’infants per atendre i la manca de personal –considera Rojas–. El motiu sempre és el mateix: uns pressupostos prorrogats”.

El curs passat es va plantejar un altre problema relacionat amb l’espai del migdia, ja que l’alta concentració d’alumnes que requereixen atenció individualitzada obliga a tenir més monitors de menjador, i això òbviament encareix el servei. Alguns infants necessiten alimentació via botó gàstric i d’això se n’ocupen els monitors (molts dels quals, sense més formació prèvia que les explicacions de les famílies o d’altres companys). L’empresa adjudicatària va demanar autorització per augmentar el preu, i el Departament els hi va concedir a 9,38 euros per dia (habitualment hi ha el topall de 6,20 euros). La resistència del centre va impedir que finalment s’apliqués aquest preu (“cap família hauria de pagar un preu diferent del que es paga a la resta d’escoles públiques pel fet de tenir els seus fills en una escola inclusiva”, opina Rojas), i aquest curs el Departament ha assumit el cost dels monitors de menjadors extra que calen per donar un bon servei a tots els alumnes del centre.

Una foto penjada al vestíbul d’El Margalló, de quan va celebrar els 25 aniversari | VS

 

7 Comentaris on El Margalló i les escoles del Garraf amb ‘excés d’inclusió’

  1. Africa Carrillo Ruiz // 28/03/2019 a les 7:33 // Respon

    Bon dia, quan es comencen a anomenar a l’article les primeres escoles inclusives de les poblacions del Garraf, a Sant Pere de Ribes va ser l’escola Els Costerets, que va ser la primera escola del poble que va tenir una SIEI ( abans anomedada USEE).
    Si a l’article es resalta a cada població la primera escola de la població que va emprendre aquest repte l’haurien d’haver anomenat com a tal.

  2. Mercè. VNG // 28/03/2019 a les 10:15 // Respon

    He estat mestra del Margalló des del 1r curs (83–84) fins que em vaig jubilar.
    En general l’article és molt correcte, diu veritats com catedrals.
    És molt trist que encara s”estigui pitjor que els primers anys.
    No estem parlant de màquines ni de robots, estem parlant de persones (alumnes, professionals, famílies…).
    Algun dia l’administració reaccionarà?
    Francament, ho dubto i parlo amb coneixement de causa.

  3. Equip SIEI - Institut Baix a mar // 29/03/2019 a les 15:46 // Respon

    Pel que fa a l’article, primer de tot felicitar perquè reflecteix una realitat sobre el tema de la inclusió en la comarca del Garraf, teòricament, la comarca “més” inclusiva.
    Tot i així, ens agradaria fer esment un aspecte: en l’article es comenta textualment “… Alguns són alumnes amb pluridiscapacitats. No hi ha cap centre de secundària capacitat per fer el mateix.” Voldríem rectificar aquest punt perquè sí que existeix un centre de secundària que té una SIEI amb alumnes pluridiscapacitats i bastant afectats (mobilitat reduïda, discapacitats sensorials, discapacitat intel.lectual severa, crisi conductuals i agressives, alumnes sense parla, trastorns d’espectre autista (TEA), alumnes que porten bolquers…), concretament estic parlant de la SIEI de l’Institut del Baix a mar. Precisament, molts dels alumnes que surten del centre del Margalló van a parar a la nostra SIEI perquè és l’únic recurs que hi ha per aquests alumnes.
    Aquest curs ens trobem amb una situació semblant a la vostra i molt alarmant: cada cop més alumnes, més afectats i amb menys recursos. Concretament aquest curs tenim 13 alumnes per UNA sola SIEI. Primer, ens passem de la ràtio establerta. Segon, tenim problemes d’espai. Tercer, com hem comentat abans, es tracta d’alumnes que necessiten una atenció molt personalitzada i que, per tant, necessiten més recursos que alumnes de qualsevol altre SIEI. Som com un centre d’educació especial dins un institut i per això no se’ns hauria d’etiquetar com una SIEI, sinó que s’hauria de fer una categoria diferent que reconegués la realitat que tenim al nostre centre.
    Tot i la falta de recursos, des del centre treballem la inclusió dels nostres alumnes i creiem en aquest model. Els nostres alumnes formen part del centre i interaccionen amb tots els companys de l’institut a l’hora del pati.També fan amb el grup ordinàri matèries concretes com educació física, projectes, hort… sempre d’acord amb les seves capacitats i acompanyats de professionals de la SIEI. Estan totalment acceptats i normalitzats per a tots els alumnes del centre i és per això que creiem que la única manera de fer inclusió real és que aquests alumnes estiguin a un centre ordinari i no en un centre d’educació especial.
    Però la inclusió només és possible si es reconeix la realitat concreta i si es parteix dels recursos necessaris per atendre a cadascuna de les necessitats dels alumnes.
    Convidem a les persones que han fet l’article, així com al conseller d’educació, Josep Bargalló, o a qualsevol persona responsable del departament d’educació, a visitar la SIEI del Baix a mar per tal de que coneguin la realitat de la nostra SIEI, que pel que veiem, és totalment desconeguda.

  4. NÚRIA RAJADELL PUIGGRÒS // 30/03/2019 a les 8:14 // Respon

    He tingut la possibilitat de conèixer El Margalló com a tutora de pràctiques del grau de Pedagogia de la Universitat de Barcelona i vull agrair públicament la gran feina que fan tots els professionals que hi treballen -i us asseguro
    que conec moooooooooolts centres educatius !!- però també ressaltar que tota la gran feina que fan a l’escola després queda sovint frenada quan marxen de l’escola i han de passar a la Secundària, ja que es disposa encara de massa pocs recursos humans, materials i econòmics, més enllà de la SIEI del Baix a Mar o bé de Tegar, centre que també tinc la sort de conèixer i que aprofito per felicitar també a tots els grans professionals que hi treballen.

  5. Puntualitzar que els CDIAP depenen de Salut no Affers social. CDIAP i CSMIJ e coordinen amb EAP. L’EAP amb total seguretat està en saturació però la informació és incorrecta en tant en quant els informes de P3 i Secundària coincideixen en el temps, i es fan altre moltes gestions, activitats i tasques.

  6. És una lluita eterna…el meu fill va estar déu anys al Llebetx i els problemes han sigut sempre els mateixos, manca de recursos per fer efectiva l’inclusio, no es podrà fer mai, fins que no hagi una dotació efectiva de recursos i ara què hem iniciat la nova etapa a l’institut ens trobem la mateixa dificultat, sort que abans a l’escola i ara l’institut trobem professionals implicats que lluiten per intentar fer una inclusió efectiva, grans professionals i grans persones, però les dificultats són sempre les mateixes, després alguns s’ompliran la boca amb la paraula inclusió i que macus que som, sobretot aviat que ve la festa de l’inclusió i ara amb la festa de l’autisme.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*