Eleccions del 26J: què hi ha de nou en educació?

Què hi ha de nou en relació als programes electorals del segle passat? Se segueix parlant d'equitat, de qualitat i d'autonomia dels centres.

Jaume Carbonell
 
 

Manifestació de la Marea Verda a Madrid / cc by-sa Ana Belén Cantero Paz

Manifestació de la Marea Verda a Madrid / cc by-sa Ana Belén Cantero Paz

No cal dir que el que afirmen els partits polítics en els seus programes electorals sobre educació –i també sobre altres qüestions– produeix força escepticisme i cal posar-ho sota sospita. En primer lloc, perquè abunda la retòrica de les paraules i tothom s’apunta als conceptes de moda. Ara, per exemple, ningú deixa de parlar d’innovació, encara que darrera d’aquest concepte s’hi amaguen significats ben diferents: els que prenen com a referent el discurs del neoliberalisme i del lliure mercat, els que l’assimilen a una simple modernització o els que apunten a una transformació radical de la cultura docent i de la institució escolar per convertir-la en un espai més democràtic i equitatiu. Els programes obvien aquestes diferències, però sí que s’expliciten clarament en altres documents, intervencions i pràctiques polítiques de governança.

En segon lloc, perquè la llista de promeses incomplertes és llarga, molt llarga. Destaquem-ne només una de molt reincident: l’aposta per l’escola laica per part del PSOE, comprometent-se a revisar els acords amb el Vaticà que atorguen amplis privilegis a la jerarquía eclesiàstica. I, en tercer lloc, perquè els grups polítics eviten els temes polèmics que poden aixecar ampolles, sobretot en algunes comunitats autònomes. Un exemple: el cas de Ciutadans, que s’ha estalviat d’incloure el que han sostingut moltes altres vegades: que les competències educatives de les autonomies retornin al Govern central i que en comunitats com la catalana, on es disposa d’una llengua nacional propia, es reparteixi en tres terços iguals l’ensenyament del castellà, del català i de l’anglès: una impugnació en tota regla de l’actual immersió lingüística on l’escolarització de tothom en català des de l’Educació Infantil i la posterior introducció del castellà ha obtingut un ampli consens dins de la comunitat educativa.

En aquesta anàlisi sintètica d’urgència ens referim només als partits i coalicions més votades en les darreres eleccions i que poden influir de manera més determinant en el futur immediat en les polítiques educatives estatals: PP, PSOE, Podemos –ara Unidos Podemos en ajuntar-se amb Izquierda Unida, i amb les seves corresponents confluències a Catalunya, Galícia, les Illes i el País Valencià– i Ciutadans. I per raons d’espai ens ocupem només sobre l’educació no universitària, sense endinsar-nos tampoc en els temes d’infància i família, tot i que hi guarden una estreta relació.

Què hi ha de nou en relació als programes electorals del segle passat? Se segueix parlant d’equitat, de qualitat i d’autonomia dels centres. Però potser el relat compartit més novedós –amb matisos importants que explicarem més endavant– és el relatiu a les noves exigències de la societat global del coneixement. Això fa que hi hagi un desplaçament de l’ensenyament hegemònic de la transmissió memorística dels continguts tradicionals cap a l’aprentatge de les competències bàsiques dictades per l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) i avaluades a través de les proves PISA, els resultats de les quals pressionen i condicionen força les polítiques dels governs centrals i autonòmics. L’avaluació de l’alumnat, però, es reforça cada cop més amb més proves externes i revàlides, amb caràcter diagnòstic o selectiu. Aquest ha estat un dels camps de batalla entre els posicionaments del PP –expressats a la LOMCE– i l’oposició.

Un altre punt destacable és la introducció i millora dels idiomes estrangers i molt especialment de l’anglès des dels primers cursos, així com l’alfabetització digital i l’educació tecnològica. D’altra banda, adquireix un gran protagonisme la Formació Professional dual, que combina la formació amb el treball a l’empresa, o altres modalitats anàlogues, per tal de facilitar una millor inserció al mercat laboral. Hi ha visions enonomicistes que, de manera directa o subtil, ofereixen una formació més tècnica, especialitzada i eficient perquè s’adapti millor a les necessitats creixents i canviants del modus de producció capitalista. En contraposició, altres relats posen l’accent en una formació polivalent i integral d’una ciutadania lliure i crítica que qüestiona el propi sistema capialista o, si més no, la seva excessiva desregulació per part dels poders públics, amb les conseqüències que té en la protecció dels drets socials i el manteniment de l’Estat del Benestar.

Hi ha també una major preocupació comuna per l’abandonament escolar prematur, per la convivència i per l’assetjament escolar, plantejant diversos plans per fer-hi front. I un dels altres conceptes de moda – igual que la innovació– és la inclusió. Les quatre propostes electorals, però, se centren quasi exclusivament en els alumnes amb necessitats educatives especials, obviant les al·lusions a l’interculturalisme –només l’anomena el programa d’Izquierda Unida–, a l’alumnat d’origen immigrant i les minories ètniques com la gitana. D’altra banda, resulta bastant contradictori que el PP faci bandera de la inclusió escolar amb els itineraris segregadors i la quantitat de filtres selectius regulats a la LOMCE.

