Els cants de sirena de les innovacions a les escoles

Els darrers anys han estat d’una convulsió important per al món de l’escola i ha nascut certa competitivitat entre els centres per innovar en projectes i ser únics. Que la competició entre escoles no acabi amb l’escola.

Enric Prats
 
 

Per al gran públic, aquell que ho mira des de la butaca, els darrers anys han estat d’una convulsió important per al món de l’escola. Noves –o potser no tant noves– lleis educatives que ho pretenen canviar tot, informes signats per organismes internacionals no sempre neutrals que apreten les cordes del sistema, retallades econòmiques que encotillen la feina del dia a dia, entre altres accions que semblen acorralar l’escola i el professorat contra les cordes.

Els espectadors avesats ja tenen present que un país que inverteix poc en educació, que es troba a la cua de moltes llistes en recerca, innovació i patents, i que és incapaç de modernitzar i actualitzar les seves estructures socials i polítiques, no pot demanar a l’escola uns deures que la societat no fa. Després d’aquest atac sistemàtic a l’escola i als seus professionals, concretat en reformes i retallades dels darrers anys, podem concloure que les administracions han abandonat la idea de millorar-la. No obstant això, sembla que tenim bones notícies que surten precisament de les escoles, preocupades per la millora de la qualitat. Apareixen, setmana a setmana, noves iniciatives liderades per equips directius engrescats i protagonitzades per professorat amb ganes de fer les coses millor i d’una altra manera. Aquestes iniciatives van dirigides tant a qüestions estructurals com organitzatives, curriculars i metodològiques o didàctiques.

Els més atrevits diuen que poden amb tot, amb enderrocament de parets, eliminació d’assignatures, desaparició d’avaluacions, reformulació de la figura del docent, inversions radicals de les dinàmiques d’aula i empaquetaments diferents dels continguts educatius. Els menys agosarats es queden amb algun dels elements apuntats. En qualsevol cas, el que demostra aquest fenomen és que la realitat supera una ficció legal i administrativa rígida i lenta. Com no podia ser d’una altra manera, a causa de la magnitud del moviment i del cost zero per a les finances públiques d’aquest tipus d’iniciatives, les autoritats educatives ho miren amb una distància calculada: no interfereixen però tampoc són al costat, ara que fer passos al costat també s’ha posat de moda.

Segurament, les raons d’aquests moviments són moltes. La més roent, sens dubte, és la resistència a acceptar aquests diagnòstics tan catastròfics, que fins i tot neguen la capacitat de l’escola per fer canvis i impulsen reformes que no porten enlloc. Un altre argument important és la convicció que l’escola ha de ser exemple d’innovació i millora constant com a motor de canvi social. N’hi ha que s’hi apunten com el que surfeja per sobre de les onades i no vol quedar-se al marge de la moguda, gairebé com una moda. Però una altra motivació, un pèl inquietant, és la constatació que el sistema educatiu ha caigut en el joc neoliberal de la competitivitat entre escoles, obligades a situar un producte singular i necessàriament novedós en el mercat de l’educació, bàsicament per no perdre matrícula, una competició que està afectant no només a l’escola concertada sinó també a la pública.

En aquest darrer supòsit competitiu, es mira de reüll el que fa el veí per mirar de superar-lo, no tant en la qualitat global de l’oferta educativa sinó en allò que pot tenir un impacte més alt en el públic destinatari, unes famílies considerades més com a clients que com a protagonistes del procés educatiu. No deu ser casualitat que aquestes propostes innovadores es presentin just abans de començar els períodes d’inscripció a les escoles. Tampoc no serà casualitat que les iniciatives conegudes fins ara incideixen precisament en fer més agradable, a ulls d’infants i joves, l’oferta pedagògica. En aquests casos, una estratègia adequada de màrqueting acostuma a acompanyar el seu llançament, com pertoca als temps que vivim.

Amb tot, no estem en condicions d’endevinar ni d’avaluar la transcendència d’aquestes propostes, i el temps posarà al seu lloc els venedors de fum que semblen campar amb impunitat per unes terres seques que estaven necessitades d’un bon ruixat de novetats per superar les pedagogies avorrides que certament inundaven moltes, però no tantes, aules. Per sort, entre escoles adormides i escoles de referència, algunes només volen ser escoles.

Billie Holiday va popularitzar una trista cançó que donaria nom a la seva biografia, Lady sings the blues, una vida marcada per la lluita contra les drogues i la societat patriarcal i racista del seu temps. Sens dubte, la seva contribució a la música va revolucionar el panorama jazzístic; potser sense voler-ho, va ser una innovadora i marcaria tendència, juntament amb altres dones negres de primera línia. L’acte de l’Escola Pia per presentar el seu projecte educatiu acabava amb aquest tema musical, com una mena de cant de sirena que ens avisa que la innovació no pot bandejar el passat. Que la competició entre escoles no acabi amb l’escola.

