Els fills de dones maltractades necessiten l’autorització del pare per rebre atenció psicològica

Es tracta d'un requisit legal en aplicació de la pàtria potestat que també afecta aquells casos en què el pare ha estat condemnat o hi ha una ordre de protecció

Marta Borraz - eldiario.es
 
 
 

Les esquerdes de la llei contra la violència de gènere: I què passa amb els menors ?. \ PotironLight - Compfight

Les esquerdes de la llei contra la violència de gènere: I què passa amb els menors ?. \ PotironLight – Compfight

Els menors que han viscut o viuen situacions de violència a la llar perpetrades per un pare que maltracta la seva mare necessiten el consentiment del maltractador per ser intervinguts psicològicament. Es tracta d’un requisit legal derivat de la pàtria potestat, recollida al Codi Civil, que estableix que serà exercida “conjuntament per ambdós progenitors o per un de sol amb el consentiment exprés o tàcit de l’altre”.

És a dir, es necessita l’autorització dels dos en determinats àmbits, com l’educatiu o sanitari, i en altres circumstàncies, entre elles, la intervenció i tractament psicològic amb el fill o filla de tots dos. Una cosa que passa fins i tot en aquells casos en què el pare ha estat condemnat per violència de gènere o hi ha un procediment obert contra ell, però no ha estat privat de la pàtria potestat.

Segons les últimes dades difoses aquest dilluns pel Consell General del Poder Judicial, només en el 0,8% de les ocasions en què la justícia dicta una ordre de protecció per a una dona, li retira cautelarment la pàtria potestat al presumpte agressor. D’aquesta manera, quan la dona i els fills o filles van a serveis d’atenció psicològica han de demanar l’autorització al pare.

Aquest requisit legal es manifesta al Codi Deontològic del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs a través de l’article 25, que exigeix informar els pares o tutors dels menors que seran intervinguts.

En cas que un d’ells no ho consenti, el Codi civil preveu la via judicial per obtenir l’autorització. Si el professional intervé al menor sense l’autorització d’un d’ells s’arrisca a ser denunciat per l’altre progenitor i sancionat pel col·legi.

El PSOE insta el Govern a prendre mesures

“En un 20% dels casos que atenem el pare rebutja la intervenció afirmant que no és un maltractador i que els seus fills no han d’estar en cap programa”, assegura Pablo Nieva, coordinador del programa d’atenció a fills i filles de víctimes de violència de gènere que desenvolupa l’Institut de la Dona de Castella-la Manxa.

“Algunes dones es neguen a iniciar un procediment judicial”, apunta el psicòleg, perquè pot resultar revictimizador al costat del cost emocional que suposa per a moltes reviure la seva història i el retard a què se sotmet la intervenció. “No volen tornar a passar per la pedra del jutjat ni l’experiència de ser qüestionades o el seu relat posat en dubte”, explica Nieva.

En la mateixa línia s’expressa la presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ, Ángeles Carmona, que reivindica “un canvi legal perquè en els casos en què hi hagi condemna o una ordre de protecció en vigor no sigui necessària l’autorització”.

El 12 de desembre el PSOE va registrar una proposició no de llei al Congrés per instar el Govern “a prendre les mesures necessàries perquè l’atenció i assistència psicològica quedi fora del catàleg d’actes que requereixen una decisió comuna en l’exercici de la pàtria potestat quan hi hagi sentència ferma o hi hagués una causa penal en curs per maltractaments o abusos sexuals”.

Els socialistes apunten a la llei integral, que en el seu article 19 estén als menors a càrrec de la dona víctima de violència de gènere el dret a l’assistència social integral. D’altra banda, la llei d’infància que va entrar en vigor l’agost de 2015 reconeix als menors exposats a la violència de gènere com a víctimes directes.

Però, què passa quan les víctimes no denuncien i sí que acudeixen a serveis d’atenció? Segons la Macroenquesta elaborada el 2015 pel Ministeri de Sanitat només denuncia el 28,6% de les víctimes, així que els seus fills i filles no tindrien dret a ser ateses en cap cas. Per Carmona, “seria interessant” explorar vies com “que serveixi amb l’informe dels serveis socials perquè el jutge ho legitimi”.

El ‘modus operandi’ depèn de cada servei

“Ser condemnat per violència de gènere va lligat a perdre drets, o almenys a no tenir poder sobre la decisió de que puguin ser curats els mateixos traumes que ell mateix ha generat”, resumeix Nieva, que apunta que en alguns jutjats de violència sobre la dona s’inclou en la mateixa sentència un apartat que legitima la intervenció psicològica sense necessitat d’autorització.

“Tanmateix, això és una cosa que no sol ocórrer gairebé mai, és minoritari”, assenyala un advocat del Centre de la Dona dependent de l’Ajuntament d’Azuqueca d’Henares (Guadalajara). “També és veritat que no ho solen demanar les parts”, prossegueix. La veritat és que no hi ha uns criteris homogenis en cap dels àmbits: ni judicial ni psicològic.

Per això, el ‘modus operandi’ depèn de cada servei d’atenció integral a les víctimes. Diversos psicòlegs han relatat a eldiario.es com fan servir determinades estratègies perquè el menor sigui atès amb urgència. Alguns centres canvien el nom dels programes i opten, per exemple, per no dir-li intervenció psicològica, sinó “acompanyament emocional” per no necessitar d’autorització.

“Se sol enviar un burofax a l’home i s’entén que si no contesta està autoritzant”, sosté Itziar Fernández, ex-treballadora d’una casa d’acollida per a dones i els seus fills i filles. “El que està clar és que no té cap sentit que una dona que està fugint del seu agressor necessiti una mica d’ell perquè el sistema l’està exposant”, argumenta.

El risc de la denúncia de l’agressor

Olga Barroso va treballar durant gairebé deu anys en un recurs de l’Ajuntament de Madrid per a víctimes. “A nosaltres la Fiscalia de Menors ens va autoritzar a que en valorar un dany derivat d’una situació de violència li ho comuniquéssim per no demanar l’autorització”, assenyala. No obstant això, “cal un blindatge més gran” perquè “t’enfrontes a possibles denúncies dels agressors”.

L’article 25 del Codi Deontològic –que contempla l’obligació d’informar a tots dos progenitors– “és el que més vulneren els professionals”, afirma un integrant de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid. “En moltes ocasions és vulnerat per psicòlegs que davant d’una situació de violència i per protegir els menors no informen”, apunta una psicòloga que està esperant a la sanció que previsiblement el col·legi li imposarà.

L’experta, que prefereix no revelar el seu nom, ha estat denunciada pel pare dels menors als quals va avaluar, tot i que compta amb una sentència condemnatòria per maltractaments. Ha estat qualificat pel col·legi madrileny com “falta molt greu”, encara que una comunicació de l’Assessoria Jurídica del mateix en 2011 acreditava en un cas similar que no era necessària l’autorització.