El TDAH, els medicaments i les diferències

La pastilla farà que l’infant o l’adolescent aparegui més tranquil a casa i a l’escola o l’institut, però la causa o les causes que li provocaven la necessitat de bellugar-se contínuament continuen allí, no les hem esbrinat i amb la medicació serà més difícil saber-les.

Joan M. Girona
 
 

Joan M. Girona és mestre i psicopedagog

Moltes vegades sentim dir que als centres escolars hem de fer de tot: hem d’atendre altres situacions a més de les estrictament acadèmiques o escolars. Diria que és lògic que passi perquè la criatura que està aprenent, aprèn dins de la seva circumstància, enmig de les seves situacions, de la seva motxilla cultural i emocional. I entre les moltes circumstàncies que l’envolten hi ha la salut i les malalties.

Vaig tenir un trauma de petit i no puc fer deures…

Si no es pren la pastilla no pot atendre a classe.

Aquesta feina (mal feta) la va fer abans de prendre’s el medicament.

Jo tinc TDA, per això em porto malament.

Aquestes frases les he escoltades a famílies o als mateixos alumnes. Avui es parla molt (potser massa) dels TDAH i d’altres trastorns. Deixarem de banda la discussió sobre si el TDAH existeix, si és un trastorn, un símptoma o una malaltia. És una discussió important però que escapa a les intencions d’aquest escrit.

Sembla que tenim la tendència a catalogar, a encaixonar a cada criatura, a cada persona amb una definició que la delimita, que la determina, que la fa finita, i les persones amb les nostres diferències no podem quedar reduïdes a un caixonet. En aquesta línia és preocupant la quantitat de nens i nenes o adolescents diagnosticats amb el ja tristament famós TDAH. Si acceptem que totes les persones som diferents, que n’hi ha de més altes i de més baixes, de més tranquil·les i de més nervioses… si acceptem que cadascuna aprendrà caminar, a llegir… quan li toqui segons el seu procés maduratiu, no quan ho digui una normativa o una estadística… aleshores acceptarem que hi ha criatures amb diferents graus d’atenció, de capacitats per estar atentes; hi ha criatures capaces d’aguantar unes quantes hores de classe i d’altres que no…

A la nostra societat actual li agrada encaixonar, com dèiem, i buscar alternatives o solucions fàcils que ens homogeneïtzin el màxim possible. És més fàcil intentar explicar les diferències o els comportaments buscant causes que acceptar-los tal com són. Volem que un comportament un xic diferent tingui una explicació clara i una forma també clara i fàcil de canviar-lo i fer-lo més “normal”. Ens costa menys que acceptar-lo, entendre’l, ajudar-lo o compartir-lo.

A algunes criatures i adolescents excessivament moguts i amb dificultats d’atenció se les diagnostica de TDAH. I a la majoria reben un tractament farmacològic. Els medicaments poden ser útils per a moltes malalties malgrat els seus efectes col·laterals, però cal estar molt atents a aplicar-los de manera indiscriminada, tot fent el joc als laboratoris o a les farmacèutiques que hi guanyen cada dia més gràcies a alguns diagnòstics interessats. Medicaments per a la pressió o contra el colesterol, per exemple, es recepten cada vegada per a indicadors més baixos.

Per què enlloc de recórrer a la medicació, a les escoles no intentem prèviament canviar la manera d’organitzar les classes? La manera de distribuir els espais i els temps escolars? I a les llars, per què no pensem a jugar amb els fills, a estar més hores amb ells? Que no passin tant temps sols o soles, o acompanyats per les pantalles tàctils. La medicació podria ser útil si aquestes actuacions preventives no es poguessin fer… però diria que a molts centres i a moltes llars es poden dur a terme.

Si acostumem a l’infant a dependre d’una pastilla li prenem part de la seva autonomia, el privem d’avançar per anar superant el suposat trastorn, les seves reals dificultats. Hi ha alternatives, hi ha teràpies que no impliquen una medicació llarga i contraproduent. Perquè els efectes col·laterals de la medicació continuada no són poca cosa. La majoria limiten la percepció de les emocions, fa als infants menys sensibles, menys capaços de sentir i per tant d’expressar el que senten. Estaran més quiets, es portaran millor (segons la terminologia majoritària) però seran menys ells mateixos.

Quan una criatura es mou i no presta prou atenció hem de pensar que pot ser degut a múltiples causes; caldria pensar-les, buscar-les… la solució fàcil de la pastilla farà que l’infant o l’adolescent aparegui més tranquil a casa i a l’escola o l’institut, però la causa o les causes que li provocaven la necessitat de bellugar-se contínuament continuen allí, no les hem esbrinat i amb la medicació serà més difícil saber-les. Quan tenim febre o una mica de mal de cap moltes persones es prenen un analgèsic: la febre baixa, el malestar minva però som conscients que la causa o el motiu de la febre, del dolor, l’analgèsic no l’ha curat, només ha apaivagat els símptomes.

Hi ha persones joves i no tan joves que beuen alcohol per desinhibir-se, per superar la seva timidesa, per millorar les seves relacions socials. Els medicaments que afecten el cervell actuen de la mateixa manera que l’alcohol, l’intoxiquen i provoquen canvis de comportament, no curen res, no canvien res i, a la llarga, com l’alcohol poden provocar resultats no esperats.

