Els drets dels infants, la policia i Franco

Avui fa 26 anys que es va aprovar la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants. Però avui també fa 40 anys que va morir el dictador Francisco Franco. Qualsevol petita crisi adulta fa que els infants passin a segon pla

Jaume Funes
 
 
 

Avui fa 26 anys que es va aprovar la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants. Toca, si més no, escriure sobre com ens vàrem comprometre a pensar primer en els infants i adolescents. Però avui també fa 40 anys que va morir el dictador Francisco Franco i, inevitablement, hauríem de parlar del dret de tot infant a no patir imposicions, a decidir i participar. Per si no tinguéssim prou esdeveniments a considerar, arriba a la fi una setmana singularment dolorosa, espectacularment destructora i, sentint com el conseller d’Interior diu que aplicarà a les escoles un protocol per detectar i prevenir el “radicalisme incipient”, he de parlar del dret de tot infant a no carretejar estigmes.

El dret a no néixer amb antecedents

A l’estiu, la policia britànica va reconèixer que tenia a la seva llista de 4.000 sospitosos islamistes un nen de tres anys. Era un “extremista radical en potència”, en funció de la seva família i del barri en el que vivia. És ben curiosa la teoria de la prevenció per evitar que els nostres infants arribin algun dia a matar, en arribar a la joventut. Es tracta d’una mena de predestinació que es pot evitar amb supervisió policial. El conseller (sempre propagandista) ni s’assabenta que tot infant té dret a no ser considerat una altra cosa que un infant més, no ser tractat diferent d’un altre, tenir adults i autoritats que esperen per a tothom el mateix futur. ¿Que no sap que la Convenció prohibeix tenir mirades discriminatòries, establir sospites perquè els teus pares són singulars, et fan viure on poden i has de suportar un catecisme diferent? ¿Per què neguen a alguns infants i adolescents catalans el dret a no ser considerats delinqüents abans d’hora?

Volen prevenir però van estar d’acord en suprimir l’educació per a la ciutadania i en la reintroducció de l’assignatura de religió. Si pensessin en educar, recordarien que a l’escola la prevenció es diu ensenyar a pensar i a conviure. Si entenguessin de què va l’escola, sabrien que no hi cap cap religió, que posar-ne una significa posar-les totes. Si veritablement els preocupés el radicalisme adolescent, ajudarien el mestre a observar les vides adolescents, a descobrir de qui no pot enamorar-se, quins són els seus amics. I… abans d’abandonar l’escola, ajudarien a construir algun acompanyament pròxim per mirar de gestionar un futur juvenil amb molt poques esperances. !Si respecten la Convenció treguin la policia i el control de la infància!

El dret a practicar una democràcia real

M’acaben de preguntar si els adolescents d’avui tenen prou coneixement del franquisme. He contestat que, sent una “batalleta” dels seus avis, no és gaire important el seu desconeixement. El que veritablement importa és que sàpiguen de què va això de la democràcia. Coneixent-la a fons, creuran impossible que va haver-hi un temps en el que no era possible parlar, reunir-se, escriure, decidir sobre la propia vida, decidir sobre la vida en comú, pensar com organitzar la societat. Així, quan aparegui Franco al llibres, als diaris o a les converses adultes, descobriran que en alguns moments no es podia viure com els pensen que s’ha de viure.

Vacunar contra el franquisme és fonamentalment fer possible el seu dret a la democràcia. Fer real el seu dret a tenir opinió i expressar-la. Fer possible que des de ben petits puguin participar en els afers comuns. Comprovar que l’alcalde els pregunta sobre els pressupostos i no tant sols per la cavalcada de reis. És descobrir que, si no els agrada la societat en la que viuen, poden actuar per canviar-la. També significa descobrir que hi ha gent que esmerça la seva vida per fer millor la d’uns altres i que ara poden viure, més o menys, en democràcia gràcies als esforços i patiments del molts demòcrates anònims que van patir el franquisme.

Els infants sempre van a darrere

La Convenció dels Drets dels Infants està en plena joventut, però el seu acompliment, a casa nostra, encara és molt insuficient. Els drets bàsics que garanteixen una vida digna són vulnerats. ¿Cal recordar que Catalunya té una de les taxes més altes d’Europa d’infància que viu sota el llindar de pobresa? Avui, no hem estat capaços ni de mantenir les ajudes perquè les famílies puguin cuidar un xic els seus infants.

Sabem que tot infant acaba sent el resultat de les oportunitats que construïm al voltant seu. Però no donem gaire importància a suprimir bona part del suport a l’educació 0-3. Mares i pares voldrien ocupar-se dels seus fills, però han de treballar moltes més hores que abans per tenir un salari encara més baix. No tenim a serveis socials una “prestació” per pagar hores de mare, hores d’abraçades i contes.

Seguim sense parar-nos a descobrir com miren i veuen la realitat. No pensem que cal considerar la seva perspectiva. En el millor dels casos intentem frenar un desnonament, però ni bancs, ni jutges, ni administracions es paren a pensar con viu un infant que sent com, potser, casa seva ja no serà casa seva l’endemà. Encara no he vist una llei del Parlament en la qual, abans de ser aprovada, algun parlamentari hagi demanat pensar com afecta la infància.

La Convenció va significar, fonamentalment, que els ciutadans i ciutadanes entre 0 i 18 anys serien considerats subjectes actius de drets i que els seus adults pensaríem primer en ells i elles. Va ser la fi de la pura tutela protectora d’objectes valuosos. 26 anys després encara és molt feixuc aconseguir que els escoltin, que es consideri el que diuen, que puguin reclamar, que no depenguin de les imposicions familiars, que puguin ser responsables de la seva vida i de construir-la en companyia d’uns altres.

No cal viure el drama de París. Qualsevol petita crisi adulta fa que passin a segon pla, tornin a ser “menors” en les mans poc respectuoses dels seus adults.

Jaume Funes
Sobre Jaume Funes

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista. Contacte: Twitter | Més articles