Els mestres en el camí de la innovació: sols o acompanyats?

Als docents no ens cal tant una formació tècnica com un acompanyament que ens permeti avançar de manera equilibrada, saludable i sostenible en el temps per tal que no quedi tot en un atac d’entusiasme aïllat i de curta volada.

Teresa Terrades
 
 
 

És evident que som dins d’una onada de canvi educatiu. La nostra societat ha evolucionat a ritme frenètic i els nois i noies, que són ara a les escoles, viuen i aprenen en un context radicalment diferent al que vam viure el seu professorat. Els fills de la societat digital ens indiquen, als que som fills de la societat analògica, que calen canvis d’arrel a les aules. La necessitat de canvi és, any rere any, més punyent i ineludible.

Els centres educatius que ja han llegit aquest canvi de context, són els que s’han avançat a donar respostes a aquest repte. Els seus projectes educatius s’han dotat de nous plantejament metodològics amb la intenció de fer possible un millor accés al coneixement. Dit d’una altra manera, s’han replantejat el procés d’aprenentatge per fer-lo més rellevant, més significatiu i amb les eines pròpies del segle XXI.

L’onada de canvi en el nostre país, compta hores d’ara, amb una iniciativa promoguda per la Fundació Bofill, La Caixa, la UOC i Unescocat. Neix amb la voluntat de ser una eina que faciliti la transformació dels centres educatius, amb l’acompanyament d’aquells que ja ho han fet i han consolidat bones pràctiques innovadores. Se l’ha batejat amb el nom d’Escola Nova 21 i celebrem la seva visió integradora i global, del canvi educatiu.

Tot plegat està agafant velocitat de creuer i en aquest tram del recorregut també ens interessa observar-nos. Veure quins són els agents principals del canvi i quin paper estan adoptant. Tota transformació necessita la seva predisposició i convenciment. En aquest cas, el triangle protagonista el conformen els nois i noies, les famílies i els docents, essent aquests darrers, l’ànima essencial del canvi. Ells, amb els seus equips directius al capdavant. Sense el seu impuls, l’engranatge queda suspès en el territori de la paràlisi.

En quin punt es troba el col·lectiu docent dins d’aquest engranatge? Quin és el seu, el nostre, estat anímic predominant per a dur a terme aquest pas de gegant? No m’atreveixo a respondre d’una manera categòrica. Seria empobridor per a la reflexió. Però sí que m’agradaria apuntar alguns factors paralitzadors i alhora, una proposta de millora.

En primer lloc, aquesta transformació s’ha de fer amb el tren en marxa i amb el pes d’una trajectòria que ha marcat la cultura de cada centre. Molts centres funcionen gràcies a la inèrcia dels anys, que sempre dóna una certa comoditat,  un sempre s’ha fet així que frena i no genera respostes a les noves necessitats. El canvi s’ha de fer des d’aquesta realitat i amb les persones que hi són dins, en aquests moments.

Una segona evidència és que la transformació ens demana, a mestres i professors, assumir un nou rol. Ja no podem ser mers transmissors d’un saber guardat en el nostre sancta sanctòrum particular. Els nostres alumnes ja no ens escolten per a rebre’l.  Busquen la necessitat d’aprendre a través de mecanismes que els estimulin, més propis de la seva cultura generacional.

Hem de desaprendre un rol que ja és antic per a reconfigurar-ne un altre del qual no en tenim encara model. Un nou rol més proper a l’acompanyament del procés d’aprenentatge, fent ús de nous mitjans, ara tecnològics i digitals, que modifiquen substancialment els conceptes d’espai i temps. L’aula i els horaris de sempre han perdut sentit per als buscadors de la necessitat de saber, que són els nostres alumnes.

Canviar aules, horaris, metodologies i rols per a construir noves formes d’aprenentatge fa que els docents, la majoria dels quals hem estat formats en un paradigma gairebé oposat, visquem una sensació de vertigen i certa desorientació:

En poc temps hem après a utilitzar tecnologies noves, algunes de les quals no han canviat substancialment el procés d’aprenentatge i no ens han acabat de donar la resposta esperada. Alhora, hem hagut d’avançar de manera accelerada en els coneixements que ens ajuden a tenir una visió integral dels nois i noies per a poder personalitzar el màxim els seus aprenentatges i fer-los significatius. Necessitem ser creatius per a poder donar respostes ràpides a situacions noves.

