ENTREVISTA LINA MERUANE | ESCRIPTORA I DOCENT

“Els fills han tornat a ser un dispositiu polític, econòmic i social per retreure les dones a la llar”

Lina Meruane (Xile, 1970), escriptora i docent, visita Barcelona per presentar 'Contra els fills'. Aquest assaig diatribesc, revisat i reeditat recentment per Random House Mondadori, es proposa desemmascarar aquells mandats socials que, amagats rere una disfressa d'àngel i una veu baixa però insistent, segueixen condemnant a les dones a una maternitat claustrofòbica

Anna Cristóbal
 
 
 

Lina Meruane, escriptora y docent, visita Barcelona per presentar ‘Contra los hijos’. | Sònia Calvó

Betty Friedan, en La mística de la feminitat (1965), va verbalitzar el malestar inefable –“el problema que no té nom”– d’aquelles dones nord-americanes que, emmarcades en una rutina mecanitzada i alienant, havien estat despullades de les seves voluntats i inquietuds: “Puc fer-ho tot i m’agrada, però això no deixa temps per pensar en el que una és realment. […] No tinc un problema al qual pugui donar-se-li un nom determinat. Però estic desesperada”. Mig segle més tard, i en un context de capitalisme salvatge, Lina Meruane (Xile, 1970), escriptora i docent, reedita Contra los hijos.

Meruane recupera el text de Friedan i el discurs pronunciat per Virginia Woolf el 1931, així com també significatius textos literaris –com, per exemple, l’obra teatral Casa de nines de Ibsen o la novel·la avantguardista Parc industrial de Galvão– per preguntar-se: “Què ha succeït? No ens havíem alliberat, les dones, de la condemna o de la cadena dels fills que ens imposava la societat? No havíem aconseguit sortir i entrar i sortir del cèrcol domèstic deixant enrere les culpes?”.

Si bé els seus últims anys de producció literària (Fruta podrida i Sangre en el ojo) i també assagística (Viajes virales) s’han caracteritzat per l’exploració de la malaltia, ara l’escriptora xilena adverteix com els discursos més institucionalitzats sobre la maternitat s’inscriuen en els cossos i en els desitjos de les dones amb la finalitat de normativitzar-los.

Contra los hijos és un assaig molt diferent a Viajes virales o Volverse Palestina. D’on neix la voluntat d’escriure aquesta diatriba i què la porta a traduir aquesta inquietud en una provocació?

La literatura és un territori de molta llibertat i, si un no experimenta en l’escriptura, on ho farà? Sempre he pensat que tots els llibres neixen de preguntes diferents i això exigeix necessàriament que els textos també es resolguin de maneres diferents. Em va interessar el gènere de la diatriba perquè les seves propietats em permetien aprofundir des de l’humor en els significats que ha anat adquirint la maternitat en l’actualitat, en el lloc que han anat ocupant els fills en l’imaginari col·lectiu. L’objectiu principal d’aquest llibre és que sigui llegit. Per això em vaig servir d’un llenguatge pensat per ser escoltat i d’una vocació una miqueta provocadora. M’agradaria pensar que, encara que potser aquest llibre no arribi a molta gent, les persones que el llegeixin sabran recollir aquest fil i fer-se noves preguntes, portar la maternitat cap a un lloc que, per exemple, qüestioni l’educació masclista, la submissió de les mares a la voluntat del fill…

Per què creu que és tan problemàtica com perillosa aquesta noció de fill contra la qual es rebel·la?

Més que contra els fills, que pobrets són petits i no saben el que fan, em rebel·lo contra la manera en què els fills han tornat a ser un dispositiu polític, econòmic i social per retreure les dones a la llar. Hi ha una mena de pèndol històric i semblaria que, en aquest precís moment, estem instal·lades en una pràctica conservadora de la maternitat.

En Contra los hijos hi ha una referència constant a “l’àngel victorià” narrat per Virginia Woolf i més tard a “l’àngel de la llar” descrit per Betty Friedan. Com creu que s’ha actualitzat en l’actualitat aquest àngel normatiu, aquest fantasma omnipresent que allunya les dones del seu desig i els recorda quins són els mandats de gènere que han de complir?

Una de les disfresses d’aquest fantasma ominós bé podria concretitzar-se en l’àngel verd, en l’àngel de l’ecologisme que ens crida a salvar el planeta de l’extinció. I és que, en aquesta ordre, allò que s’està reclamant és que la mare torni a ser l’eix de la naturalesa i que protegeixi aquest fill de l’extinció. En el discurs d’aquest àngel, que sembla molt progressista i molt preocupat per la salvació del planeta i amb el qual una hauria d’estar naturalment d’acord, la figura de la dona torna a ser proveïdora de cura i la seva identitat queda reduïda a pur cos.

