Entrevista | Elisenda Rovira, autora del llibre 'Orgull Xirucaire'

Elisenda Rovira: “El cau i l’esplai són una escola d’implicació social, de lideratge i d’organització”

Elisenda Rovira és l'autora d''Orgull Xirucaire', un llibre "per a tots els que tornaríem a anar de campaments". Parlem amb ella sobre fulards, excursions, canadenques, nits sota les estrelles i els valors que transmet l'educació en el lleure

Sònia Calvó
 
 
 

Intendència a campaments / Minyons Escoltes i Guies de Catalunya

Una olla on s’ha evaporat tot el líquid i només queden els fideus al fons, un cagòmetre, dir que queden cinc minuts per fer cim (tot i ser mentida), fer servir cordill de pita per estendre la roba, el dia al revés, construir latrines… Per qualsevol persona que hagi anat de campaments, sigui amb el cau o amb l’esplai, totes aquestes experiències li resultaran familiars. També ho són per Elisenda Rovira, autora del llibre ‘Orgull Xirucaire’ (Editorial Columna). Rovira ha volgut recopilar en prop de 200 pàgines anècdotes, records i vivències del fet d’anar de campaments, un llibre “nostàlgic, per a tots els que tornaríem a anar de campaments”.

Però Rovira té clar que no es tracta només de recordar “batalletes”. “El cau i l’esplai són una escola d’implicació social, de lideratge i d’organització” reivindica. Per això remarca que cal fer valdre tot el que els moviments de lleure han aportat a la societat. D’aquí el nom del llibre, ‘Orgull Xirucaire’. “La paraula xirucaire identifica tant a caus com esplais, però a vegades té una connotació negativa o irònica” explica. “Per tots aquells que no n’han format part, un xirucaire és algú molt naive”, però ella opina que “cal estar orgullosos” de la tasca que fan els caus i els esplais a la societat “i no amagar-nos-en”.

Nena del cau de Sant Llorenç, Rovira també va fer-hi de cap uns quants anys i després va passar a ser voluntària a l’àmbit de comunicació de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya. Finalment va acabar treballant en aquesta entitat com a tècnica de comunicació. Això li ha donat una perspectiva no només de vivència, sinó també de com explicar-ho i fer que la gent es pugui sentir identificada en el llibre i s’hi pugui reconèixer.

Canadenques, cançons i cims, els millors records dels campaments

En tren o en autocar, fa prop de 100 anys que a Catalunya les entitats d’educació en el lleure marxen cada estiu de campaments. En tot aquest temps, l’educació en el lleure han evolucionat i canviat. No només pel que fa al material que es fa servir -abans no hi havia sacs de dormir ni marques que semblen patrocinades pels campaments i s’hi anava amb mantes cosides-, sinó perquè la societat evoluciona i amb ells aquest tipus d’educació. Però, tot i això, “hi ha una essència i uns costums que es mantenen intactes i on tothom s’hi pot sentir identificat” explica Rovira. Per fer el llibre ha parlat amb més d’un centenar de persones de tot tipus d’edats, entitats, pobles i ciutats. Una de les vivències que més es recorda en general, explica l’autora, són les excursions, les rutes i, sobretot, fer un cim. “És una experiència que marca molt”.

L’autora del llibre, Elisenda Rovira | SANDRA VICENTE

“Tots muntàvem canadenques, portàvem sacs de dormir, cantaven cançons i fèiem rutes”, rememora Rovira. Però ella no ha volgut fer teoria de la pràctica. “Anar de campaments no és fer un tractat científic sobre com muntar una canadenca, sinó anar i agafar un pal i una branca per muntar-ho i fer-ho de manera pràctica”, explica amb un somriure. Tanmateix, hi ha debats que mai tindran resposta, com ara si el sac va dalt de tot de la motxilla o al fons, o si es diu “esterilla” o “aïllant”.

Les cançons són una altra de les coses que més es recorden dels campaments, perquè tenen “el poder de traslladar-te a un moment concret”. És per això que cada capítol del llibre porta el nom d’una cançó: Fent camí, si és que hi ha (tendes) d’algú, pujarem dalt dels cims, si tu barrufes jo també… I és que ja se sap, qui canta, els seus mals espanta.

Jordi Cuixart va viure una de les seves primeres assemblees i a Ada Parellada la van venir a buscar perquè s’enyorava

Durant aquests anys, un dels debats amb què s’ha trobat és si l’educació en el lleure, sigui el cau o l’esplai, transforma la societat o transforma a persones que després transformaran la societat. Si bé reconeix que encara no té la resposta, sí que té clar que al cau s’educa a partir de l’exemple i de l’experiència: “No hi ha teories ni lliçons, però aprens a regular-te l’aigua, a espavilar-te, a conviure amb els amics i et transmeten valors”. “Hi ha una part molt important de Catalunya que ha passat per aquests moviments i que després han fet una aportació social molt gran en altres llocs on han seguit transformant la societat”, assegura Rovira. A més, els caus i els esplais també serveixen com a transmissors de la cultura i les tradicions catalanes.

Si mirem qui forma part de les associacions de veïns, de les escoles, de les entitats ambientals o moviments socials, trobarem un percentatge molt elevat de persones que han passat per moviments d’educació en el lleure. És el cas, per exemple, del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart (Centre d’Esplai El Refugi de Santa Perpètua de Mogoda), l’actriu Silvia Bel (Agrupament Escolta Jaume Vicens Vives de Molins de Rei), el músic Joan Dausà (Esplai Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat), la cuinera Ada Parellada (escoltes de Granollers) o també el meteoròleg Tomàs Molina (esplai Aspirantat de Sant Josep de Badalona). “Més enllà de saber què feien de campaments aquestes persones, la gràcia és veure com tot aquest background després acaba influenciant en les seves vides d’adults, adquirint un compromís i una implicació social i unes ganes de canviar les coses des d’una actitud determinada”, explica l’autora.

Per Rovira, la societat avança i amb ella ens trobem en un món més protector amb els infants, on es vol eliminar qualsevol risc. “Abans es donava per fet que un nen dormís 15 dies a la muntanya i que si no et trucaven els monitors, volia dir que tot anava bé, ara això ha canviat”, exposa. “Anar de campaments també significa ‘fer confiança’ que els monitors i els caps cuidaran dels teus fills”, recomana. És justament de campaments quan es creen els lligams més forts entre monitors i infants. Els nens ho viuran de manera màgica i innocent, amb tot ple de descobriments, però els monitors i els caps també viuran moments emotius amb els infants. I és que, com diu l’autora d’Orgull Xirucaire, “els campaments eren el millor moment de l’any, i mentre ens ho passàvem bé, ens canviaven per dins i per fora, tornàvem més morenos i bastant més bruts, però sobretot més grans, més autònoms i amb més ganes de viure i de menjar-nos el món”.

El llibre ‘Orgull Xirucaire’ | SANDRA VICENTE