Ens barregem o ens segreguem?

Una part important de la comunitat educativa comença a tenir clar que la segregació escolar és un problema greu. Toca traduir aquesta preocupació en polítiques efectives. Ens hi juguem molt.

Observatori de la Segregació Escolar
 
 
 

Alumnes de l’escola Sant Francesc d’Assís de Barcelona | Foto cedida per l’escola

Cada dia hi ha més consens al voltant de la idea que ens trobem davant d’un dels principals esculls per a la igualtat d’oportunitats de les noves generacions i sembla que finalment la segregació escolar s’ha situat en el primer pla de l’agenda educativa. Ara toca, per tant, traduir aquesta preocupació en polítiques efectives que reverteixin les dinàmiques segregadores que afecten els nostres barris i ciutats. Anem tard.

A Barcelona, ens trobem davant d’una oportunitat històrica per començar a posar fil a l’agulla. Des del Consorci d’Educació es planteja un nou model d’adscripcions entre els centres de primària i secundària que, actualment, es troba en fase de debat amb la comunitat educativa. I un dels principis orientadors d’aquesta proposta és, precisament, la lluita contra la segregació escolar. Des de l’Observatori de Segregació defensem, aquí, que les vies d’actuació que s’estan plantejant tenen limitacions massa importants com perquè acabin sent efectives.

Certament, les adscripcions escolars són un dels instruments de què disposa l’Administració educativa per ordenar el pas de la primària a la secundària, especialment en el sector públic. La manera com atorguem preferència d’accés a un institut als alumnes procedents de les escoles d’educació primària adscrites explica bona part de la composició social dels centres d’educació secundària. Una composició que, molt sovint, és el resultat d’una distribució desigual pel que fa al nivell socioeconòmic i instructiu de les famílies dels alumnes escolaritzats.

La nova proposta focalitza la lluita contra la segregació a través de dues vies. En primer lloc, s’associa el model d’adscripció a la posada en marxa de mesures per millorar la detecció i distribució equitativa dels alumnes amb Necessitats Educatives Específiques (NEE) del tipus “social” (vinculades a situacions de vulnerabilitat social) dins de cada districte escolar. En segon lloc, es preveu que a cada escola li seran adscrits tres instituts (on els seus alumnes tindran preferència d’accés), amb un dels quals tindrà un vincle “preferent” (sense majors implicacions en la puntuació d’accés). La selecció dels instituts adscrits serà per zona escolar i, dins d’aquesta, l’assignació d’institut preferent estarà guiada per la voluntat d’equilibrar la composició social dels centres (fent-hi confluir escoles heterogènies en termes socials i de competències bàsiques).

La primera mesura (detecció i distribució equitativa dels alumnes NEE de tipus “social”) és parcial. Millorar la diagnosi i vetllar per una distribució equitativa de l’alumnat amb NEE socials pot ajudar (i en aquest sentit pot ser molt positiva) a reduir la segregació escolar, però oblida abordar les seves causes estructurals. El desequilibri que cal combatre no és només la concentració d’alumnat socialment desfavorit en determinats centres, sinó també la concentració en d’altres de grups socials amb més capital econòmic i instructiu. Aquesta política de repartiment d’alumnes amb NEE suposa una intervenció massa focalitzada (i limitada), alhora que corre el risc de desviar l’atenció d’altres mesures que realment prioritzen la barreja interclassista a les escoles.

La segona línia (nova assignació d’adscripcions i vincles “preferents”) és més retòrica que efectiva per dues raons. En primer lloc, en no trencar la nova proposta les línies de districte, renuncia a fer zones heterogènies. Per comoditat administrativa, es naturalitzen zones escolars que es corresponen amb els districtes (o parts de districtes) i, malgrat hi ha zones socialment més heterogenis que d’altres, a ningú no se li escapa que, en termes generals, la segregació urbana de Barcelona (com de la majoria de ciutats) és elevada. Conseqüentment, aquest criteri de proximitat escolar basat en els districtes trasllada a les escoles aquesta segregació residencial. Una política antisegregadora requereix, doncs, d’un model d’adscripcions que contraresti l’efecte de la segmentació “natural” de la ciutat per barris i districtes a través de la creació de zones escolars socialment més heterogènies.

Des d’una lògica antisegregadora, la proximitat té sentit quan les zones escolars de referència són socialment tan heterogènies com ho és la ciutat; però esdevé un valor més discutible quan el territori de proximitat és molt homogeni. El pas de primària a secundària obre la possibilitat d’ampliar els marcs territorials de referència, coincidint amb el guany d’autonomia dels alumnes en arribar a l’adolescència. En determinats barris i districtes, la priorització que es fa de la proximitat pot potenciar més aviat un tancament que redunda en allò que ja tenim a primària, i això dificulta la mobilitat social (geogràfica i d’estatus) i el reconeixement de la pluralitat cultural. Al nostre entendre, l’aplicació del criteri de proximitat no ha de limitar-se a la divisió administrativa de barris i districtes, sinó que ha d’analitzar cas per cas la fórmula més idònia per configurar zones internament més heterogènies.

I en segon lloc, aquesta la proposta de nova assignació d’adscripcions i vincles preferents implica una lògica antisegregadora massa superficial perquè, malgrat que formalment cada escola tindria assignat un institut “preferent” entre els tres centres adscrits i aquest seria escollit amb voluntat de barreja social, aquesta preferència no tindria cap traducció en prioritat a l’hora d’accedir-hi. Per tant, tot i que cada institut seria “preferent” per a dues o tres escoles, i que aquesta assignació d’escoles es faria buscant la seva heterogeneïtat en termes socials i de competències bàsiques, a la pràctica, en no traduir-se aquest caràcter preferent en una prioritat a l’hora d’accedir-hi, molt difícilment aturarà les dinàmiques de tria que generen segregació escolar en l’actualitat. Difícilment tindrà cap efecte positiu, per tant, en la lluita contra la segregació.

En definitiva, les eines que es tenen en consideració per lluitar contra la segregació escolar acaben sent subsidiàries. Davant d’això, considerem que cal assegurar que el procés obert per discutir la proposta del Consorci serveixi per aprofundir en les seves potencialitats i superar les seves limitacions a través d’un pacte de ciutat. No hi ha solucions màgiques contra la segregació escolar però, precisament per això, cal combatre-la amb la màxima determinació i voluntat política. Si aquest procés només serveix per ratificar, amb petits canvis, la proposta inicial, ens trobarem davant de l’enèsima oportunitat perduda per lluitar eficaçment contra la segregació escolar. I no ens ho podem permetre. Ni com a ciutat, ni com a societat. És urgent que, definitivament, articulem una estratègia global i efectiva contra la segregació escolar.

Observatori de la Segregació Escolar
About Observatori de la Segregació Escolar

Som un grup de pares, mestres, investigadors i ciutadans que volem contribuir a que el país es prengui seriosament la segregació escolar. Volem fer visible la inhibició continuada de tots nosaltres i de les administracions davant la segregació escolar i els errors analítics en els discursos públics i privats sobre la qüestió. Contact: Lloc web | Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*