Un dels temes on mostren més clarament les divergències programàtiques és amb l’escolarització a l’escola pública i privada. Mentre PP i Ciutadans, seguint els postulats clàssics de la lliure elecció de centre, aposten indistintament per l’escola pública o la concertada, els grups d’esquerra fan una aposta prioritària per l’escolarització gratuïta als centres públics, amb algunes diferències apreciables. Mentre el PSOE reconeix el caràcter públic dels centres educatius de cooperatives i economia social, i Podemos només acepta l’existència i creació de places concertades quan l’oferta pública és insuficient, Izquierda Unida –que reivindica la gratuïtat de l’ensenyament públic des de l’escola bressol fins a la universitat– és partidària de la progressiva supressió dels concerts fins a la seva eliminació, mitjançant la integració voluntària i negociada dels centres privats concertats en una xarxa única de centres públics. Aquests mateixos grups plantejen de diferent manera l’escolaritat obligatòria fins els 18 anys i aposten per l’escola laica: perquè la religió no s’ensenyi dins el currículum ni de la institució escolar. Diversos grups demanen que la gratuïtat inclogui material com els llibres de text i serveis com el de menjador i el transport escolar. El PSOE és l’únic grup que contempla que el dret a l’educació s’estengui també a les activitats extraescolars perquè no s’accentuïn les desigualtats socials en funció dels recursos familiars. Aquest mateix partit i Podemos demanen que s’amplïi el poder i la representació dels consells escolars i que es pensi, també, amb altres mecanismes de participació democràtica.

Quin serà l’escenari educatiu que pot sortir en funció dels resultats electorals? Només una cosa sembla clara: no hi haurà majoria absoluta i, per tant, la negociació d’hipotètics suports, acords o pactes de govern, a dreta i esquerra, obre un ampli ventall de possibilitats. A banda del que s’aplicarà o no d’aquest programa i d’altres propostes polítiques més amagades, hi ha tres qüestions que ben segur marcaran l’agenda del futur govern espanyol en matèria educativa:

1.L’aplicació de la LOMCE. És on es condensa la ideologia i la política educativa del PP, tot i que és conscient que va ser l’únic grup parlamentari que la va aprovar i que, sense majoria absoluta, haurà de fer algunes concessions. En aquest sentit, és interessant seguir la iniciativa que duu a terme José Antonio Marina per encàrrec de la Universitat Antonio Nebrija, on ha marcat de forma absolutament personalista –demana opinions però ell ho decideix tot– un full de ruta que consisteix en mantenir de moment la LOMCE com a llei de transició a l’espera d’obtenir un Pacte Educatiu per l’elaboració d’una futura llei d’educació al cap de sis mesos. En una convocatòria recent hi han assistit, com a organitzacions més representtives, Ciudadanos –amb qui Marina té una gran sintonía– i dos dels sindicats més corporativistes: ANPE i CSI-F. En una dinàmica radicalment diferent, pel seu debat col·lectiu i elaboració compartida, hi ha el Documento de bases para una nueva una nueva Ley de Educación, un acord promogut i signat per organitzacions socials –com la CEAPA (Confederació Espanyola de Pares i Mares d’Alumnes), La Confederació Estatal de Moviments de Renovació Pedagògica, Rosa Sensat, Oxfam-Intermón o la Marea Verde–, sindicals –com CCOO, STEs i CGT– i polítiques –com PSOE, Podemos i Izquierda Unida–. I el Foro de Sevilla, que agrupa docents universitaris i d’altres àmbits educatius. L’única coincidència entre les dues propostes és el reclam d’una estabilitat legislativa per evitar una nova llei en cada canvi de govern, però amdues parteixen de dues lògiques de participació democràtica i de models educatius ben diferents, apostant la primera per l’escola privada concertada i la segona per l’escola pública, que també exigeix la derogació inmediata de la LOMCE.

2. L’elaboració d’un hipotètic llibre blanc sobre la professió docent. També el va redactar José Antonio Marina d’una manera semblant per encàrrec de l’actual ministre d’Educació Iñigo Méndez. Hi ha una preocupació evident. Finlàndia sempre és al punt de mira per la selecció i formació del professorat, així com per la seva avaluació i carrera docent o promoció profesional. Fa molt temps que aquest tema s’arrossega i no hi ha hagut manera d’aconseguir una proposta consensuada. Caldrà veure, també aquí, la correlació de forces polítiques i socials, i també la voluntat de posar-s’hi, deixant ed banda nous i vells corporativismes.

3. La política de retallades. Fins a quin punt seguirant la supressió de programes, serveis, recursos i sobretot de docents i altres professionals de l’educació? S’invertirà la creixent tendència de supressió de funcionaris públics i el creixement espectacular de treball docent precari-temporal? Quina incidència seguiran tenint les polítiques europees d’austeritat per eixugar el dèficit públic? Serà possible revertir mínimament aquesta situació, tot prioritzant les polítiques públiques en sectors estratègics –per combatre també la pobresa i l’exclusió social– com l’educació?

La nova política del Govern espanyol haurà de veure com afronta aquests reptes. Ara bé, les actuacions del Ministeri d’Educació vindran també molt modulades pel que pensin i facin els governs autonòmics, i per la pressió dels diveros col·lectius i moviments socials. Això ja està succeïnt i és previsible que encara passi més amb un panorama territorial políticament tan fragmentat i plural. I sovint tan mogut, incert i complex.

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*