Els 10 reptes d’una infància condicionada per la classe social

El Síndic de Greuges presenta un informe amb les principals mancances a l'hora de garantir els drets dels infants a Catalunya. Maltractaments, salut, participació, segregació escolar... I una constant: la classe social dels progenitors els condiciona massa.

Redacció - El Diari de l'Educació
 
 
 

La condició social dels progenitors condiciona en excés els seus fills, segons el Síndic.

La condició social dels progenitors condiciona en excés els seus fills, segons el Síndic.

Hi ha una constant que condiciona excessivament el benestar dels infants: l’origen social dels seus pares i mares. Aquesta és la principal conclusió que extreu el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, del seu Informe sobre les drets dels infants, una radiografia de les principals mancances que pateixen els nens i nenes catalans pel que fa als seus drets i a la igualtat d’oportunitats. Tant si parlem de transtorns de salut mental, d’accés als estudis superiors o del lleure educatiu i les activitats extraescolars, els infants d’entorns castigats per la pobresa i les estretors econòmiques tenen més números per patir desavantatges.

Ara que es compleixen 25 anys de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants, instrument que situa els menors d’edat com a subjectes de dret, el Síndic assenyala els 10 principals reptes pendents en aquest sentit a Catalunya. La Convenció de 1989 va servir de compromís entre països per garantir per als seus infants uns mínims per a una vida digna, però queda el dubte de si el seu text resistiria a una comparació amb la situació actual a Catalunya, on les conseqüències de la crisi han impactat amb duresa en les butxaques de moltes famílies i en els pressupostos de moltes polítiques vinculades a la infància.

“El dret a un nivell de vida adequat, a l’educació en igualtat d’oportunitats, a la protecció contra qualsevol forma de violència…” són drets bàsics que, segons el Síndic, encara avui, malgrat els avenços, no es compleixen plenament. No tenen a veure directament amb els drets recollits en la Convenció, però les mancances recollides per Ribó sí que evidencien que encara cal avançar per garantir unes mínimes condicions per a la infància.

1. La pobresa infantil i la caiguda de la renda mínima

La xacra de la pobresa infantil severa és un dels principals problemes del país, segons s’ha reconegut fins i tot des de les pròpies institucions. És un repte pendent establir un sistema de polítiques d’ajudes que permeti garantir “nivells de renda bàsics a les famílies socialment desfavorides que no disposen d’altres ingressos periòdics”. Però això contrasta amb les retallades que ha patit la prestació de la Renda Mínima d’Inserció. Amb una taxa de pobresa creixent, l’any 2012 es van reduir en 10.000 els menors de 16 anys receptors de la RMI. De prop de 37.000 beneficiaris es va passar al voltant de 27.000, tot i que en l’actual curs ha remuntat fins a 30.000.

2. Poques polítiques d’acompanyament a les famílies

Mentre a la Unió Europea es destina de mitjana un 2,2% del PIB a les polítiques de suport a les famílies, a Catalunya el percentatge es redueix a l’1%. Així i tot, amb les restriccions pressupostàries han acabat en els darrers anys amb prestacions universals com la que es garantia a les famílies durant els tres primers anys de vida d’un fill. Ara ha quedat en 650 l’any del naixement de la criatura i només si els ingressos dels progenitors estan per sota d’un cert llindar.

A més, el fet que sovint siguin els municipis els encarregats de distribuïr-les “evidencia les desigualtats territorials existents”, és a dir, que hi ha Ajuntaments que tenen una millor situació econòmica i que prioritzen aquestes polítiques, i d’altres no tant.

3. Desigualtats al sistema educatiu: abandonament prematur i escoles bressol

Pel que fa a la igualtat d’oportunitats en el sistema educatiu, el Síndic destaca que també la condició socioeconòmica dels pares condiciona els seus fills. Ningú no qüestiona que l’escolarització està garantida per tothom, però sí que hi ha indicadors que alerten de desigualtats. Per exemple, l’abandonament prematur. El 75% dels fills de pares i mares amb estudis superiors segueix formant-se als 17 anys, mentre que només el 42% dels fills de pares amb estudis primaris ho fan. Amb tot, aquesta desigualtat “té múltiples factors”, admet el Síndic, com pot ser la valoració de la formació per part de les famílies.

Dins el sistema educatiu una altra evidència de la manca d’equitat es pateix en les escoles bressol. De nou, les ajudes per a què les famílies en dificultats puguin assumir les matrícules depèn de cada municipi -i de l’estat de les seves arques-. El 2012-2013 va ser el primer curs en molts anys en què va caure l’escolarització infantil, en dos punts percentuals, en part a causa de la davallada demogràfica i de que les famílies amb pares a l’atur sovint opten per quedar-se els fills a casa.