Però sobretot, ens cal molta intel·ligència emocional per a poder fer compatibles les nostres aspiracions amb les noves relacions que el context reclama: poder entendre les necessitats dels nois i noies tan a nivell individual com col·lectiu, també el de les seves famílies en un moment de complexitat econòmica i social. Ens cal intel·ligència emocional i maduresa per generar sinèrgies d’equip dins els nostres claustres, la nostra tasca és essencialment col·lectiva. Fer equips de treball comporta renunciar a certes expectatives personals en pro del bé comú i saber copsar els estats emocionals i anímics dels nostres companys per anar equilibrant el sistema de relacions que s’estableixen… Tot plegat, una tempesta perfecta, tal com va dir a l’ItWorldEdu d’enguany Francesc Pedró, Cap de Secció d’Assessorament en Polítiques Sectorials i Tecnologies de la Informació i la Comunicació en l’Educació de la UNESCO.

Un repte majúscul per a un col·lectiu propens a buscar seguretats en les rutines que funcionen, o que potser ni tan sols funcionen, però les seguim utilitzant perquè la por de moure’ns ens encadena a les zones conegudes. Perquè no hi ha res que despulli tant un docent que provar coses noves i que fallin. Perquè no hi ha res com la frustració que això genera, per anar a parar a la trinxera de la resistència al canvi.

Desaprendre un rol per aprendre’n un de nou és un procés exigent i demana resiliència. En aquest reaprendre l’ofici, entenc que cal preservar dos aspectes clau: el sentit d’eficàcia professional i el respecte al ritme del canvi de cada docent, sense que això alteri el projecte transformador de cada centre. És precisament aquest moment del procés el que cal tractar amb molta cura. Quan es deixa el vell per adquirir el nou, les persones necessitem seguretat i confiança. Si no, caiem en terra de ningú: som competents amb allò que ja no existeix i alhora ens sentim incompetents amb allò que ens arriba de nou. És un moment delicat i requereix un bon acompanyament.

En la línia que va apuntar Francesc Pedró en la jornada citada, als docents i equips directius no ens cal tant una formació tècnica com un acompanyament que ens permeti avançar de manera equilibrada, saludable i sostenible en el temps per tal que no quedi tot en un atac d’entusiasme aïllat i de curta volada. Ens cal coaching, entès com una eina de suport i transformació, tal com ja s’ha implantat amb força en àmbits del món laboral relacionats amb la innovació, el canvi i les relacions humanes. Aquests sectors han comprovat que el coaching els surt a compte.

El món educatiu, lligat per definició al canvi, la innovació i  les relacions humanes, no s’ha dotat pràcticament mai d’aquesta eina de millora ni té integrades pràctiques de reflexió sobre l’exercici docent. Estic convençuda que el coaching podria aportar en un termini ben proper millores en els resultats educatius dels nostres nois i noies perquè podríem ser més eficaços a l’hora d’adaptar-nos als processos de canvi. Si fins ara hem ensenyat de la manera que nosaltres vam aprendre, ara hem d’aprendre la nova manera d’ensenyar. Igualment, si diem que hem de treballar a les aules de manera cooperativa, abans hem de viure nosaltres el sentit profund de què vol dir treballar d’aquesta manera.

Els docents necessitem un acompanyament en dues dimensions essencials: la individual, perquè cadascú de nosaltres es troba en un període vital i professional concret que s’ha d’incardinar dins d’un equip, i la col·lectiva, perquè la transformació educativa serà col·lectiva o no serà, i hem d’entendre què vol dir en aquest context, escoltar i ser escoltats, veure’ns i ser vistos, demanar, oferir i rebre i sobretot reconèixer als altres  i sentir-nos reconeguts.

Si volem ser part de l’onada de canvi que s’ha generat en aquest moment incert i alhora apassionant, hem de crear la possibilitat de comptar, aquesta vegada sí, amb  un acompanyament de qualitat  que ens arrossegui inexorablement al nou context professional que la societat ens reclama.

Teresa Terrades
Sobre Teresa Terrades

Teresa Terrades és professora de secundària i coach educativa. Contacte: Twitter | Més articles