Escola i universitat, universitat i escola: tres propostes

Malgrat que ens aquests darrers anys s’han fet progressos per afavorir i millorar la connexió entre universitat i escola, la realitat ens diu que encara hi ha molt camp per recórrer i moltes possibilitats de millora. En moments tan importants i tan incerts com els d'ara, aquest relació esdevé encara més necessària, tant per a la universitat com per a l’escola.

Pere Vilaseca
 
 
 

Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona | Foto: UB

L’escola

L’escola viu uns moments de canvi, un canvi que arrenca moltes vegades des de la pròpia base i va molt per davant de les normatives i de la legalitat. No es tracta d’una mudança, no estem canviant un patró d’escola per a dibuixar-ne un altre que perdurarà en el temps. Tot fa pensar que el canvi que viu l’escola, com passa en tantes altres facetes de la vida i de la societat, no serà un fet circumstancial, sinó permanent. L’escola i per tant els seus mestres i professors, per sempre més haurem d’estar oberts a aprendre i transformar, a transformar-nos.

Això, al meu entendre, implica dues coses: en primer lloc, en moments d’incertesal’escolaels i les  mestres hem de tenir més clara que mai quina és la nostra missió essencial, l’horitzó i el sentit de la nostra professió. Tenir ben arrelat el sentit final i el compromís que implica la nostra responsabilitat. Per sobreviure en una societat líquida ens calen algunes, poques però algunes, certeses sòlides. Flotadors que ens permetin surar, sobreviure, quan hi ha tempesta. I crec que, diguem com ho vulguem, els podríem resumir en dos: per educar i/o ensenyar, l’alumne/a ha de sentir-se estimat i ser mestre/a és ajudar humilment a construir humanitat, és a dir, fer créixer persones disposades a fer un món millor, més equitatiu, més sostenible i en pau. Un món més humà.

I en segon lloc, en moments d’incertesa ens calen brúixoles, xerpes, guies… que contrastin el que fem i sobretot com ho fem,  companyes  i companys de camí que ens aconsellin i acompanyin, no des de la intuïció o el tempteig, sinó des de la seguretat que aporta la recerca i el coneixement. Tota la resta, que també és important, és un afegit a aquestes dues coses.

La universitat 

Crec que no m’equivoco si dic que la missió de la majoria d’universitats és la de contribuir de forma activa al desenvolupament de la societat, creant coneixement, benestar i valor a partir de l’estudi, el diàleg, la docència i la recerca.

La visió de la universitat com a lloc on s’acumula i es transmet el saber està superada des de ja fa molts anys. Tot i així en certes facultats sembla que encara hi predomini aquell enfocament clàssic. I la universitat que no es relaciona directament amb la vida, la empresa, la cultura, els hospitals, l’escola… no pot complir la missió que se li ha encomanat.

Primera proposta: recerca 

La recerca, generalment, sempre ha estat un àmbit exclusiu de la universitat, i per tant, sovint massa allunyada de la realitat de les escoles. Una recerca descontextualitzada, que no ajudava a promoure processos de reflexió i millora als mestres que estaven a diàriament a l’aula amb els alumnes.

Hem de ser capaços de connectar la recerca que es fa a les universitats amb la pràctica educativa de les escoles. Necessitem mestres que investiguin i al mateix temps investigadors que estiguin a les aules de les escoles. És en aquesta nova relació, d’igual a igual entre universitat i escola, que la transferència de resultats de les investigacions tindran sentit, enriquiran i promouran processos de canvi i d’innovació.

La primera proposta, per tant, és generar els espais, el temps i la formació perquè això sigui possible i esdevingui una pràctica habitual a les nostres universitats i les nostres escoles.

Segona proposta: formació inicial

Si bé en aquest sentit s’ha fet feina, encara queda molt camí per recórrer… Poques vegades s’ha preguntat des de la universitat a les escoles quin és el perfil de mestre que necessiten, per a respondre a les seves necessitats.

Si bé l’escola i el sistema han de seleccionar els millors, el mestre ha d’arribar a l’escola sabent què implica aquella feina tant important i de tanta responsabilitat. No tothom pot ser mestre/a, ni segurament tothom qui voldria ser-ho. Els mestres i professors s’han de graduar i postgraduar coneixent quina és la seva funció i el que la societat espera d’elles i d’ells. Ser mestre (incloc en aquest terme els professors de secundària) exigeix d’unes competències personals i socials que també han de ser avaluades, sense les quals no hauria d’arribar mai a graduar-se, i això dissortadament no sempre és així.

I en aquest sentit voldria afegir, com de desaprofitades, poc útils i poc exigents acostumen a ser les pràctiques a l’escola. I en general, què poc aporta l’escola als futurs mestres, professors, psicopedagogs, psicòlegs, pedagogs, especialistes en organitzacions, etc…  Què poc deixem que ens enriqueixin i ens ajudin des de la seva capacitat  d’innovació, il·lusió i creativitat.

La segona proposta fa èmfasis en la millora de la relació entre l’escola i la universitat. És perquè crec que no hauria de ser difícil millorar. Tant uns com d’altres hauríem de treure el cap de la closca i trobar-nos en un vincle més quotidià i rigorós, que millori el coneixement i la cooperació, que concreti quins coneixements i quines competències són útils per a l’escola i alhora afavoreixi i augmenti la investigació en coneixements aplicables… Segur que ens ajudaria i que enfortiria a ambdues.

Tercera proposta: formació continuada

Ben entrat el segle XXI, la formació que no transformi la realitat té poc sentit, és anacrònica i està molt allunyada de la necessitat de les escoles. Encara avui es promouen cursos de formació agrupats en píndoles de 10, 15 o 20 hores, més destinats a complir necessitats burocràtiques que no pas a donar resposta a les demandes i necessitats dels equips educatius.

La tercera proposta gira al voltant de la necessitat de deixar entrar la universitat a l’escola per tal de ser analitzada, interpel·lada i sobretot orientada cap a on ha d’anar, a fi que TOTS els seus alumnes aprenguin més i millor.

Una formació-acció que acompanyi i assessori cadascun dels processos de transformació que viu l’escola. Un formació-acció que no busqui donar receptes, fórmules màgiques, sino que promogui la reflexió dels equips en la seva pressa de decisions.

Pere Vilaseca
About Pere Vilaseca

Pere Vilaseca, responsable de l'Àrea de Projecte Educatiu d'Escola Pia de Catalunya Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*