4. No hi ha lleure educatiu per a tothom

Malgrat la importància de les activitats i projectes de lleure educatiu per al desenvolupament i socialització dels nens, no tots tenen oportunitats de participar-hi. L’enquesta de Salut de 2012 constata que, entre les classes més benestants -directius d’administració i empreses-, més d’un 80% dels seus fills fan activitats esportives i prop d’un 60% de lleure educatiu. Aquesta participació va decreixent fins arribar al 50% -esport- i 20% -lleure- pel que fa als fills de treballadors manuals no qualificats.

Tot i això, el Síndic no vol deixar de subratllar que precisament les entitats de lleure educatiu han fet un esforç amb actuacions específiques adreçades a prop de 100.000 infants, en alguns casos d’acord amb l’Administració.

5. Els transtorns mentals, més probables entre els pobres

La pobresa també pot passar factura a la salut dels infants. Les probabilitats de patir un transtorn mental entre els nois i noies d’entre 4 i 14 anys és més alta si la seva situació socioeconòmica és complicada. Un 5,38% dels infants d’aquestes famílies té risc de tenir aquests problemes de salut, mentre que a les famílies de classe alta el problema es redueix al 2,58%.

Per altra banda, el Síndic destaca que en els darrers anys ha augmentat la demanda d’atenció en centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ). Del 2003 al 2013 el nombre de pacients en aquests centres ha augmentat en un 78%. Això ha provocat una saturació dels serveis, segons el Síndic, que en alguns casos ha derivat en una reducció de les sessions terapèutiques. Un inconvenient que no afecta a les famílies que poden accedir a la xarxa privada.

6. Acolliment familiar, insuficient

La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència es fa càrrec actualment de la tutela de 7.056 nois i noies. D’aquests, només un 13,5% es troben vivint en famílies d’acolliment, malgrat que aquesta mesura de protecció és una “preferència” davant d’altres, com els centres residencials. Aquest percentatge, segons el Síndic, és inferior la majoria de països europeus, en part a causa d’una “manca estructural de famílies acollidores”. També detecta que hi ha un 6% d’aquests infants (com a mínim 314, segons els equips d’atenció) als quals se’ls aplica una mesura que no coincideix amb la proposada pels propis equips. Per últim, el Síndic també es fa ressò de la queixa d’alguns treballadors que, “coneixedors de la insuficiència d’alguns recursos, fan una proposta [per als infants] que pot resultar viable en lloc de la que es podria considerar idònia”.

7. Els maltractaments, encara invisibles

“Actualment la major part de casos de maltractament infantil ens arriben a través de policia o hospitals”, assegura el Síndic, per donar a entendre que la violència que pateixen els infants -ja sigui física o psicològica- només arriba a oïdes de l’Administració quan els casos ja són greus. Per això, destaca que cal conscienciar i formar en la detecció de signes de criança inadequada a tots els professionals -mestres, monitors, metges- que estiguin en contacte amb infants. A Catalunya hi ha 4.538 infants que viuen separats de la seva família per casos de maltractament, principalment (69,5%) per negligència.

8. Dèficits en la inclusió

Els infants amb discapacitats tenen encara “dificultats” a l’hora d’integrar-se i poder-se formar de manera normalitzada, apunta el Síndic, que destaca algunes disfuncions en la detecció precoç de discapacitats, però sobretot veu mancances en el sistema educatiu. Malgrat que els darrers anys havia anat creixent el nombre d’infants amb discapacitat intel·lectual en centres educatius ordinaris, d’acord amb el principi d’inclusió que consta a la llei d’educació, en els últims cursos s’ha patit un retrocés. Segons les darreres dades de la Generalitat, el curs 2012-2013, el 73% dels infants amb necessitats educatives especials estaven en centres ordinaris, dos punts per sota que el curs 2009-2010, una davallada, però, que entitats com la Fapac denuncien que ha estat superior.

El Síndic també retreu a l’Administració les retallades al personal de suport per a aquest infants. Vetlladors, logopedes o mestres d’educació especial han vist reduïdes les seves hores als centres educatius.

9. Desequilibris i segregació escolar

L’any 2012 hi havia una vintena d’escoles amb més del 70% d’alumnat fill de pares d’origen immigrat, quan no hi ha cap municipi o districte amb aquests nivells tan elevats de concentració d’immigració. Aquest és un exemple, segons el Síndic, de segregació escolar, que amb aquesta intensitat es produeix només en els centres educatius públics, i molt poques vegades en els concertats -115 centres públics tenen més de la meitat de població d’origen estranger, per només 7 de privats-.

10. Qui escolta els infants?

Una de les declaracions de la Convenció Internacional dels Drets dels Infants, aprovada fa 25 anys, era que els nens i nenes tenien dret a ser escoltats. Ara com ara, el Síndic considera que hi ha certes mancances en aquest dret, en àmbits com el judicial, el de la protecció o l’escolar. En l’àmbit de la justícia, el Síndic detecta no s’escolta els infants en decisions que els afecten directament com l’establiment de custòdies o de règim de visites en cas de divorcis conflictius. Pel que fa a la protecció, sovint tampoc no es té en compte la seva veu, i en els centres de residència moltes vegades desconeixen els mecanismes per traslladar peticions o queixes a l’administració.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*