‘Érase una vez en… Hollywood’

Hi ha directors de cine que creen escola i seguidors. Almodóvar, Allen, Fellini, Buñuel, Bergman, Visconti, Resnais... I Tarantino.

Jaume Cela
 
 

Esperes les seves estrenes i no te les perds. Sempre són pel·lícules bones, tot i que és inevitable comparar-les entre elles i fer-ne una classificació, però no t’espatllen les expectatives. Érase una vez en… Hollywood, aquest conte de Tarantino, és molt bo. Se situa als anys 60/70 i explica el lent descendiment d’un actor que ha triomfat i que ara comença a descobrir que la gent s’oblida d’ell.

Però també és la història d’aquest actor i de l’amistat que té amb el seu doble, amb aquells professionals que assumeixen les escenes de risc. I també és la narració d’una part de la història del cine, història que en Tarantino estima i coneix a la perfecció, sobretot allò que entenem per “cultura popular”, pel cine de sèries i he de confessar que quan era molt més jove en devorava –El Santo, Perry Mason, El fugitivo, Míster Ed, Bonanza, Superagente 86… – com devia fer ell, tot i que ens portem uns quants anys de diferència. I és la història d’una comuna hippy que va assassinar l’actriu Sharon Tate i els seus convidats, però que Tarantino narra d’una altra manera, com ja va fer a Malditos bastardos. La ficció es nodreix de la realitat, però no té cap deute amb ella.  És un conte i un conte permet moltes llicències.

Hi ha moments que rius, com quan veus la caricatura que fa de Bruce Lee o l’emprenyada que agafa el personatge a qui dona vida en DiCaprio quan oblida el seu paper, o les picades d’ullet que fan referència a altres obres seves o descobreixes actors i actrius que han actuat en altres pel·lícules d’en Taratino.

Moments plens de tendresa, com el retrat de l’amistat entre actor i doble, o la conversa que manté el protagonista amb una nena amb qui comparteix escena. I és que en Tarantino, quan es posa amable, també és genial.

I un final de guinyol, no pot faltar aquest excés tan tarentinià, tan passat de rosques que t’anima a esperar la seva nova pel·lícula.

En DiCaprio, en Pitt i la Robbie –quanta bellesa quan l’actriu que dóna vida a Tate va al cine a veure la seva interpretació– broden els seus papers. I els cinc minuts d’en Bruce Dern són esplèndids. I en Quentin continua fent història.

1 Comment on ‘Érase una vez en… Hollywood’

  1. Maria Jesús Comellas // 03/09/2019 a les 14:43 // Respon

    Gràcies Jaume sempre amb la teva mirada tendra i pelna de saviesa.¡¡

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*