Aquest rebuig al biberó, a la lactància més breu, a les vacunes, al bolquer d’un sol ús, etc., suposa obviar els efectes positius d’una sèrie de tecnologies que, en efecte, havia ajudat les dones d’una altra època a tenir vides més completes i a complementar la criança dels seus fills amb altres desafiaments vitals. I aquí em sembla que hi ha un engany: perquè hi ha una volta que sembla progressista però que, al cap i a la fi, acaba traduint-se en un posicionament que s’alia amb els discursos conservadors de tota la vida.

De la mateixa manera que aquest relat ecologista pot ser una arma de doble tall, creu que algunes reivindicacions formulades des dels feminismes podrien estar oblidant-se d’exigir a l’Estat la responsabilitat en les cures? Penso en l’última novel·la de Belén Gopegui –Quédate este día y esta noche conmigo (2017)–, on un dels personatges sosté: “De repente ahora que falta dinero, recursos, todo el mundo habla de cuidar”.

Així és. No he llegit aquesta novel·la, però evidentment hi ha un diagnòstic semblant. Quan tu em preguntaves al voltant de com torna “l’àngel de la llar” a l’actualitat, el que crec és que ara hi ha un cor d’àngels: un és l’àngel verd, sí, però un altre és l’àngel capitalista. I l’àngel capitalista porta una sèrie de missatges també i el que ens diu és: “Ara hem de fer que els nostres fills triomfin”. Però aquest desig de progrés està marcat per la retirada de l’ajuda social.

Aquests pares senten llavors que l’Estat ja no garanteix als seus fills les condicions materials de les quals ells s’havien beneficiat en el passat i, com a conseqüència, comencen a responsabilitzar-se ells mateixos d’un excés de cures –estudiar amb els fills, carregar-lo d’activitats extraescolars, etc. És en aquest punt, per cert, on la maternitat i la paternitat adquireixen una funció competitiva dins la lògica de l’Estat.

Conversem amb Lina Meruane als jardins de la Universitat de Barcelona | Sònia Calvó

El seu assaig dibuixa un ventall de tipologies de mare que va de la mare-minyona a la mare-superwoman, passant per la mare-ecologista o la mare-dividida. Què és el que tenen en comú aquests models tan diferents?

El que jo crec que tenen en comú és que totes aquestes mares intenten respondre de la millor manera a les pressions i dificultats del present. El més fàcil és ironitzar amb aquestes figures –que, de fet, jo ho faig–, però el realment difícil és entendre a què responen aquestes dones. Si poguéssim revelar els discursos als quals responen, potser tindríem maternitats menys estressants, menys difícils, menys sofertes.

Si bé en el seu assaig s’esforça molt en no carregar les dones amb una culpa extra, sí que adverteix que el seu modus vivendi –fonamentat en una sobrecàrrega de treball tant fora com dins la llar– no possibilita temps ni espais per nomenar el desassossec ni polititzar el malestar.

El que passa és que quan un està sobrepassat, i això em sembla que ho sabem tots, no té temps per asseure’s a pensar què està fent ni què està sentint  sobre el que està fent. Aquest excés productiu el que fa és frenar les reflexions crítiques. I això és un problema del capitalisme. Aquest sistema prefereix ciutadans dòcils i ocupats en comptes de ciutadans que tenen temps per pensar i per llegir.

Aquí també tindria lloc la presència d’un dispositiu mèdic que, lluny de generar condicions de possibilitat per nomenar el malestar, opta per anestesiar aquesta tensió emocional amb la medicalització

Sí, es decanta per la patologització. I subratllar aquesta funció de l’aparell mèdic em sembla altament necessari perquè, encara que el to diatribesc de l’assaig pugui confondre, no m’interessen tant les decisions particulars de les dones com tractar d’esmicolar quins poders, quins dispositius estan operant entorn d’elles per arrabassar-los tota l’agència.

En el llibre sosté que la decisió de no tenir fills pot ser interpretada socialment com un “problema” o un “error genètic”, i que conseqüentment aquesta dona pot ser connotada com una “dona incompleta, anormal, malalta”. En aquesta retòrica, tan utilitzada pels discursos dominants, hi ha una clara voluntat de deslegitimar i de patologitzar la decisió de no ser mare. 

Estem molt acostumats a pensar a partir de binarismes: home-dona, normal-anormal, esquerra-dreta, etc. La malaltia sempre apareix com una mena de diagnòstic d’allò que surt de la norma. I els desitjos d’aquelles dones que subverteixen els mandats de gènere solen adquirir adjectius i noms molt negatius. Em sembla que si penséssim la maternitat dins un arc més plural d’opcions, moralitzaríem i estigmatitzaríem menys aquelles dones que han decidit no tenir fills.

En Contra los hijos també diu que una dona amb una malaltia crònica o una “adversa condició hereditària” sol entrar per defecte en la categoria de “no apta” per a la maternitat.

