Els nens dislèctics no detecten bé les síl·labes accentuades

La dislèxia no és només un problema per a la lectura, nens i nenes amb aquesta dificultat també presenten un dèficit en el processament prosòdic, és a dir, que tenen més problemes per detectar les síl·labes accentuades.

Agència SINC
 
 
 

Foto: Fotolia

Foto: Fotolia

Tot i el nivell d’estudis i la intel·ligència de l’individu, la dislèxia pot generar dificultats a l’hora de reconèixer de manera correcta i fluida les paraules, d’escriure sense faltes d’ortografia i de descodificar els mots. Les conseqüències immediates repercuteixen en la comprensió escrita i en la lectura, la qual cosa impedeix que aquestes persones desenvolupin de manera natural el vocabulari i la memòria necessaris.

En l’actualitat, els experts atribueixen aquest trastorn a un dèficit fonològic, que consisteix en la dificultat per representar adequadament els fonemes, per automatitzar les regles de conversió grafema-fonema i per mantenir la informació fonològica en la memòria de treball.

Un nou estudi, publicat Research in Developmental Disabilities, demostra per primera vegada en la llengua espanyola -en anglès ja hi havia evidències- que la dislèxia no només és un problema per a l’adquisició de la lectura. Els nens i les nenes amb aquesta dificultat d’aprenentatge presenten també un dèficit en el processament prosòdic (també anomenat fonologia suprasegmental).

Per demostrar-ho, l’equip de científics, liderat per la Universitat de Granada (UGR), va realitzar una sèrie d’experiments amb 31 nens espanyols: “Vam dissenyar una tasca que consistia en què els participants havien de detectar i assenyalar amb el teclat la síl·laba accentuada de una sèrie d’estímuls que es van presentar oralment”, explica a Sinc Gràcia Jiménez-Fernández, investigadora al departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la UGR i autora principal del treball.

Més errors en nens dislèctics

En una primera tasca, els estímuls eren paraules trisíl·labes que podien ser agudes (amb o sense accent), planes (amb o sense accent) o esdrúixoles. La segona tasca va tenir la mateixa estructura però els estímuls presentats van ser pseudoparaules -paraules no existents en espanyol però que respecten les seves regles grafotácticas -com, per exemple, “cátupos“-.

“És important destacar que les paraules i pseudoparaules es van presentar oralment, és a dir, en cap moment el nen havia de llegir-les, només escoltar-les i assenyalar amb el teclat la síl·laba accentuada”, destaca Jiménez-Fernández.

Segons els resultats, el grup amb dislèxia va mostrar significativament un major nombre d’errors en la detecció de la síl·laba accentuada i, a més, un major temps de resposta. Així mateix, les comparacions entre el rendiment en paraules i pseudoparaules van revelar que els participants del grup control (sense dislèxia) utilitzaven diferents estratègies en cada cas, de manera que es podien beneficiar del coneixement lèxic que posseïen de les paraules.

No obstant això, els participants del grup de dislèxia tendien a aplicar una única estratègia per processar paraules i pseudoparaules sense poder utilitzar el seu coneixement lèxic. “El que no sabem encara és si el grup de dislèxia no posseeix aquest coneixement lèxic o, tot i posseir-lo, no pot utilitzar-lo en aquest tipus de tasca”, apunta la investigadora.

Pels autors, és “crucial” incorporar tasques amb pseudoparaules per estudiar aquest tipus de dislèxia i perquè els nens aprenguin a diferenciar tons, accents i entonació de les paraules. Així, “la intervenció en dislèxia no només ha d’incloure activitats de lectura i fonologia segmental (consciència fonològica) sinó que s’ha de prestar especial atenció al processament suprasegmental o prosòdic”, adverteix la investigadora.

Aquest és un article publicat a Agencia SINC