Eleccions municipals: què ens hi juguem en educació?

En aquest reportatge, sis experts i tècnics d'educació valoren quines són les principals eines i mancances dels Ajuntaments a l'hora millorar les seves escoles i instituts. ¿Hauríem d'avançar cap a models de proximitat?

Redacció - El Diari de l'Educació
 
 
 

Escola rural de Rellinars (Foto: Enric Català)

Escola rural de Rellinars (Foto: Enric Català)

Les eleccions municipals, previstes per aquest diumenge, 24 de maig, també tindran conseqüències en el món educatiu. Les principals competències en aquest àmbit les gestiona la Generalitat, però això no treu que els municipis siguin responsables de moltes polítiques de proximitat, des de la gestió de les escoles bressol fins les mesures d’acompanyament als infants. En aquest reportatge, sis experts i tècnics d’educació valoren quines són les principals eines i mancances dels Ajuntaments a l’hora millorar les seves escoles i instituts. ¿Hauríem d’avançar cap a models de proximitat, en què els consistoris siguin cada cop més responsables de l’educació? ¿Com se sobreviu al procés de recentralització iniciat pel Govern del PP? Us ho expliquen, responent a tres preguntes concretes, els qui ho coneixen de primera mà.

    1. Quins tres elements destacaries de la política municipal que permeten millorar la qualitat dels centres educatius d’un municipi?
    2. Quines són les principals mancances que pateixen els ajuntaments per fer polítiques educatives?
    3. Destaca l’experiència d’un Ajuntament que consideris pionera o innovadora a l’hora de millorar els entorns educatius.

Rosa Pitarch, presidenta de l’associació de tècnics municipals d’educació Tekhne.

1. La política educativa municipal es porta a terme des del coneixement profund i intens del territori, una política de proximitat que fa que les seves actuacions responguin a necessitats contrastades. Aquests elements, el coneixement del territori, la proximitat i les necessitats contrastades, són la base dels projectes d’intervenció dels municipis, que sumen i aporten valor més enllà del dia a dia de qualsevol escola i institut. Sens dubte, la promoció del coneixement i l’ús de la ciutat per part dels infants i joves de cada municipi, el suport a activitats culturals, artístiques i esportives, la formació i l’enfortiment dels vincles entre les famílies i els centres educatius, són pilars de l’acció municipal que, des d’una perspectiva d’equitat, contribueix a la millora de la qualitat i a l’èxit educatiu.

2. L’entrada en vigor de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) ha comportant modificacions en les competències dels ens locals i en relació a les educatives aquest canvi ha estat força important. Malgrat que l’anterior llei tampoc reconeixia competències pròpies en matèria educativa, a banda del manteniment i vigilància dels centres educatius d’infantil i primària, era prou àmplia per poder actuar-hi. Aquest canvi conceptual ha posat en entredit a nivell competencial i econòmic moltes de les polítiques i serveis educatius i l’esforç municipal per tirar-les endavant ara és més gran.

3. Destacaria totes aquelles ciutats que van ser pioneres a l’hora d’apostar per una mirada diferent de la seva ciutat i van incorporar el concepte de Ciutat Educadora en la seva agenda política. Hi sumaria els municipis que s’han anat adherint a la Carta de Ciutats Educadores i s’han compromès amb l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. Hi afegiria, també, tots els ens locals que han apostat per anar més enllà i posen en pràctica, dia a dia i pas a pas, els principis de Ciutats Educadores desenvolupant programes i projectes participatius adreçats a tota la ciutadania, com per exemple, els projectes educatius de ciutat.

Xavier Bonal, professor de Sociologia de la UAB

1. Per una banda, totes aquelles iniciatives que lliguin escola i territori. Totes les experiències de relació escola-entorn fa que l’escola no estigui sola i, especialment en les escoles amb més dificultats, es proporciona un capital social que d’altra manera no es pot assolir. Quan la política educativa té lògica territorial i no lògica d’escola, axiò es pot aconseguir. La LEC, amb més èmfasi en l’autonomia escolar que en la territorial, difícilement ho pot afavorir. De l’altra, les polítiques d’acompanyament a l’escolaritat. Aquest és un dels gran actius dels municipis. La proximitat permet desplegar polítiques adaptades i específiques de suport a l’escolaritat, que van des de les polítiques d’acolliment a la població immigrant, a les ofertes de segones oportunitats, transicions educatives, relacions educació i treball, etc… Són claus. En tercer lloc, la implicació dels municipis en plans de millora educativa dels centres (amb suport en forma de recursos, de capital humà, etc.): programes de lluita contra el fracàs escolar etc. I, si parlem d’equitat, sens dubte la política més important és la de garantir l’escolarització equilibrada de l’alumnat amb Necessitats Educatives Específiques.

