Ellen Baker: “De petita no somiava ser astronauta perquè era cosa d’homes”

Ellen Baker, una de les 60 dones en la història de la humanitat que han viatjat a l'espai i una de les primeres a unir-se al programa per a dones de la NASA

Patricia Luna - Agencia SINC
 
 

Ellen Baker és una de les 58 dones en la història que han viatjat a l'espai. Imatge : Universidad Andrés Bello

Ellen Baker és una de les 58 dones en la història que han viatjat a l’espai. Imatge : Universidad Andrés Bello

“Ser astronauta és un somni fet realitat. M’agradaria explicar aquesta bonica història, dir que això va ser el que em va passar, però la veritat és que no va ser així. Quan jo era una nena, només els homes eren astronautes. Mai vaig somiar amb ser-ho jo mateixa perquè no existia aquesta possibilitat”, explica Ellen Baker, una de les 60 dones en la història de la humanitat que han viatjat a l’espai i una de les primeres a unir-se al programa per a dones que a finals dels 70 va obrir l’agència espacial nord-americana.

En el seu cas, complir el somni que han compartit milers de nens del món va ser un repte tardà. “En els meus últims anys d’estudi de Medicina a la universitat, la NASA va començar a incorporar dones en el seu programa espacial. Això em va fer pensar. Jo havia crescut amb el programa espacial, era un orgull per als nord-americans, era emocionant i estava començant”, explicava Baker davant una audiència apassionada durant la IV Conferència de Cultura Científica organitzada per la Universidad Andrés Bello, a Santiago de Xile.

Baker va entrar a treballar a la NASA i tres anys després, el 1984, va esdevenir astronauta. Va viatjar en tres missions a l’espai (1989,1992 i 1995) on va acumular 686 hores de vol. “En els últims trenta anys, les dones sí que han viatjat a l’espai i per això les nenes d’ara poden somiar amb convertir-se en astronautes. Tenim més oportunitats”, explica.

“L’única cosa que frena les dones avui en dia per convertir-se en astronautes és que per a això han d’estudiar ciència o enginyeria. Hi ha molts més homes que dones en aquestes carreres”, assenyala.

Ella sempre va volar amb més companyes, encara que no li dóna importància: “No pensava si eres l’única dona perquè formàvem un equip on això no es tenia en compte”, relata.

A l’espai, tots fan de tot

Baker recorda que les tasques a l’espai es reparteixen amb independència de la formació de cada tripulant i tothom ha de poder fer de tot. “Per ser pilot has de tenir formació de pilot, però excepte en aquest cas, qualsevol pot fer qualsevol cosa. Tothom entrena per fer múltiples tasques, de manera que jo, sent metge, realitzava experiments d’astronomia. Igualment, tots els astronautes participen en experiments mèdics, i qualsevol amb qualsevol carrera pot ser comandant”, explica l’astronauta, ja retirada, de la NASA.

Per als que somiïn amb veure a Terra des de l’espai, no només n’hi ha prou amb posseir qualitats físiques i tècniques. Baker destaca la capacitat de portar-se bé amb altra gent. “Si ets la persona més intel·ligent del món però no et relaciones bé amb els altres, no faràs una bona feina en un vol espacial”. A més de tenir un caràcter flexible, ser intel·ligent, tenir coneixements tècnics i estar físicament entrenat, és indispensable parlar bé diversos idiomes.

“Els diria als nens i nenes que vulguin ser astronautes que treballin dur. No tens per què ser un geni. Jo no era la millor estudiant de la meva classe, però quan vaig voler alguna cosa ho vaig perseguir. Amb perseverança pots acabar en un lloc que mai imaginaries”, assegura Baker.

El premi a aquest esforç és difícil de descriure: “Per la finestra del transbordador es poden veure fenòmens naturals com volcans, huracans i tempestes que semblen estar vives –explica–. El paisatge canvia de forma suau i una de les coses cridaneres és que des de l’espai no es poden veure les fronteres entre la majoria dels països”.

Cada dia, 16 postes i sortides de Sol

Els transbordadors i l’Estació Espacial Internacional orbiten la Terra cada 90 minuts. La meitat d’aquest temps és de nit i l’altra meitat de dia. “Es realitzen 16 òrbites diàries, a 8 quilòmetres per segon. El Sol es posa i surt cada 45 minuts, hi ha 16 sortides i 16 postes diàries”, cosa que dificulta molt la son, a més del limitat espai. “El velcro a l’espai és essencial. Cal lligar-se amb velcro a algun lloc o corres el risc de colpejar-te i despertar-te”, explica.

Els científics es preocupen molt pels efectes que la gravetat té en la salut física dels astronautes. “Sense la gravetat, els ossos i músculs es debiliten, per això en missions de sis mesos fer 90 minuts d’exercici diari és fonamental. Després, a més, podràs dir que vas estar corrent al voltant del món”, explica fent broma.

Quan Baker va viatjar a l’espai ho va fer en els transbordadors, en missions de tot just unes setmanes. No disposava de molt temps lliure, “cada minut estava planificat”. En aquest sentit, les coses han canviat i ara es cuida molt la salut emocional dels astronautes de l’Estació Espacial Internacional.

“Volem assegurar-nos que tenen temps per aturar-se, relaxar-se, llegir un llibre, practicar una afició, pel que solem donar-los els caps de setmana lliures. També disposen d’un telèfon per trucar a qui desitgin a la Terra”, afirma, explicant que internet ha facilitat molt les comunicacions en aquesta era. “És genial rebre una trucada d’algú des de l’espai, encara que et preguntis quina serà la tarifa de llarga distància”, fa broma de nou.

Una bellesa indescriptible

De les bromes, Baker passa a la reflexió profunda sobre els efectes d’aquesta experiència. “Res del que t’han dit mai et prepara per a la bellesa de veure la Terra des de l’espai –relata–. És realment magnífic”, un sentiment que reconeix trobar a faltar de tant en tant. “Jo vaig desenvolupar un profund sentit de connexió amb la resta de la humanitat, tenia el sentiment que no es tractava més d”ells’ i ‘nosaltres’, sinó de ‘nosaltres’ en conjunt”.

Segons explica, des d’allí li resultava difícil entendre els conflictes que separen la humanitat. “Vivim en un planeta únic i fràgil, afrontem molts desafiaments però tenim les eines i el coneixement per marcar una diferència i resoldre els problemes, d’una manera unida i col·laborativa”, reflexiona.

Opina que en els propers anys s’hauria de tornar a la Lluna, viatjar a Mart i explorar altres llocs, però aquestes són missions destinades a altres. “Trobo a faltar l’espai. Vaig ser una privilegiada i em considero molt afortunada per haver estat allà, però també estic feliç de fer el que faig ara”. Ellen Baker va tornar a la medicina després retirar-se, i ara, a la Universitat de Texas, es dedica a lluitar perquè moltes dones no morin de càncer de cèrvix, prevenible i evitable, en molts països de Llatinoamèrica i Àfrica.

Aquest és un article publicat a Agencia SINC