És positiu que les direccions dels centres públics escullin el professorat?

Rosa Cañadell, professora jubilada i exdirectora d’institut, respón a l’article-enquesta publicat el 25 de setembre en aquest diari sobre les anomenades ‘places perfilades’. Argumenta que "és una mesura negativa que s'hauria de revertir".

Rosa Cañadell
 
 
 

iStock

Aquest curs, la direcció dels centres ha intervingut directament en el 78,66% de les 26.059 places adjudicades. A la vegada, les places perfilades han passat de 4.344 el curs passat a 5.667 aquest curs. A propòsit de l’article publicat a El Diari de l’Educació i sobre totes les adjudicacions en les quals intervenen les direccions, voldria fer algunes consideracions.

Quan es parla que els directors o directores puguin escollir el professorat en funció del Projecte de Centre, es dóna per suposat que tots els centres tenen un projecte únic i singular que necessita un “perfil” de professorat determinat. Però la realitat no és així. Els projectes no varien tant d’un centre a l’altre, sinó que es van adaptant en el dia a dia, en funció de les necessitats de l’alumnat i en funció de les lleis i normatives del moment. Els projectes educatius, en democràcia, s’han d’anar construint conjuntament amb el professorat del centre, a partir de les necessitats de l’alumnat i les famílies.

D’altra banda, estimular una gran diferenciació entre els centres no fa més que generar competitivitat entre ells i desmuntar el que és realment un servei públic, que vol dir que tots els centres han d’oferir una igual qualitat. Per tant, tampoc cal que cada centre hagi d’inventar la “millor manera” d’educar i ensenyar. En tot cas, les bones pràctiques i les fórmules pedagògiques que funcionin millor, cal socialitzar-les, estendre-les a tots els centres i adaptar-les a cada realitat.

Les persones que estimem i creiem en l’educació pública tenim dues tasques: La primera, lluitar perquè la xarxa pública sigui l’eix vertebrador del nostre sistema educatiu i que els concerts vagin disminuint paulatinament. I dos, vetllar perquè els centres públics no s’acabin convertint en una sèrie de franquícies del Departament d’Ensenyament, gestionades per les direccions, competint entre elles pels millors alumnes i els millors professionals. L’educació pública no pot esdevenir un mercat educatiu.

L’elecció del professorat a dit no solament obre la porta a pràctiques no desitjables sinó que deixa el professorat sense capacitat d’iniciativa i participació. Si tothom s’ha de plegar a les idees del director o directora de torn i ha de fer les coses tal com aquest ha dissenyat, on queda l’adaptació a l’alumnat, la innovació a l’aula de tots i cada un dels docents, la confrontació d’idees i resultats? L’educació és una tasca col·lectiva i la participació de tot el professorat és fonamental.

Si el lloc de treball depèn de la direcció, és evident que això estimula la submissió i l’acceptació d’allò que la direcció decideix. I així estem veient com els claustres són cada vegada menys participatius i amb menys debat. I, per tant, amb menys democràcia també. I, com volem educar per a la democràcia si no eduquem en democràcia?

Diversitat de professorat

Una de les majors riqueses de l’educació pública és, a més, la seva diversitat: diversitat d’alumnat, de famílies, de creences, d’orígens culturals, d’ideologies i també diversitat de professorat, tant pel que fa a les seves idees com a la seva metodologia. Això és justament el que assegura una educació plural i no adoctrinadora, i una gran riquesa pedagògica i ideològica. Escapçar aquesta diversitat, ajuntant l’alumnat que prové d’un tipus determinat de família, amb un tipus determinat d’ideologia, i a més, seleccionar el professorat en funció de les seves idees pedagògiques (o altres) és empobrir i perdre el més fonamental de la xarxa d’educació pública: la possibilitat d’educar en llibertat en la diversitat, i en igualtat d’oportunitats. De fet, el que caldria és protegir els infants de les ideologies dels pares i mares. Tant negatiu pot ser que un infant fill d’una família de l’Opus vagi a un centre de l’Opus, com que el d’una família llibertària vagi a una escola llibertària. L’educació pública hauria de ser el més heterogènia possible per tal que tots els nens i nenes poguessin interrelacionar-se amb tota la diversitat de la societat i prendre les seves pròpies decisions quan tinguin possibilitat de fer-ho.

Cal recordar, també, que l’època en què més s’havia avançat i innovat a l’escola pública catalana va ser justament en aquella que les direccions eren escollides pel claustre (i ratificades pel Consell Escolar) i tot el professorat accedia a partir de les llistes, amb criteris transparents i iguals per a tothom. No és veritat que l’educació funcionarà millor pel fet que les direccions les esculli l’Administració i el professorat l’esculli la direcció. Això és el model de l’escola (i de l’empresa) privada i, fins ara, no s’ha pas demostrat que la seva qualitat sigui millor, més aviat el contrari.