Això és molt interessant en el cas de Virginia Woolf, ja que en cert sentit la van desnonar, li van donar permís per no tenir fills perquè pel que sembla patia un problema psiquiàtric sever. Però cal dir que, més que en la salubritat de la dona, en la majoria d’ocasions únicament es pensa a salvar al fill. Sempre hi ha una preocupació per com pot operar la genètica i la qüestió hereditària en ell. I el mateix succeeix amb el debat de l’avortament en cas de violació. Un argument recurrent és: “salvem al fill encara que condemnem la mare a viure amb aquesta experiència tan forta cada dia de la seva vida”

El fill convertit en el centre de la família i de tots els debats.

Totalment. Estem en un moment de la història en el qual el fill ha passat de ser un membre de la família només amb deures –i gairebé sense drets, que tampoc és desitjable– a ser únicament centre de drets.

“No ens havíem alliberat, les dones, de la condemna o de la cadena dels fills que ens imposava la societat?” Es pregunta Lina Meruane a ‘Contra los hijos’ | Sònia Calvó


En altres llibres –penso especialment en Fruta podrida– ha tractat d’alguna manera la impossibilitat de forjar una comunitat ètica en un sistema que concep els cossos com a mercaderies exportables i explotables. El personatge protagonista de la novel·la, si no recordo malament, troba en el deixar-se morir una manera de subvertir el diagnòstic mèdic.

Zoila, per a mi, és un personatge paradoxal perquè la seva resistència significa la mort. I, de fet, de vegades penso en aquest personatge i crec que la resistència no hauria de ser només un camí d’extinció. Hauria d’haver-hi també altres opcions. De totes maneres, em sembla que les novel·les treballen des d’un altre lloc. En els meus textos narratius no estic preocupada per crear personatges heroics femenins, sinó que el que m’interessa és tractar les asprors entre les dones, els poders que troben a la seva disposició i com els utilitzen.

I llavors, des de la seva posició d’assagista i pensadora en Contra los hijos, creu que actualment hi ha algun marge d’agència per practicar una maternitat reconciliada amb el propi desig i allunyada dels imperatius del capitalisme salvatge?

Jo tracto de no practicar el pessimisme en la meva vida reflexiva i en la meva vida privada. Perquè el pessimisme està molt aliat amb el pensament més conservador. El pessimisme el que diu és: “tot va malament i res canviarà, per tant accepta-ho”. Hi ha moltes coses que es poden fer per tenir unes vides maternes més felices, i em sembla que posar límits, entendre que la pròpia llibertat comença on acaba la de l’altre pot ser una bona manera de començar.

Això és una cosa que ha de passar a la llar perquè després passi a la societat, perquè es consolidi la idea de respecte cap a l’altre. Si bé és cert que pensar en el que l’altre necessita és important, també resulta molt necessari escoltar el que una necessita i negociar des d’allà. I aquesta negociació és difícil i està sempre canviant perquè les persones no som estàtues, sinó que anem desitjant altres coses, les nostres pulsions ens van portant cap a altres llocs… Però em sembla que és important reflexionar sobre el lloc que una ocupa i per què està fent el que està fent.

A propòsit de la necessitat de reflexió sobre la maternitat, el seu assaig s’inscriu en la genealogia de llibres que tracten el tema de la maternitat no necessàriament com un assumpte feliç. Penso concretament en el llibre Madres arrepentidas d’Orna Donath o en la narrativa de Ariana Harwicz. Quines altres novel·les visibilitzen el no desig de maternitat?

Està bé la teva pregunta perquè jo vaig anar trobant escenes de conflicte matern o observacions de dones que reflexionen sobre la maternitat, però encara no he trobat cap novel·la que decreti explícitament el desig de no ser mare. Això, al seu torn, també indica que hi ha un tabú. En el capítol ‘El cànon infèrtil’, per exemple, explico l’anècdota que hi va haver una autora que va dir: “escriuria una novel·la sobre aquest tema, però hauria de fer servir un pseudònim”. No tinc cap dubte que han d’existir aquestes novel·les, però jo no me les he creuat

A la presentació del llibre ja va fer referència a la pèrdua de corpus literari sobre aquestes qüestions a causa dels anys en què les dones, embarassades i ocupades en la tasca de la criança, no van poder narrar les seves pròpies experiències.

En efecte, és difícil trobar certs relats perquè les dones no tenien molta veu abans. Però van tenir unes vides i les decisions que van prendre també són les seves escriptures. En aquestes decisions -en els fills que van tenir o que van decidir no tenir, en els fills que van abandonar, etc.- hi ha un relat que va succeir per fora del text i que les biògrafes i les feministes, sobretot, es van encarregar de rescatar. Furgar en aquests silencis té molt d’interès perquè les biografies d’aquestes dones també són relats, són una mena de valuós esdevenir que s’escriu i es resignifica en el temps post.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*