El TSJC obliga Ensenyament a rectificar un cas d’escolarització compartida

La sala del contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha tornat a fallar contra la Generalitat i a donar la raó a una família que s’oposava a que el seu fill anés a un Centre d’Educació Especial, en aquest cas, en règim de compartida. La sentència argumenta que l'administració no ha justificat que la inclusió no fos possible.

Víctor Saura
 
 
 

Foto actual del Josep, cedida per la família.

Els defensors de l’escola inclusiva tornen a obtenir una victòria als tribunals, novament de la mà de la Fundació Gerard i de l’advocat Juan Rodríguez Zapatero, que ja acumulen diversos assumptes guanyats a tot l’Estat. En aquest cas, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de revocar una primera sentència favorable a la Generalitat i a estimar el recurs presentat per la família de Josep, un nen amb diagnòstic de TDAH (trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat) que fa gairebé dos cursos que està escolaritzat a casa perquè la seva família va considerar que el model d’escolarització compartida no l’estava ajudant, sinó tot el contrari.

L’argument dels jutges per donar la raó a la família és el mateix que en altres casos: la recent jurisprudència entén que enviar un infant a un centre especial només és acceptable si es demostra que els ajustos que el sistema ha de proporcionar-li per estar en una escola ordinària són “desproporcionats o no raonables”. En aquest cas, la Generalitat no va demostrar ni que els ajustos fossin desproporcionats ni tan sols que s’haguessin intentat aplicar, i per això, en sentència del passat 21 de març, el TSJC estima que cal “reconèixer el dret del menor Josep L. P. a l’educació inclusiva en el centre d’educació ordinari que li correspongui”.

Segons ha explicat a aquest diari Antoni Porras, el tiet del menor, la família ja ha demanat una reunió amb la inspecció dels serveis territorials del Maresme-Vallès Oriental amb la voluntat d’acordar quina és ara la millor opció pel Josep. Li tocaria estar acabant 2n d’ESO, però no ha fet ni 1er ni 2n, i 5è i 6è de Primària els va fer en compartida. “Ha patit molt, i entre els nens de la seva edat del poble està totalment estigmatitzat, se’n riuen d’ell, ha sofert alguna agressió, i no té cap amic, i no és perquè ell no ho hagi intentat”, explica. Per Porras, l’administració educativa ha estat un cooperador necessari en el procés d’estigmatització del seu nebot.

Sense vetlladora comencen els problemes

El Josep podria ser considerat una víctima de les retallades, ja que, segons explica el seu tiet, els problemes van començar quan a tercer li van rebaixar molt les hores de vetlladora i de la mestra d’educació especial. Des què a P-4 li havien fet el dictamen del TDAH havia comptat amb aquests suports, i sense ells va començar a causar més problemes a l’aula. Ja a 3er i 4rt de Primària, afegeix el familiar, els van recomanar la compartida, però la mare del Josep s’hi va oposar. Finalment a 5è el van canviar de centre, de l’escola Palau d’Ametlla a l’escola Can Parera (totes dues a Montornès del Vallès), encara que “també amb molt poques hores de vetlladora”. Al nou centre van continuar els problemes i amb 10 anys (gener de 2015) la mare va acabar acceptant que passés dos dies a l’escola Can Parera i tres al que aleshores se’n deia una UTE (Unitat Terapèutica Educativa) i ara se’n diu AIS (Aula Integral de Suport) situada al centre d’educació especial Can Vila de Mollet del Vallès.

Segons la família, el canvi no va ser beneficiós. El nen no es va adaptar a la UTE, mentre que a l’escola va continuar tenint els mateixos problemes, si no pitjors. “L’enviaven a fer tasques de consergeria, o a estar amb els nens de P-3 i P-4 perquè no molestés”, explica el tiet. A l’escola ordinària patia el buit dels seus companys i a la UTE convivia amb companys amb greus trastorns de conducta, per la qual cosa el Josep va desenvolupar un quadre d’ansietat i malestar emocional, i per això quan va arribar el final de la Primària la família va demanar deixar la UTE. Al setembre de 2016, però, la directora dels serveis territorials del Maresme-Vallès Oriental va dictar una resolució confirmant la modalitat compartida, en aquest cas institut-UTE. La família no s’hi va avenir i va començar la batalla legal.

La opinió del nen no importa

La primera sentència és de juliol de 2017. En aquella ocasió el jutge del contenciós va donar la raó a la Generalitat, d’acord també amb la petició del fiscal, ja que va entendre que no s’havien vulnerat els drets del menor, i que els testimonis aportats per la Generalitat (els directors dels dos centres que compartia el nen) eren més sòlids que l’informe pericial elaborat per la psicòloga Carme Fernández, directora de la Fundació Gerard. Deia el jutge que la psicòloga no havia pogut observar el menor en un ambient escolar ordinari. El fet que el Josep en persona li manifestés que no volia tornar a la UTE no va tenir cap pes en la seva decisió, de fet, ni tan sols ho recull a la sentència.

Durant el judici, la descripció que uns i altres van fer de l’alumne va ser diametralment oposada. Mentre una professional d’un dels centres el descrivia com un alumne que s’autolesionava, insultava i pegava als companys, la psicòloga afirmava que es tractava d’un nen poruc i tímid, i que el seu rebuig a la UTE sorgia del malestar que li causava la violència que hi veia.

El Josep, en una activitat esportiva quan estava a la UTE Can Vila

Resposta clínica a un problema educatiu

Segons Carme Fernández, el problema del Josep venia ja de molt abans, de l’etiqueta que li havia col·locat l’EAP en el primer informe d’escolarització, d’agost de 2012, quan era a punt d’entrar a 1r de Primària. Amb només sis anys el dictamen deia que patia “trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat de tipus combinat i un trastorn del comportament perturbador no especificat”. Més endavant, es faria un altre diagnòstic de “trastorn psicòtic no especificat”. Aquests dos darrers són trastorns que no estan acreditats, assegura Fernández, i de fet afirma que l’únic que té el Josep és el primer trastorn, i “de caràcter lleu”. “Mai ha tingut comportaments greus que violin els drets d’altres persones, en tota la seva vida no li han obert mai un expedient disciplinari”, explica.

En tot moment, la directora de la Fundació Gerard ha defensat que, a conseqüència d’aquest primer dictamen, al llarg de tota la seva escolarització s’ha tractat al Josep com si patís un trastorn greu de conducta, quan el que tenia “eren problemes de comportament derivats del TDAH”, i en cap moment s’havia plantejat una resposta pedagògica a les necessitats educatives del Josep. “Des de P-4 se sabia que tenia TDAH, i el primer Pla Individualitzat no li fan fins a 4rt, i en aquest pla tampoc es descriuen les mesures de suport educatiu que haurà de rebre ni quines estratègies se seguiran davant del TDAH”, comenta.

En opinió de Fernández, en el dictamen de 2015 es van emfasitzar els dèficits del nen, sense tenir en compte les seves fortaleses, i es va optar per donar una resposta que era clínica i no educativa, i que a més “va ser deficient i contraproduent”. Ara s’obre una nova oportunitat en la vida d’un infant que ha estat dos anys gairebé sense companyia d’altres nens i nenes de la seva edat, i que arrossega una motxilla emocional plena de forats.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*