En pedagogia i metodologia no hi ha veritats absolutes, ni tampoc fórmules màgiques que serveixin per a tothom i per sempre. Ni tot l’alumnat aprèn de la mateixa manera, ni tot el professorat ensenya de la mateixa manera.  Les persones que hem treballat a l’aula durant molt temps sabem que allò que serveix a un alumne no serveix a un altre i que la meva manera d’ensenyar pot tenir resultats similars als dels meus companys/es que tenen maneres de fer totalment diferents.

El ‘meu’ centre és millor?

Quan es diu que es vol seleccionar el professorat més adequat per al meu centre, s’està dient, implícitament que hi ha professorat no adequat i que millor se’n vagi a un altre centre. S’està dient, en el fons, que el meu centre és millor i que necessito el millor professorat, i a més, sóc jo (director o directora) qui ho decideixo. En definitiva, s’està creant una jerarquització de centres i de professorat sense cap mena de rigor ni objectivitat. Acceptant que hi poden haver millors i pitjors docents, no sembla que el més recomanable sigui concentrar en un centre els millors i en un altre els pitjors. D’altra banda, si hi ha bons i mals docents, també hi haurà bons i mals directors/es i aquests poden ser tant o més negatius pel centre que no pas un sol professor o professora. En definitiva, l’experiència demostra que quan es restringeix la democràcia i la participació augmenta l’arbitrarietat i l’autoritarisme.

Cal millorar l’educació. Sempre cal fer-ho. I cal buscar les fórmules que ajudin més a no deixar cap infant ni cap jove pel camí. Però això no passa forçosament per aplicar les fórmules que vénen del món empresarial. També cal innovar. Sempre s’ha fet. Però s’ha d’innovar amb la participació de tothom i sense imposicions. I si calen nous perfils, cal formar el professorat i que aquests perfils entrin en els concursos ordinaris com qualsevol altra especialitat.

Si volem millorar l’educació cal escoltar els docents, cal tenir clar cap a quina societat volem avançar, cal millorar la formació i l’intercanvi d’experiències, millorar les condicions laborals, disminuir l’elecció de centre, fomentar el debat ideològic i metodològic, retornar la democràcia als centres i posar els mitjans perquè el professorat torni a treballar amb ganes i entusiasme.

Crec, sincerament, que l’elecció del professorat per part de les direccions, sota la fórmula que sigui, és una mesura negativa que s’hauria de revertir.

Rosa Cañadell
About Rosa Cañadell

Psicòloga. Professora. Exportaveu d'USTEC-STEs Contact: Twitter | More Posts

8 Comentaris on És positiu que les direccions dels centres públics escullin el professorat?

  1. francesc rossell // 09/10/2018 a les 12:19 // Respon

    Benvolguda professora, no puc estar més en desacord amb la idea que s’expressa en el vostre text. M’explico: jo parteixo de la base que l’objectiu és que a l’escola pública només hi hagi els millors professors, dirigits pels millors directors (sí, els directors dirigeixen, i han de saber cap a on ho fan). Qui decideix qui són els millors? L’administració, per descomptat, que executa un pla d’avaluació continuada a professors i directors. Als bons: premi. Als millorables: pla concret de millora. Als que ni milloren ni volen millorar: pla de sortida. Que un director, sota la seva responsabilitat (i l’administració ja decidirà si el que fa està en línia amb les línies que ha marcat) esculli qui cregui que l’ajudarà més a aconseguir els objectius marcats (diversitat a l’aula, enfortir la passió dels alumnes pel coneixement, acompanyament als alumnes en el seu procés educatiu, etc.) hauria de ser una premissa. Tot això va lligat amb el concepte de rendició de comptes, tant necessari a l’administració pública. No es tracta que tots els “mals” professors s’acumulin en uns centres, sinó que els “mals” professors no formin part del sistema públic. I el mateix per als “mals” directors”, aquells que només veuen un camí bo, que és “el seu”. I, per descomptat, cal que els directors tinguin formació específica en direcció d’entitats, de la mateixa manera que els professors han de tenir formació específica en la matèria, de didàctica de la matèria i, també, de gestió de l’aula. Com volem pretendre tenir el millor sistema escolar, si no apostem perquè cada escola sigui la millor en el seu terreny, i totes formin un gran equip enfocat a l’aprenentatge i l’educació dels alumnes, i l’aprenentatge i l’educació dels professors (i dels directors)? Sistema públic? per descomptat. Avaluació continuada per veure què (i qui) funciona i què (i qui) no? i tant! altrament, no tindrem manera de saber si estem anant cap on l’administració vol que anem.

    Què en penseu?