2. Són dues principalment: normatives i de recursos. Pel que fa a la normativa, tenim un sistema molt centralitzat que atorga capacitat de gestió a ajuntaments però poca capacitat d’execució i de decisió. Gairebé totes les decisions clau en educació les pren la Generalitat. Els ajuntaments no poden fer politiques de professorat, no poden decidir obertura o tancament de línies o centres, no poden pressupostar de forma flexible, etc. Fins i tot les politiques que tradicionalment s’han deixat en mans municipals, com la zonificació, necessiten l’aprovació del Departament d’Ensenyament. I quant als recursos, és un tema que s’ha accentuat amb la crisi i que pot ser dramàtic si tira endavant la nova llei de Bases de Règim Local, amb clares implicacions financeres pels ajuntament i provisió de serveis. Els ajuntaments no tenen l’obligació legal de fer determinades despeses en educació, però si deixessin de fer-les el sistema s’enfonsaria (0-3, escoles de música, educació d’adults, polítiques d’acompanyament, transport escolar no obligatori…).

3. A Catalunya tenim molts municipis que treballen en educació. Alguns amb molta tradició perquè comptaven amb Patronats municipals d’educació especialment actius (com Mataró o Terrassa). Destacar-ne algun d’entre diversos és difícil. El llibre Municipis contra la segregació destaca alguns casos en el tema de l’equitat educativa que també van intrínsicament lligats amb la qualitat de l’educació: Mataró, Olot, Manlleu… Després hi ha experiències puntuals importants com l’impuls de les escoles magnet a Girona en el mandat municipal anterior a l’actual. Es fa difícil destacar un ajuntament estrella. Crec més en un conjunt de bones pràctiques que es fan a diversos llocs i que juntes oferirien un catàleg de bones polítiques.

Jordi Plana, gerent dels Serveis d’Educació de la Diputació de Barcelona

1. El compromís del govern municipal amb l’educació és l’element distintiu de l’exercici d’una política local que reverteix en la millora de la qualitat dels centres educatius. Aquest compromís s’articula moltes vegades a través de Projectes educatius de ciutat o poble, amb la participació de la ciutadania i amb un èmfasi en el paper educador del territori. Més enllà d’això, l’aportació local a la millora de la qualitat dels centres té a veure, sobretot, amb l’existència de programes d’acompanyament a l’escolaritat en col·laboració amb els centres educatius, en la participació activa de l’ajuntament en el procés de planificació educativa i en l’impuls de consells escolars municipals.

2. La principal dificultat dels ajuntaments en aquests moments emana de la posada en funcionament de nova LRSAL, que ha deixat fora de les competències dels governs locals la gran majoria dels programes educatius que porten a terme els municipis. Es tracta d’una dificultat de caràcter jurídic, però que a la pràctica és també econòmica, ja que els municipis es veuen mancats de finançament, i política, a causa de la centralització de les competències educatives. Aquesta situació fa molt difícil avui en dia poder per fer front a unes necessitats educatives punyents caracteritzades per unes taxes d’abandonament escolar prematur molt elevades. Les dificultats s’estenen a més, cap al sostenibilitat dels centres educatius de titularitat municipal: escoles bressol, escoles de música i arts i escoles d’adults, que actualment conformen una xarxa de centenars de centres estesos per tot el territori amb unes importants funcions educatives i de cohesió social.

3. Hi ha moltes experiències innovadores arreu del territori en àmbits tan diversos com les escoles bressol, la planificació educativa, l’acompanyament a l’escolaritat, l’orientació educativa, les escoles d’adults… Tanmateix, m’agradaria destacar la funció de coordinació de programes i recursos que porta a terme la Diputació de Barcelona. Mitjançant una planificació global de les necessitats del territori, la Diputació desenvolupa un treball en xarxa que permet implantar serveis a molt municipis, que innova i fa, fonamentalment, una important aportació de valor tant en recursos tècnics com econòmics. Des de la xarxa d’escoles bressol, formada per 400 escoles que atenen unes 26.000 criatures diàriament, fins els 5.000 alumnes de cinquè de primària estan realitzant enguany durant tot el curs el programa de cultura emprenedora a l’escola, passant pels 2.000 alumnes participen anualment en programes de segones oportunitats promoguts per la Diputació, entre molts altres.