Enric Prats
Sobre Enric Prats

Professor de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Més articles

  • http://blog.lamiradapedagogica.net/ Boris Mir

    A l’Institut-Escola Les Vinyes tenim la convicció que l’escola ha de ser exemple d’innovació i millora constant com a motor de canvi social. I els companys de la #xarxaiceuab també. En cap cas competim amb cap altra escola pública, ben al contrari: sempre hem compartit tot el que fem amb la convicció que som part d’un moviment de transformació més gran que nosaltres. Sense anar més lluny, al llarg del primer trimestre d’aquest curs ens han visitat un total de 14 equips directius amb qui hem compartit, a cor obert, projecte educatiu, reflexions i inquietuds.

    No comparteixo, doncs, aquesta “constatació” de que “el sistema educatiu” ha caigut en el joc “neoliberal de la competitivitat entre escoles”. Em sembla que és agafar una part com si fos el tot. No puc valorar les estratègies de l’escola concertada o privada, no és la meva. Però el coneixement que en tinc, em fa pensar que el seu esforç de transformació és honest i compromès. Més enllà de que, òbviament, volen promoure les seves escoles i els seus projectes. Sabem quin pa s’hi dona en època de portes obertes…

    Trobo, sincerament, una simplificació massa ideològica del tema en aquest article, que veig que ressona a les xarxes socials. I em sap greu, perquè sóc lector atent als textos que publica Enric Prats aquí i al seu bloc, sempre estimulants i crítics. Al meu entendre això no va ni de cants de sirena, ni de competència neoliberal… Això va de transformació radical de tot el sistema educatiu, curt i ras.

    Res, doncs, “d’escoles de referència” i “escoles adormides”: nosaltres volem totes les escoles ben despertes! I, les públiques, molt especialment. Siguem crítics, evidentment, però situem el tema en la complexitat i dimensió que requereix. Les escoles públiques ho necessitem, ens hi juguem la supervivència perquè, com tots sabem, ho fem en condicions d’extrema precarietat, als límits del sistema i la normativa, amb sobreesforç dels professionals i en un escenari de brutals retallades que hem patit en els darrers 6 anys. No volem competir, volem col•laborar per transformar l’escola. Ajudeu-nos.

    Boris Mir
    professor d’educació secundària

    • Enric Prats

      No hi puc estar més d’acord. Les simplificacions i generalitzacions posen trampes al debat. Sembla clar que els moviments que estem veient responen a molts factors i no es poden posar tots al mateix sac, ni de la pública ni de la concertada.
      Que hi ha escoles encara adormides i altres que marqueu tendència, crec que és molt clar, com també que al mig hi ha un ventall de situacions enorme: una mica despertes, més inquietes, més llançades…
      Reitero, per tant, que la competició no ha fet més que començar. Hem d’apostar perquè això s’estengui i que les administracions no s’ho mirin també des de la barrera i capgirin la situació dels darrers anys.
      El compromís de la gent com vosaltres demostra que es poden fer les coses d’una altra manera. Encara més, demostra que cal fer-ho.

      • Xavier Serra Segarra

        Com a part d’un equip que intenta innovar amb la mirada centrada en l’aprenentatge que aporta felicitat i oportunitats de futur i en la inclusió com a únic projecte viable per a la transformació social, després de llegir el post del Sr Prat tinc algunes preguntes i poques certeses. Com que escric amb l’objectiu d’aportar valor afegit al diàleg, tinc una pregunta que en genera d’altres al seu voltant. Us les comparteixo:

        Quin paper hi poden jugar els diferents agents educatius com a motor i partner dels projectes innovadors reals?

        En l’article es parla de l’administració però a mi em preocupa molt, també, el de les Universitats com la de l’autor i el de les Fundacions que tenen com a missió la millora educativa.

        Com impulsen investigacions que realment ajudin a millorar i permetin avaluar formativament el què s’està fent, ara mateix, sobre el terreny? Ens calen els investigadors de les Ciències de l’Educació i els recursos de les Fundacions per validar, reformular, comunicar, connectar projectes…. potser caldria que fessin autocrítica reflexionant sobre quina és la utilitat de moltes investigacions endegades, més enllà de la justificació o captació de fons disponibles i plans estratègics propis.