  2. Ramon Àvalos Calomarde // 09/10/2018 a les 21:16 // Respon

    M’inclino sense cap mena de dubte per la posició de la Rosa Cañadell. Què cada escola sigui la millor en el seu ‘terreny’? Però de quin ‘terreny’ parles? Acceptant que l’opció de triar el professorat pugui tenir algun aspecte positiu, comporta massa riscs que no hi són en absolut quan s’aprofundeix en la participació i la democràcia, que no exclou per a res la rendició de comptes. Tanmateix valdria la pena fer una ullada a com funcionen en aquest aspecte algunes de les democràcies avançades en les quals ens emmirallem sovint quan parlem d’educació.

    • francesc rossell // 11/10/2018 a les 12:47 // Respon

      Benvolgut Ramon,
      Jo no parlo d’un sistema en què els directors, amics del caciquisme, fan el que els ve de gust segons com es llevin, i si no els caus bé estàs condemnat. Parlo d’un sistema que comença per confiar en la responsabilitat de cada professional al seu rol, i que mesura alhora si la feina es fa bé o no, conforme a paràmetres de l’administració. Perquè hi hagi aquesta confiança prèvia, però, cal que cada persona estigui qualificada per desenvolupar el seu rol, o com a mínim en tingui ganes i n’estigui aprenent (de vegades els rols canvien, i ningú neix ensenyat, però sí que cal la voluntat d’aprendre, que tant demanem als nostres alumnes). Personalment sóc molt poc partidari de treballar amb persones que no tenen cap ganes de seguir aprenent i, si fos director, m’agradaria poder crear un entorn de passió per aprendre, podent prescindir de la companyia de persones que hi anessin en contra. Altrament potser em veuria abocat al “si no fos” que tantes bones iniciatives ha destrossat.
      Democràcia? I tant! Confiança mentre ens assegurem que tots fem bé la feina? per mi això és bastant semblant a democràcia.

      Espero poder seguir-ne parlant en aquest mitjà

  3. Mariano Royo Arpón // 10/10/2018 a les 8:49 // Respon

    Tot té riscos. Els centres educatius son agrupacions de persones que treballen per un fi, que no tinguin caps, coordinadors, o responsables. El sindicat a que pertany la Rosa Canyadell té un cap, un projecte, una forma d’organització, etc. se’l anomeni com se’l anomeni. No funcionaria sense això. No podem deixar els centres educatius en mans només de la simple burocràcia igualitarista que no coneix els problemes concrets de cada lloc. Que hi hagi diversitat de centres no vol dir que es dediquin a competir, com fa la privada, però sí a buscar la millor educació a cada lloc. Si fem mimvar la importància del centre educatiu acconseguirem robots en comptes de professors que treballen en equip a partir de necessitats concretes. Sabeu perfectament que la majoria de direccions són induïdes per l’administració, i no gaire voluntàries: he estat director i sé el patiment que representa i la inutilitat en que vius la responsabilitat. Crec que és molt important abandonar la batalla sindical per buidar de competències les direccions i així desnortar els centres. No li trobo cap sentit. Un bon director/a contribueix al benestar dels docents. Formar-los bé és la batalla. ¿Volem centres adaptats a les necessitats del lloc o clons?

  4. Totalment d’acord amb l’article. El meu cas: un exemple clar de la perversió del sistema i la fi de la democràcia a l’ensenyament públic. Deu anys treballant i quan he estat interina sempre havia estat confirmada. Aquest curs passat vaig ser mare d’un nadó malalt (actualment ja diagnosticat amb una discapacitat). No em vaig poder incorporar al centre acabada la maternitat degut a processos mèdics i trasbals familiar important. Era interina a un centre nou on no em coneixien però no va ser fins l’últim dia, el 20 de juny, que se’m va dir que la meva plaça la donaven a un substitut que havia caigut molt bé. Cap plaça per mi en tota la meva província i enviada fora del meu sstt de tants perfilats per darrere de la meva especialitat. La meva família no es mereix aquest tracte. Vergonya aquest sistema que només ens ha fet perdre tots els drets. Democràcia zero a ensenyamnet.

  5. Està molt bé l’artícle. Però llavors també els docents hem de ser capaços d’adaptar-nos allà on estem. Si parlem de claustres, et dic que pocs estan units. Si parlem d’igualtat, per què no tots els docents tenim les mateixes oportunitats de treballar? Són millors o pitjors docents els que porten 25 anys treballant que els porten 3 dies?

    Al final només posem trabes i opinions sense solucions i el que necessitem son docents en ganes de treballar i solucions.

  6. No podem deixar de nomenar, el negoci que hi ha per obtenir un perfil… Cada curs uns 100 eur, per 6 perfils, per tota la quantitat d’interins que som… Imagineu

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*