“Ens van salvar de la guerra, però ens van perdre per sempre”

El Museu de l'Autonomia d'Andalusia acull taules rodones sobre l'èxode infantil durant la Guerra Civil espanyola en el marc de l'exposició Entre Espanya i Rússia. Recuperant la història dels nens de la guerra.

Juan Miguel Baquero - eldiario.es
 
 
 

Els nens del Winnipeg. /Biblioteca Nacional de Chile.

Els nens del Winnipeg. /Biblioteca Nacional de Chile.

Aquest és un article publicat a eldiario.es

“La meva mare havia arribat massa tard i ja no la necessitava”. “No vam triar l’exili, ens vam trobar que ens havien exiliat”. “Ens van salvar de la guerra però ens van perdre per sempre”. Són frases repetides pels que van patir l’èxode infantil durant la Guerra Civil espanyola. Una part de la consciència dels exiliats que es va poder sentir a la taula rodona celebrada al Museu de l’Autonomia d’Andalusia en el marc de l’exposició Entre España y Rusia. Recuperando la historia de los niños de la guerra.

La trobada va comptar amb la participació d’una de les principals expertes en la matèria, la catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Nacional d’Educació a Distància, Alicia Alted. També la seva homòloga a la Universitat de Huelva, Encarnación Lemus, i la professora titular d’Història Contemporània de la Universitat de Sevilla, Inmaculada Cordero. Van aprofundir, a La conciencia del exilio infantil: los niños de Morelia y del Winnipeg, sobre aquestes dues rutes cap a Amèrica.

‘Ajudem als nens espanyols’

“El concepte ‘nens de la guerra’ fa referència a qui va viure la seva infància en el marc d’un conflicte bèl·lic i a més en va patir directament les conseqüències, que els van marcar de per vida”, defineix Alicia Alted. En la contesa espanyola seran “uns dels grans protagonistes” i creen un “profund impacte en l’opinió pública internacional”. Nombrosos països s’organitzen en una campanya, ‘Ajudem als nens espanyols’, fins al punt de forjar el concepte d'”ajuda humanitària”.

A la crida del Govern de la República responen França, Anglaterra, Suïssa, Unió Soviètica i Mèxic. Altres com Holanda, Països Baixos, Noruega i Suècia donen suport a colònies de nens en territori francès o s’acullen a sistemes d’apadrinament “molt usuals a Bèlgica”. També hi havia colònies en zones republicanes que l’avanç de la guerra fa cada vegada més complicades.

 Dibuix d'un nen que recull bombardejos durant la Guerra Civil espanyola.

Dibuix d’un nen que recull bombardejos durant la Guerra Civil espanyola.

Al març de 1937 surten els primers 400 nens evacuats. Durant aquell any, a França van arribar “uns 20.000 nens, dels quals el juny del 38 en quedaven 11.000”. Quan es produeix l’èxode massiu de febrer del 39 “de gairebé mig milió de persones per la frontera francesa, unes 170.000 eren població civil i d’aquests uns 68.000 eren nens”, refereix Alted. Els dibuixos reflectien “aquests ocells mortífers que als nens fascinaven i que eren també un element de destrucció i tristesa”.

“Morelia no estava molt ben triada”

Les vivències seran molt diferents entre un i altres casos. Els coneguts com “nens de Morelia” van ser un grup conformat per 456 menors d’edat, fills de republicans, que van marxar l’any 1937 en vaixell amb bandera francesa amb destinació a Mèxic. Mentrestant, el Winnipeg va ser fletat per Pablo Neruda des de França amb destinació a Xile i en ell s’hi van embarcar, malgrat les nombroses dificultats, més de 2.000 exiliats espanyols. Tot en el clima prebèl·lic que precedeix a la II Guerra Mundial.

Mèxic és el gran país d’acollida a Amèrica Llatina. “La història dels nens de Morelia és, com la xocolata -projecta Immaculada Cordero-, molt amarga i amb moments dolços”.Un exili associat a més “a un mite intocable a Mèxic”: el president Lázaro Cárdenas. A proposta del Comitè Llatinoamericà d’Ajuda al Poble Espanyol “accepta recollir 500 nens amb dues condicions, que tinguessin entre tres i 15 anys i un certificat de salut”.

“Totes les escenes les recordo sense brillantor, com si en tot aquell temps no hagués estat el sol. Alguns companys no recorden res d’aquells dies”, escrivia un nen sobre un viatge “trist i difícil”. Van arribar a una població “petita, conservadora, catòlica… Morelia no estava molt ben triada”. Disgustos per als que, en molts casos, no van tornar mai a la casa de naixement.

Winnipeg, el vaixell de càrrega mitificat

L’evacuació a Xile està “mitificada per la participació de Pablo Neruda”, explica Encarnación Lemus. Així i tot, recorda, “és dels grups que menys atenció rep”. El vaixell era “un vaixell de càrrega d’una companyia que crea el Partit Comunista francès per burlar l’acord de no intervenció i auxiliar a l’Espanya republicana”. Per a aquesta intervenció, “es readapta perquè la càrrega siguin persones”.

El 3 de setembre de 1939 el Winnipeg arriba a Valparaíso, Xile. Els relats incideixen en una travessia dificultada per “el boicot internacional, les dificultats per abastir-se… van patir tot tipus de retencions”, apunta Lemus. Com els “cinc dies encallats davant el Canal de Panamà”. Ni França ni Xile havien pagat el pas.

L’exposició Entre España y Russia reconstrueix aquest èxode infantil a través de les vivències dels seus protagonistes involuntaris, dels seus testimonis orals i escrits. En la programació complementària, el 23 d’octubre tindrà lloc una nova taula rodona que posarà el focus en aquest episodi històric des d’un enfocament de gènere, aprofundint en L’exili en femení.

Araceli Ruiz Toribios, una “nena de la guerra”, explicarà “què va sentir en la seva diàspora i com van reconstruir les seves vides fora d’Espanya i sense les seves famílies”. Va estar 43 anys a Rússia, amb un parèntesi de set en el qual va treballar com a traductora a Cuba. Ara és presidenta de l’Associació Asturiana Nens de la Guerra. Participarà també la catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Salamanca, Josefina Cuesta, experta en història de la dona en els moviments migratoris contemporanis. Com deien: “Els vencedors no tenen història (tràgica), només els vençuts poden descriure amargament la sort injusta que han patit”.