Lluís Carol, tècnic d’educació de Barberà del Vallès

1. Destacaria tres eines fonamentals. Una, la promoció de mecanismes que permetin una interrelació constant dels centres amb l’acció educativa de la ciutat. És impossible entendre les institucions educatives d’una “ciutat educadora” com elements aïllats en la formulació de les seves accions, de la seva interrelació contant  amb l’entorn proper i de la seva participació en projectes d’acció comunitàri. Dos, l‘afavoriment de les interaccions, de la permeabilitat entre l’educació formal i la no formal i la creació d’un “temps educatiu complet” als centres i a les ciutats. En aquest sentit, cal trencar amb la divisió entre l’espai i el temps “lectiu” i el “no lectiu”.  És impossible entendre l’acció educadora del currículum escolar sense la seva interacció amb el  “currículum educatiu no formal”, que aporta un valor clau en aspectes d’equitat i d’atenció a la diversitat. I tercer, la participació activa  de la comunitat educativa en la definició i el desenvolupament del Projecte Educatiu dels Centres i del Projecte Educatiu de la Ciutat. Malgrat la limitació progressiva de la democràcia participativa als centres, cal enfortir, des de les polítiques municipals, la participació directa de tota la comunitat educativa (professorat, equips directius, famílies, alumnes, institucions públiques, agents socials…), dotant-li responsabilitat sobre la diagnosi, poder sobre les decisions i capacitat d’avaluació. I una quarta condició: cal orientar totes les polítiques educatives de la ciutat a avançar cap a l’equitat.

2. Per una banda, la limitació competencial, que arrosseguen els Ajuntament des del mateix inici de la democràcia, agreujada per la LRSAL, que despulla i deslegitima les actuacions educatives del municipis. En segon lloc, l‘afebliment dels mecanismes de participació, agreujats per la LOMCE. Si la limitació competencial ja no facilitava  el treball amb els centres,  ara la limitació en el poder dels òrgans de participació –com els Consells Escolars-, limita encara més les possibilitats d’ intervenció dels Governs Locals. I per últim, la manca d’un finançament clar de les polítiques educatives locals, sobre tot en el manteniment de determinats serveis com les escoles bressol, les escoles de música o els centres de formació de persones adultes.  L’energia posada els darrers anys pels Governs Locals en la cerca de nous recursos, en l’eficiència en la gestió dels serveis, en el  treball en xarxa, en mantenir un sistema de beques o tarifació social,  no podrà mantenir-se sinó s’estableixen convenis de col·laboració per part d’altres administracions que assegurin el  finançament bàsic dels serveis educatius.

3. És molt difícil destacar, en aquest una una experiència concreta. Opto, amb l’excusa del coneixement molt proper, per destacar  la recent remodelació d’un òrgan de participació educativa: El Consell Municipal d’Educació del municipi de Barberà del Vallès. Una aposta liderada de forma valenta pel Govern Local  i compartida per tota la comunitat educativa del municipi. Un mecanisme simple, però a la vegada molt eficaç, en un marc econòmic d’escassetat de recursos i en un marc normatiu estatal que limita cada vegada més la participació. Un projecte construït de forma comuna que entén que, la democràcia participativa, les responsabilitats compartides, el treball conjunt entre institucions, agents socials i centres educatius és segurament una de les claus per avançar en l’educació en el territori local.

Isaac González, sociòleg i Professor dels estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

1. Tradicionalment els objectius en matèria educativa dels ajuntaments s’han concentrat en tasques de caràcter compensatori; en canvi, el seu paper ha estat considerat secundari en l’àmbit de l’educació primària i secundària, molt limitat a la vigilància de l’escolaritat (combatre absentisme, per exemple). Per tant, la seva dedicació a la millora de la qualitat dels centres educatius és difícil fins i tot per aquells equips polítics i tècnics que s’ho proposen com a objectiu prioritari. Tot i així hi ha marge de maniobra. El primer element que destacaria és el paper de corresponsabilitat que poden exercir en la regulació de l’admissió dels alumnes al centre, intervenint en les taules mixtes de planificació, la detecció d’alumnes amb Necessitats Educatives Especials, el disseny del mapa escolar o de les zones escolars que atorguen punts per proximitat residencial en el moment d’inscriure els fills als centres escolars. En segon lloc esmentaria la implementació de programes de reforç escolar, com ara els tallers d’estudi assistit, que miren d’aconseguir que cap alumne quedi enrere i minimitzar el volum dels que no acrediten en finalitzar l’ESO. En tercer lloc, considero que el paper dels ajuntaments també pot ser molt important en els processos d’acompanyament als diferents agents educatius: l’acompanyament a la matrícula, orientant les transicions entre llar d’infants i escola i entre escola i institut, la mediació entre els centres que fan oferta educativa al municipi…