La família i l’escola notaran més tranquil·litat quan el noi o noia prengui la seva medicació, però això repercutirà en l’autoestima de l’infant. Quan segreguem alguns alumnes perquè aprenguin en grups reduïts estem atemptant a la seva pròpia autoestima: de manera semblant pot passar si l’adolescent interioritza que només es porta bé quan ha pres la medicació. Es convenç de que no té prou autonomia, prou capacitats per comportar-se bé per la pròpia voluntat. El professorat de manera inconscient podem reforçar aquesta creença pensant també, que és la pastilla la responsable del comportament o de l’atenció del nostre alumne diagnosticat.

Amb el medicament és probable que es pugui concentrar més en la tasca escolar que està fent o ha de fer. Però alhora està perdent capacitats per sentir altres coses: la relació amb els companys, les emocions que li reporten les activitats acadèmiques, gaudir del que veu o sent…

Treballant fora de Barcelona una companya em va explicar que durant una entrevista amb una família sobre el seu fill diagnosticat amb TDAH, els va explicar la seva idea: que hi havia altres maneres d’ajudar-lo a més dels medicaments i que fins i tot es podien evitar donar-los-hi. La resposta dels pares després d’escoltar-la amb interès, va ser: ”segurament tens raó, però l’alternativa de les pastilles és menys complicada; així estem tots més tranquils”.

És una resposta que cal valorar i escoltar també amb atenció. Des de l’escola hauríem d’ajudar a les famílies a entendre el que passa als seus fills o filles. A ajudar-los perquè segur que hi pateixen, a donar-los confiança… però això voldrà dir que també els hem d’atendre com mereixen, sense estigmatitzar-los, sense catalogar-los: són alumnes més moguts que altres. Quan jo anava a escola també hi havia companys o companyes que no paraven quiets però, per sort, a ningú se li acudia dir que estaven malalts.

Tornem al començament, canviem la perspectiva, contemplem als adolescents moguts com un aspecte més de la diversitat de l’aula i donem-los com a la resta allò que els convé. I compartim-ho amb les famílies. Hauríem de canviar metodologies a les classes, els agrupaments de l’alumnat, l’organització dels espais i temps per atendre millor a tota la diversitat present a les escoles i instituts. Tots som diferents. La col·laboració necessària amb les famílies també ho contemplarà, i podrem compartir les angoixes, el patiment que tenim professorat i familiars, respectant sempre les decisions de la família encara que no les compartim. A casa també canvien les maneres de conviure per atendre la diversitat dels membres de la família.

Segurament hi ha algunes criatures que necessitaran una atenció especialitzada (que no ha de ser forçosament farmacològica), però el percentatge és molt inferior al que s’està arribant actualment a les aules del nostre país. Estem seguint les pautes dels Estats Units, pautes dirigides, controlades i propagades pels laboratoris farmacèutics que tenen, com a primer objectiu, l’augment dels seus beneficis i no la bona salut de la població.

Joan M. Girona
Sobre Joan M. Girona

Mestre i psicopedagog Més articles

  • Isabel

    Hola companys! Fins fa uns dies vos hagués dit que subscrivia tot el què diu l’article… Però ara no ho tenc ta clar… Parlar de diverisitat a l’aula com a cosa enriquidora és fantàstic, parlar de canviar l’estructura i la dinàmica dins l’aula és meravellós… però tot això es torna utòpic i massa idealista quan el què tenim és el què tenim (cada vegada menys, per cert) quant a recursos, sobretot humans, quan tenim més alumnes per aula, etc. I parlar de què la medicació resta autonomia al nin o adolescent… jo ara ho veig com a una ajuda, més bé… potser amb la medicació el nin pot estar més centrat per poder fer tot alló que altres companys fan i ell no pot (i vol!) perquè el seu cos és incontrolable, perquè el seu capet està caòtic… I si el nin amb aquest problema pogués demanar aquesta ajuda? I si noltros, com a adults, per les nostres pors, per pensar que podem canviar les coses, esteim posposant una solució, una ajuda, que potser després és massa tard…? I si amb la medicació ajudam a que pugui treure tot el potencial com a persona?
    En fin, com a mínim, hauríem de reflexionar i pensar amb els nins…

  • 4ng3l

    Totalment d’acord! Sabem que es tracta d’un “trastorn” força sobrediagnosticat (segons el DSM afectaria a un 5% de la població, mentre que les dades oficials del Govern Federal dels Estats Units apunten a una incidència de l’11%). Just aquest fet implica que moltes persones estan prenent medicació sense que sigui “necessari”, però, és clar, tothom està més tranquil així. Subscric completament que la medicació desempodera els infants: les alternatives potser suposen un major esforç, però tenen l’efecte de donar el poder a les criatures i a les seves famílies sobre les seves vides. I no oblidem que la medicació té efectes secundaris que cal no passar per alt: he vist infants manifestant tics que dificulten les seves relacions socials després d’anys medicats i tampoc cal ignorar l’efecte “rebot” quan la medicació deixa de fer efecte.

    Excel·lent article!