Els gitanos també existeixen

Segueixen sent imprescindibles polítiques decidides i estructurals de lluita contra l'exclusió, contra la degradació urbana i contra les pulsions racistes de la societat majoritària

Xavier Besalú
 
 
 

Entre els molts problemes educatius no resolts o mal resolts hi ha l’escolarització de l’alumnat gitano. La globalització, la digitalització, la inclusió, la multiculturalitat, les migracions i altres fenòmens de llarg abast han aconseguit que sigui poc útil l’enfocament etnoculturalista tradicional. Aquest ve a dir que la persistent objecció del poble gitano, el seu absentisme crònic, el seu descoratjador fracàs escolar i la seva desvinculació prematura són l’expressió de la seva oposició radical a veure’s engolits com a poble, a ser desposseïts de la seva cultura i de la seva identitat, a haver de convertir-se a la força en paios.

Avui tenim clar que aquest tipus de conflictes han de ser abordats des d’un doble prisma: el socioeconòmic i el cultural. El socioeconòmic posa l’accent en la desigualtat i en la marginació social. El cultural posa de relleu la necessitat de ser reconegut com a ciutadà de ple dret, en peu d’igualtat encara que es pertanyi a una minoria, davant un estat que mai és neutral, sinó que legisla i actua des d’una determinada adscripció cultural (lingüística, religiosa, familiar, educativa, històrica, etc.).

Per a un sector ampli del poble gitano el pes de la desigualtat, de la pobresa, de la precarietat laboral, de l’infrahabitatge i el grau d’estigmatització patit, són encara avui dia determinants. Segueixen sent imprescindibles polítiques decidides i estructurals de lluita contra l’exclusió, contra la degradació urbana i contra les pulsions racistes de la societat majoritària. Immediatament després caldria afegir que l’escola, totes les escoles, haurien d’incorporar la perspectiva intercultural, tant en les seves formes de relació i participació i en el seu clima institucional com en les seves metodologies. I, per descomptat, en la seva agenda cultural o curricular: és impensable que la ciutadania no tingui ni idea que la percepció negativa del món gitano té el seu origen en la permanent marginació i persecució a què han estat sotmesos; no pot ser que l’escola serveixi per reforçar els prejudicis més degradants, moltes vegades per omissió, i no per combatre’ls.

No s’hauria de tolerar ni un dia més l’existència d’escoles només per a gitanos, com les que encara són habituals en moltes ciutats, reminiscències d’aquelles escoles pont que mai, malgrat la seva feina abnegada, van aconseguir el seu objectiu. Com és possible que ens omplim la boca d’idees com integració, cohesió social, convivència, i no tallem de soca-rel realitats que treballen, en silenci però sistemàticament, justament en sentit contrari?

D’altra banda, totes les identitats, en societats complexes, lliures i obertes com la nostra, són mòbils, canviants, híbrides, contaminades. També la identitat gitana que, si alguna cosa ha demostrat al llarg dels segles, és no només la seva capacitat de supervivència en entorns hostils, sinó també la seva capacitat d’adaptació i la flexibilitat. Des del món no gitano a vegades tendim a essencialitzar la seva cultura, a veure-la com una cosa ancestral, inamovible i opaca, incapaç de recrear-se i d’interactuar amb el medi; cosa que de cap manera ens aplicaríem a nosaltres mateixos, una mirada que denota llunyania i una mica de supremacisme. No: la identitat gitana també està en moviment. Com totes, té davant seu reptes importants per resoldre. Un d’ells és el profund procés d’individualització que vivim tots en un context que podem qualificar -sense entrar en detalls- de postmodern davant d’una cultura gitana que atorga una gran preeminència a allò col·lectiu, a la família, a la comunitat; o el valor de la consciència individual autònoma davant de la seguretat i la previsibilitat que donen la tradició i les lleis consuetudinàries…

D’entre els ingredients de la cultura gitana, des del món educatiu hauríem de valorar i tenir més en compte la seva visió de com educar les generacions joves. No només perquè el treball escolar demana un diàleg franc i còmplice amb les famílies de l’alumnat, ja que des d’una i altra agència busquem uns mateixos fins (el seu desenvolupament integral, el seu benestar, la seva independència), sinó perquè potser tindríem alguna sorpresa agradable i estimulant.

Sabem, per exemple, que l’educació gitana dóna una gran importància a la llibertat dels educands, però nosaltres seguim reivindicant -almenys de paraula- el llegat d’AS Neill. És una educació molt vinculada a la vida quotidiana, molt aplicada, molt pràctica: no és el que, segons sembla, hi ha darrere de les competències? Una educació activa, basada en la manipulació i l’experimentació, però ens remetem a Montessori i Dewey per recalcar que només aprenem allò que fem, allò que té sentit per a nosaltres. Sabem també que, pel que fa als aspectes socioafectius, sovint l’alumnat gitano mostra certa inseguretat, certes pors i recels: un motiu perfecte per construir a l’escola ambients segurs, basats en unes relacions d’estima i confiança, que tinguin cura de l’autoestima de tots i cada un, i generin expectatives positives per tots. Sabem que això redundarà en un aprenentatge més eficaç i en un desenvolupament més harmònic.

Aquests últims anys, davant l’arribada intensa i extensa d’alumnat estranger, des de totes les comunitats autònomes s’han elaborat projectes d’interculturalitat. Des de l’acadèmia a vegades hem donat llum sobre el particular, però en altres ocasions hem alimentat la confusió. En la majoria dels casos, però, els gitanos han quedat al marge d’ells o han estat invisibilitzats. Però hi són.

Xavier Besalú
Sobre Xavier Besalú

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona Contacte: Twitter | Més articles