2. La principal mancança és un marc legislatiu que no considera els Ajuntaments com una administració educativa de primer ordre, i que tendeix a concentrar el seu camp d’acció en aquells àmbits complementaris a l’educació universal i obligatòria o compensatoris d’allò que falla en l’educació primària i secundària (i que es manifesta en el que anomenem “fracàs escolar”). D’alguna forma, els ajuntaments s’han de fer càrrec de les errades estructurals d’un sistema educatiu que més aviat els bandeja. L’actual reforma estatal el marc jurídic que regula les competències dels ajuntaments no fa més que aprofundir en aquestes bandejament. Tant o més important que això és la forta desigualtat en el nivell de finançament i d’endeutament entre els municipis, que en deixa a uns amb unes condicions favorables per implementar polítiques educatives potents, i d’altres sense capacitat econòmica per dur-les a terme. Hi ha ajuntaments rics i ajuntaments pobres, i és quelcom que té a veure amb qui els ha gestionat, però encara més amb un sistema de redistribució de recursos poc equitatiu. D’aquesta forma, es dóna la paradoxa que els municipis amb més capacitat adquisitiva són els que poden tenir més gruix de polítiques educatives de caràcter compensatori, fins i tot quan tenen una proporció relativament menor de persones en situacions deficitàries.

3. Crec que és important tota la línia de treball que es va endagar amb els Plans Educatius d’Entorn (i que alguns ajuntaments continuen impulsant, malgrat que la Generalitat ja no els financia) i també amb els plans d’acompanyament a l’escolaritat que impulsa la Diputació de Barcelona, perquè ajuden a la millora de l’èxit educatiu dels alumnes que tenen més dificultats d’escolarització. Crec que és interessant desenvolupar mesures de detecció de les dificultats o dèficits formatius de manera precoç, de forma que es pugui prevenir en el futur el “fracàs escolar”. Segurament seria òptim poder endegar polítiques més integrades encara en els centres escolars i dins de les aules, però tot el que s’aproximi a aquesta situació ideal és positiu.

Ramon Plandiura, advocat especialitzat en educació

1. D’entrada, concebre l’escola com la institució bàsica compensadora de desigualtats però entendre també que l’educació comprèn avui altres activitats i serveis, que demanen més protagonisme del territori, sense les quals la satisfacció del dret és incomplerta. S’ha de prioritzar l’atenció a l’escola pública on els ajuntaments hi tenen una especial responsabilitat, també en termes legals. I descobrir i articular les potencialitats educatives del municipi, proporcionant-los un marc per desenvolupar-se, entendre que tot és educació i que tota l’educació s’ha de posar a l’abast de la població, particularment escolar.

2. La mancança històrica dels ajuntaments és un sistema educatiu que la Constitució va descentralitzar en part a les Comunitats Autònomes i que ara es descentralitza cap a la iniciativa privada i al mercat però no cap als ajuntaments. Les tímides portes que obrien la LOE i la LEC no han trobat voluntats serioses de desplegament. Ara la darrera reforma de l’Administració local, la LRSAL, no només asfixia econòmicament els ajuntaments sinó que també els emmanilla jurídicament perquè no puguin escapolir-se de l’ofec. La principal mancança que pateixen els ajuntaments és de marc legal.

3. Al meu parer són encomiables els esforços d’alguns ajuntaments que, amb un marc legal incert, pensat més per dissuadir que no pas per estimular, intenten aprofitar i articular les potencialitats de persones i agents del municipi, els teixits que ha anat lligant uns i altres per fer coses en comú, per mirar de convertir tot això en una gran empresa col·lectiva al servei de l’educació del municipi. Un exemple recent el tindríem en l’estrena del nou consell municipal d’educació de Barberà del Vallès.