        Per sort, i tal com comenta en Boris Mir, ens queda la xarxa de centres que fan pràctica reflexiva i que, en sóc testimoni, comparteixen els seu projectes i aprenen junts en una dinàmica constructiva i positiva que està generant moltes esperances. Molts d’aquests projectes, a més, compten amb el guiatge de persones, com na Guida Al·lès que comenta aquest post, com a única visió de perspectiva. Al meu parer, les Universitats i Fundacions haurien d’estar a l’alçada d’aquest gran propòsit col·lectiu. Les administracions també, naturalment.
        Xavier Serra (Esola Pia de Granollers)

  • guidaalles

    Implantar el canvi costa molts esforços. Es fa en silenci i dura anys. Suposa contagiar una visió, fonamentar-lo, arriscar-se, organitzar el lideratge distribuït, aguantar la por, resistir els resistens i lluitar contra tota esperança. Implantar el canvi és una feina d´equip que sembla maca però requereix esperit de lluita. En el camí, a vegades les persones més implicades es cremen o hi deixen la salut. Sense retrets. És el que ha passat a l´Escola Pia. Però qüestionar el canvi costa la feina d´un 1minut. Basta difondre una idea senzilla, com “els centres competeixen”. És com quan des de la dreta es difonen mantras contra els activistes d´esquerres: “cerquen protagonisme” és el preferit. El resultat sempre és el mateix, l´erosió de l´acció. L´esperit crític és necessari, però una bona crítica s´ha de sostenir amb coneixement de causa del procés que hi ha darrera. Pel que sé, el canvi a l´Escola Pia es cova amb cura des de fa més de 4 anys. L´acte no va ser un fet puntual sinó una celebració.
    A les Illes Balears hem patit durant 4 anys els atacs de la dreta que acusava els mestres de voler “adoctrinar”. Consignes fàcils neolliberals que desmobilitzen, s´escampen ràpidament i que van dividir els Claustres i la societat. Vist des del punt de vista d´un illenc el que està passant a Catalunya és un tresor. Cuideu-lo.

  • perevilaseca

    Enric, entenc la teva preocupació, i en bona part la comparteixo,. l’Escola i l’educació no pot quedar en mans del mercat. Personalment i estic segur, també la majoria de persones que som “Escola Pia” i que treballem des d’una clara consciencia i vocació de Servei Públic.

    Precisament si ens proposem canviar, millorar, transformar l’escola és per poder a ajudar encara més als infants i joves a ser més lliures, més crítics més autònoms i també més compromesos en la construcció d’un món més just, més solidari. Més allunyat de la jungla neoliberal del campi qui pugui i m………. l’últim.

    A les nostres escoles, com sortosament a moltes de les públiques i concertades del nostre país, intentem posar al davant al davant a qui més li costa. Sigui d’on sigui i vingui d’on vingui…

    Sovint però, ens troben amb dogmatismes i prejudicis, des de tots els costats, fruit del desconeixement i/o la prepotència. Quan aquesta crítica ve de persones amb bon reconeixement pedagògic, apertura de mires, ganes de millorar… foten i més del que hom pugui imaginar.

    Saps perquè sap greu ? Per que els objectius que perseguim estic segur que són molt coincidents.

    Saps perquè sap greu? Per que al darrera hi ha molta gent implicada il·lusionada… molts anys de feina i patiment.

    Sapa greu, no és just i molt simplificador, posar-nos a tots en el mateix sarró, sense conèixer a fons les diverses realitats, projectes, opcions i esforços.

    Enric acabo per agraint la teva aportació i sinceritat, ens ajuda a créixer i pensar. Ens espero a no oblidar la nostra tasca i quins han de ser els nostres objectius. Ajuda a ser fidels a la nostra Missió i el nostres Valors i a no perdre mai de vista que som escola per a totes i per a tots.

  • Jordi Rojas Poch

    Cert és Enric (permet-me que utilitzi un to familiar) que l’escola, sense parlar de le meva ni la de l´altri, és, a dia d’avui i massa vegades, una fidel representació de la ferotgitat del medi social on viu. És cert que es mou a voltes en un mar de “modernitat líquida” que fa i desfà idees, ara sí i ara també, i també és cert que caure en mans de la mediocritat i de la superficialitat és fàcil. Massa fàcil.

    Ara bé, també és cert que en aquest panorama que descrius, darrere els focus i les bambalines de les posades en escena més pròpies del màrketing que dels postulats pedagògics, hi ha idees i actituds d’una profunditat humanística que emanen dels principis de cada institiució. Es pot dubtar sí, i de fet cal dubtar de tot, de si els canals i les maneres de fer-se públics s’adeqüen a les necessitats dels infants, però no es pot dubtar mai de la intencionalitat que vertebra l’acció educativa i metodològica de qualsevol iniciativa innovadora. Intencionalitat que no és altra que la de posar al capdavant de la missió del nostre dia a dia, l’esperança que els alumnes i les alumnes que passen per les nostres mans, rebran la millor de les formacions integrals possible; la millor que poguem pensar, repensar i donar.

    Salut!